dimarts, 8 de febrer de 2022

la solitud del lector de llarga distància



La solitud del lector de llarga distància
L'acció paralel·la
5|2|2022


El lector àvid de bones lectures viu en els nostres dies un malson terrible del qual no sap com despertar. No pas per manca de lectures, com es podria pensar, sinó per excés. Ell, aquest amic nostre lector, havia desitjat sempre estar al dia de les novetats que anaven sortint: seguia de prop un bon grapat d’autors i editorials, s’informava des dels seus canals preferits a la xarxes i visitava sovint les llibreries que solia freqüentar. Però aquest 2022 s’ha col·lapsat, ha vist que li era impossible seguir el ritme, estar al cas de cada nova publicació, i ha comprovat sobretot que li era impossible econòmicament adquirir tots els volums que li feien el pes i, encara menys, llegir-los: la columna de noves adquisicions que s’alça a casa seva amenaça de caure-li al damunt i endur-se’l a l’altre barri.

L’entenem. A nosaltres ens ha passat el mateix. Hem desistit de seguir el ritme. I, ves, no és pas culpa de ningú en concret; aquí tothom fa el que ha de fer: els autors escriuen, els editors publiquen, els distribuïdors distribueixen i els llibreters venen. Bé, matisem això darrer: els llibreters omplen les llibreries, venen uns quants llibres i fan devolucions. El cicle —el temps de vida d’un llibre a les llibreries— s’ha escurçat amb els anys, cosa inevitable si als aparadors disponibles cal donar cabuda a les novetats.

Però aleshores sorgeix una pregunta que també és inevitable: si nosaltres, lectors i compradors de certa mena de llibres —de certa mena de literatura, per exemple, publicada per certes editorials petites o independents—, no podem seguir el ritme i deixem de comprar molts dels nous títols que apareixen perquè no donem l’abast, llavors qui els comprarà? No, per descomptat que no som els únics lectors i compradors d’aquests llibres, però això que ens passa a nosaltres no els deu passar a molts d’altres? No hi ha el perill que grans llibres, bons, interessantíssims, molt ben editats, es quedin sense vendre perquè a massa gent els han passat per alt?

Totes les preguntes retòriques són un pèl tramposes, venen carregades d’un punt de mala fe i poden ser injustes. En som conscients. Però la realitat és la que és, la que ja sabem. Els autors, la part més feble del negoci, sobretot des del punt de vista dels drets i de la remuneració, viuen un moment efervescent: escriuen com no ho han fet mai abans, i les editorials estan colgades d’originals. Amb bona voluntat, volen donar sortida a molts d’aquests originals, als quals s’afegeixen els encàrrecs i les traduccions d’obres d’altres literatures i altres èpoques, les reedicions, etc. Per sobreviure cal fer bullir l’olla, i això vol dir no aturar la màquina, no parar d’editar. Potser aquesta és la raó que s’editin tants volums petits, de poques pàgines, bufons, llaminers: permeten fer bullir l’olla. Comparativament són molt més cars que els llibres gruixuts —hi ha un preu mínim independent del nombre de pàgines—, i són més fàcils d’editar: costa menys preparar-ne l’edició i la impressió, treure’ls al carrer, vendre’ls. Tenen uns avantatges indiscutibles, ningú no ho nega: són manejables, vendibles, i sovint es tracta de petites perles, obres escarides d’un gran interès i de molt valor literari i artístic; a més, són fàcils de dur d’una banda a l’altra, ràpids de llegir, s’adeqüen a moltes situacions dels lectors. Econòmicament, són com els cafès per als bars: el producte que ofereix més rendiment i que garanteix un mínim de calaix.

Tanmateix, aquesta mena de volums té un problema: infesta el mercat, accelera el ritme d’edició, esgota el lector. El lector que, per exemple, s’ha embrancat en una lectura llarga, que es troba al bell mig d’una d’aquelles obres de 600, 1.000 o 2.400 pàgines, un d’aquells llibres que en un any com aquest —en un any de molts Anys en majúscula, farcit de celebracions i efemèrides literàries— pot ben ser l’Ulisses, A la recerca del temps perdut o l’obra completa de Joan Fuster, o qualsevol altra d’aquesta envergadura. Què deu pensar aquest lector? Més val que no pensi en res de tot això; més val que, solitari, immers en la seva lectura, miri de concentrar-se en allò que està fent sense distreure’s per tot el que s’esdevé al seu voltant. Prou que s’ho trobarà quan arribi a meta, quan enllesteixi la lectura que té entre mans i, exhaust però content, aturi els ulls en l’aparador d’alguna llibreria. El panorama amb què ensopegarà serà desolador: veurà desenes, centenars de noves obres que corren davant seu i que ja no es veu amb forces de perseguir, multitud de títols que jeuen per aquí i per allà, amb ganes de cridar-li l’atenció. Atabalat, sentint-se de cop un ésser desfasat i sobrepassat, un lector d’una altra època, ves que no acabi fent allò que tant temen d’amagat els editors, els distribuïdors i els llibreters: tornar cap a casa amb les mans buides, escollir qualsevol vell volum de la seva biblioteca i rellegir.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada