de paradisos perduts i lleures no tan infinits

AINA VIDAL PÉREZ

De paradisos perduts i lleures no tan infinits

Caràcters

22|11|2021

L’itinerari d’un xiquet de la infantesa a l’adolescència i el descobriment de l’amor, l’amistat, la sexualitat i la mort és un tòpic literari d’allò més conegut. També ressona la narració articulada a força d’oposicions de dos mons separats per la classe ―els rics i els pobres―, les ambicions ―la riquesa material i la immaterial―, el medi ―urbà i rural―, o l’idioma ―el castellà i l’anglès dels senyors, el català de la pagesia―. Tampoc és sorprenent si, de retruc, la narració s’emmarca en una costa mediterrània que fa repicar el tòpic del paradís perdut. La darrera novel·la de Miquel Martín i Serra, tanmateix, té la immensa virtut de narrar el trànsit, de novel·lar pulcrament i subtil els instants precisos en què arranca la dissolució d’aquest univers de dualitats: la presa de perspectiva del nen que creix, la urbanització progressiva del món rural, l’aspiració a classe mitjana, l’obstinació pagesa per la formació dels fills.

A La drecera (Periscopi, 2020) un fill de masovers nascut a finals dels seixanta descriu, amb els ulls contemplatius de l’infant, les impressions que li proporciona la vivència de dos universos contraris, la presa de consciència dels quals, precisament, donarà forma a la seua transició vital. En un principi hi ha l’observació, embadalida, dels usos i costums de la família burgesa a qui serveixen: els estius al mas, els «te lo juro» i «estupendo», el iot Victoria, la piscina i el golf, la nurse, la Coca-Cola. Aquesta quotidianitat contrasta categòricament amb la del protagonista, que veu com sa mare es desviu a la cuina, son pare s’eslloma a l’hort i en Pitu es treu els esclops. L’esbalaïment inicial del nano, però, trobarà un punt d’inflexió radical en dues pèrdues que el portaran a l’assimilació de la renúncia, al descobriment d’allò que li és fonamental malgrat intangible, així com al rebuig cap a un món que se li revela falsari, buit i desafectat.

Envaint-ho tot, hi ha la força captivadora de la natura, que Martín i Serra recrea amb una intensitat que en fa molt més que un simple teló de fons. És al ritme d’aquesta natura serena però impetuosa que transcorre la narració. El llibre conta com en nom del progrés se sacrifica el paisatge empordanès a l’acumulació del deler urbanístic i, defugint idealitzacions carregoses i ja poc creïbles del món rural ―si bé sostenint una nostàlgia evident―, l’autor begurenc ens parla de la darrera generació que va apuntalar un mode de vida basat en la sostenibilitat amb la terra. L’estil és sens dubte una de les seues grans fortaleses: la prosa és concisa i íntima, sense sotracs; el to és tan intens com discret. Parla el nen, i ho fa amb un registre farcit d’expressions autòctones. Les transformacions en l’entorn corren paral·leles a les del narrador, que acumula i mobilitza sentits en el paisatge just en l’instant últim de la seua existència. Les piscines substitueixen la mar, els jardins als roures i l’arròs de la mare està millor que mai.

La drecera ha quedat finalista al Premi Òmnium a millor novel·la de l’any 2020, amb Boulder d’Eva Baltasar i La mar rodona de Sebastià Perelló (Club Editor). Veient algunes de les novel·les consagrades el 2020 a través de diversos premis i mitjans, trobem títols com La casa de foc (Proa) de Francesc Serés, Les espines del peix de Josep Colomer (Tres i Quatre), L’any que va caure la roca de Pep Coll (Proa), Coníferes de Marta Carnicero (Quaderns Crema), Les cuques de Julià Guillamon, el tancament del Tríptic de la terra de Mercè Ibarz, o inclús el No soc aquí d’Anna Ballbona (totes en Anagrama). Novel·les que enuncien des del món no metropolità, des d’una espacialitat inclús perifèrica i que, malgrat explotar sovint la idea d’un escenari privilegiat per a la literatura, plantegen revisions molt escaients de la ruralitat en el que s’està consagrant com una tendència literària que convé considerar.