pagesos, rics i estudiants als anys setanta a la costa brava

JULIÀ GUILLAMON
Pagesos, rics i estudiants als anys setanta a la Costa Brava
Cultura|s La Vanguardia
27|6|2020

El primer va ser Antoni Pladevall amb La lliça bruta (2001) i Massey Ferguson 35 (2003), Terres de lloguer (2008) i La papallona negra (2014). I ara s'hi han afegit Anna Ballbona amb No soc aquí (2020) i Miquel Martín i Serra amb La drecera. Són novel·les que parlen de la darrera generació que ha estat lligada al camp. Els pares han estat masovers (petits propietaris en el cas d'Anna Ballbona) i els fills ja són estudiants. Si hi afegissim l'extraordinària La mort i la pluja de Guillem Frontera i els llibres de Mercè Ibarz i Francesc Serés sobre Saidí, és a dir, el secà, tindríem un volumet de literatura comparada que estaria la mar de bé. Els llibres de Miquel Bauçà també hi podrien entrar.

Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) havia publicat un parell de novel·les a Columna i uns quants llibres més en editorials petites. La drecera es publica a Periscopi, que és una de les editorials de moda i és una confirmació amb tots els mèrits. Fer drecera és fer via, prendre un camí no gaire conegut que et permet arribar abans al lloc on vols anar. És la versió pagesa i muntanyenca de l'acceleració contemporània. Mentre els rebesavis, els besavis, els avis i els pares han seguit un camí que no ha canviat al llarg dels segles, els fills, nascuts als anys cinquanta, seixanta o vuitanta, de seguida ho han tingut fet: han deixat els camps de conreu (sovint amb una mica de fàstic: el cas de Ballbona o l'escena de La drecera en la qual el protagonista parla de les patates podrides que ha d'anar triant, amb aquella pudor que fan). Estudiar, llegir i, en acabat, escriure els allunyarà dels seus i, al mateix temps, permetrà retratar-los. També és l'argument de Pa negre (2003) d'Emili Teixidor.

La drecera passa a l'interior (no gaire endins) d'un poble de la costa on passa l'estiu una família de rics de Barcelona, que parlen castellà, tenen minyones filipines i una mainadera anglesa. Els pares del nano fan mig vida de pagès i mig de vigilants i cuidadors de la casa amb piscina. Hi ha el contrast entre el noi i els fills dels rics i també entre els nois del poble i el noi, que, com a conseqüència de les activitats dels pares, té un estatus especial i li costa relacionar-se amb els altres vailets.

Hi ha un argument que d'una manera molt subtil ens parla de les pèrdues i renúncies del noi, a les coses que li agraden i que s'estima. Falcant aquest argument senzill, hi ha moltes descripcions amb valor d'època: des dels ídols del futbol, fins a la figura d'en Pitu del Mas Bou, un home vell, que tota la vida ha treballat de mosso. És el personatge més complet i humà del repartiment, on hi ha uns quants personatges estantissos, fruit del distanciament de senyors i pagesos, pagesos i gent del poble. Com ja em va passar amb No soc aquí d'Anna Ballbona m'hi falta que el protagonista sàpiga sortir del bloqueig i una mica més d'argument: potser una cosa hagués dut a l'atra. Enfront de les novel·les de Teixidor, Frontera o Pladevall, que plantegen conflictes dramàtics que es resolen amb escenes de gran voltatge, aquestes novel·les novel·les deixen que el temps vagi resolen les coses per si mateix. Diu Fonalleras, en el pròleg, que La drecera vol ser com un poema de Carner: contemplació, bellesa i pas del temps. Ben vist.