LAURA GOST
Llegir per obligació
Arallegim
13|5|2022
Fa temps que el debat sobre l’obligatorietat de les lectures a l’ESO i a batxillerat ha transcendit els debats pedagògics i els cercles literaris i de Twitter: actualment són els mateixos alumnes qui plantegen obertament les contradiccions que detecten en el concepte de lectura obligatòria, sobretot quan un autor o autora els visita per parlar d’una novel·la que l’alumnat ha hagut de llegir. La seva pregunta vindria a ser la següent: "Com pot ser que el sistema educatiu aspiri a transmetre’ns amor pels llibres si les lectures s’avaluen i es puntuen com si fossin una tasca més?" Reflexionem-hi una mica.
Tinc la sensació que l’esperit crític i dialogant que ens agrada associar a l’àmbit de les humanitats es tradueix, massa vegades, en una situació en què les lletres, i per extensió els llibres, esdevenen el cap de turc de totes les mancances i paradoxes inherents al sistema educatiu. Per exemple, mai no s’ha qüestionat seriosament l’obligatorietat amb què ens aprenem la taula dels elements químics o els noms i les dates d’una sèrie d’esdeveniments històrics: en aquests casos ningú conclou que l’institut s’interposi entre l’alumnat i l’amor a la història o les ciències naturals, si bé la cosa canvia quan l’obligatorietat s’aplica a la lectura, que ens agrada associar a la llibertat d’elecció, al gaudi individual, a l’exaltació de la subjectivitat, i en certa manera és bonic que sigui així.
Tanmateix, el mètode d’avaluació de les lectures que encara s’imposa a l’educació superior és molt qüestionable, i és que llegir García Márquez per il·lustrar el realisme màgic és quasi imprescindible perquè la teoria memoritzada no desaparegui com llàgrimes en la pluja un cop superades les PAU, però alhora tinc clar que la millor manera de forjar un odi irreversible envers Cien años de soledad és demanar als alumnes que responguin de quin color era la camisa d’Aureliano Buendía a la pàgina dotze.
No sé quina és la manera d’introduir la lectura sense caure en aquests errors i sense limitar l’acostament als llibres a uns pocs afortunats amb pares i mares lectors i amb biblioteques casolanes ben farcides: als alumnes els responc això, i és commovedora l’expressió amb què et miren quan els confesses que tu també convius amb la frustració de no tenir totes les respostes.
"Cien años de soledad" no és obligatòria, però, si ho fos, hom no demanaria mai pel color de la camisa.
ResponEliminaZaca
Doncs jo, que sóc més xunga que lady Macbeth, en demanaria l'arbre genealògic complet dels Buendía. I quantes persones formaven el pelotón de fusilamiento. I coses així.
ResponEliminaClar que sí.
EliminaBuscáis el título, pero el título cuesta y aquí es donde vais a empezar a pagar. Con sudor. Xunga no, xunguíssima.
ResponElimina