era un plaer cremar

IMMA MONSÓ
Era un plaer cremar
La Vanguardia
10|5|2022

Era un plaer cremar. Era un plaer especial veure’ls devorats, ennegrits, canviats”, diu Montag, el bomber número 451 del llibre de Ray Bradbury, el bomber que cremava llibres prohibits. El foc és bàrbar. El franquisme no els cremava, els llibres, es limitava a inocular la por i a vigilar-los per impedir ne la difusió i a eliminar-ne els fragments “perillosos” mitjançant la feina del censor. Ara hi ha nous vetos, de la manera com ho estan fent molts estats republicans als EUA, on un nombre creixent d’autors, entre ells Arundhati Roy, Toni Morrison o Salinger i el seu inoblidable El vigilant en el camp de sègol, han estat vetats pels bàrbars. (Per fortuna, la Biblioteca de Nova York va anunciar fa dues setmanes que pensava posar aquests llibres a l’abast dels lectors disposats a transgredir la prohibició.) En qualsevol cas, com deia, res d’això ja no és indispensable: ni cremar llibres, ni prohibir a través de lleis, ni a través de recomanacions. (Com fa poc deia un editor francès: “Fa cinquanta anys, teníem lleis que prohibien llibres, però, almenys, només teníem lleis”.) Ara, els grups de pressió radicals de conservadors extremistes d’una banda i de progressistes totalitaris de l’altra s’ocupen, via xarxes socials, de limitar la llibertat d’expressió i invisibilitzar “llibres problemàtics” generant autocensura que, a més de ser més insidiosa, és més efectiva. D’aquesta manera subtil ens instal·lem a poc a poc en les tenebres postmodernes i ben aviat posthumanes.

A Fahrenheit 451 tot era humà, molt humà, fins al punt que els que salvaven els llibres prohibits eren individus de carn i ossos, que memoritzaven els llibres dins del seu cap per poder transmetre’ls a la següent generació: “I quan la guerra s’acabi, algun dia, algun any, podrem escriure els llibres de nou: es cridarà la gent perquè recitin, un a un, el que saben, i els guardarem impresos fins que torni una altra Edat de les Tenebres i hàgim de refer una altra vegada la nostra obra”, diu Granger el Resistent.

D’edats de les tenebres n’hi ha hagut de tant en tant al llarg de la història i són cícliques. Ara vivim en una, però tan plena de suposades llibertats que no ho sembla. I és natural que no ho sembli, perquè la postmodernitat, a través d’aquesta eina retorçada que és la postveritat, ha aconseguit que l’individu faci, creient que actua lliurement, el que abans només feia el poder.