de casa al club: presentació de la histèria

ÀNGELS MORENO
Presentació de la histèria
El Temps de les Arts
3|3|2020

Cossos que, com per art de màgia, exposaven el símptoma. De vegades era gairebé com una agressió visual, amb aquelles contorsions, espasmes que fan del cos figura, estàtua, incomoditat. La seducció ocasional del cossos es potenciava en l’anomenada iconografia fotogràfica que d’ells en va deixar constància. Les fotografies de les malaltes en plena crisi d’histèria eren utilitzades per a explicar la seqüència semiològica de la malaltia. Jean-Martin Charcot, qui arribà a ser mestre de Sigmund Freud i l’artífex d’aquell treball laboriós d’observació de les manifestacions neuropsiquiàtriques de les pacients, va conrear amb una constància d’anys una fama inestroncable en el darrer terç del segle XIX.

El cos histèric era un cos de producció de simptomatologia de naturalesa aparentment psíquica, que mostrava una gran taxa de variabilitat clínica: regions de la pell transitòriament anestesiades eren travessades amb agulles sense que la pacient se n’adonés; catalèpsia induïda per olors, colors, sabors, sorolls; algunes malaltes de sobte queien en un mutisme inexplicable, en la repetició incansable d’onomatopeies, presentaven una franca suggestibilitat a la hipnosi o crits en el paroxisme d’una convulsió. En els casos més greus, el deliri, sobretot de contingut sexual.

Durant anys, a París, l’hospital de la Sâlpetrière va ser el centre neuràlgic de la malaltia psiquiàtrica. Reunia dintre dels seus murs internes –fonamentalment dones- dels grups socials més desprotegits de París. Escriu Georges Didi-Huberman a L’invention de l’hystérie. Charcot et l’iconographie photographique de la Sâlpetrière que en aquelles sales Charcot inventa la histèria, terme que amb el temps ha anat adquirint connotacions diverses, tot i que el terme histèria no va ser eliminat dels manuals de psiquiatria fins el 1980. La histèria clàssica correspon a qualsevol manifestació corporal sense lesió orgànica, i és el que ha anat variant substancialment avui en dia fins a anomenar-se somatització, terme molt més amable sense la càrrega històrica i la lacra social del terme histèria. Ben mirat, és el major misteri de la història de la medicina. Aquella explosió de símptomes neurològics diversos sense correlat anatòmic plausible va obsedir els metges que, finalment, van ser presa fàcil de la fascinació: res que haguessin estudiat prèviament a disciplines com anatomia o fisiologia els servia per explicar l’espectable que presenciaven. Sí, insisteixo: espectacle. Així doncs, per l’estudi del quadre clínic de la histèria, Charcot va organitzar les conegudes “lliçons dels dimarts” en les quals una pacient era sotmesa a una observació meticulosa en la seva sobtada crisi histèrica, amb finalitat docent. Apunta Didi-Huberman que Charcot era un mestre de l’observació, un artista de la visió. Va ser capaç d’aportar una classificació de les crisis epilèptiques histèriques, així com descriure un gran ventall de símptomes.

Ocorre, però, que de vegades allò que no pot explicar-se científicament, s’explica per via artística: l’inexplicable del cos ha de sotmetre a l’observador necessàriament a l’escepticisme, perquè, en realitat, la histèria de la Salpêtrière s’ha de llegir en clau de representació i d’obsessió pel llenguatge. Si la histèria és, per definició, la presentació de l’inexistent, per tal d’avivar-la, per tal de perpetuar-la, cal representar-la, és a dir, cal mostrar corporalment les cicatrius invisibles. Cal el gest, la manifestació delirant, cal la reiteració del símptoma i, finalment, la teatralització d’una multiplicitat d’esdeveniments clínics sorprenents. Si no s’accepten les regles del joc, si no hi ha espectacle, és a dir, si no hi ha símptoma, no és possible jugar a la histèria. S’ha escrit molt sobre les relacions afectuoses entre els metges de la Salpêtrière i les pacients. S’ha escrit sobre la seducció que, sota l’excusa de l’anomenada transferència, exercia la víctima sobre el clínic, en realitat, en alguns casos, per una esperança en algun tipus de curació. És més, s’ha escrit que, en cas de no perpetuar-se les crisis histèriques, les malaltes eren etiquetades com a incurables i, així, no mereixedores de les atencions dels facultatius. Segurament d’entre totes aquelles dones exposades a l’espectacle, hi figurarien afectes de patologies diverses; tanmateix, no es tracta en realitat de malaltia, sinó de profit d’una conjuntura ben determinada: d’una banda, la histèria s’estudia en l’època de múltiples avanços mèdics i científics de tota índole, l’interès pels avatars de la malaltia mental, o l’aparició en escena de la hipnosi, que atorgava una aura esotèrica a la interrogació de la psique i que facilitaria l’entrada en escena mèdica de l’inconscient; d’altra banda, l’actitud paternalista sobre dones marcades per la societat. El resultat, una experimentació que més que des del punt de vista clínic, s’aborda des de l’estudi de la imatge i de la història de l’art. I són aquestes imatges, el misteri d’aquelles poses, de la veracitat de les dolències, l’obsessió per posseir imatges, estructures corporals fixades com una motlura en la sintaxi muda de l’espasme, en la nuesa prohibida de la dona convertida en objecte científic, les quals generen un dinamisme teatral, una imaginació plàstica, una exposició dels significants, una representació mèdica inigualable. “Cura’m i t’ensenyo allò que desitges”, sembla dir el cos histèric. En realitat, la figura de Charcot no deixa de ser un anacronisme: en l’època de la tècnica, per tant, del positivisme ferri de la ciència, allò que descobreix el metge-artista i que no pot explicar més que des de l’escena, el configura com una mena de xaman, un actor incansable de l’invisible.

Potser hem de mirar la histèria, enllà de la seva dramatització essencial, amb la tristesa de saber que es tractava d’un autèntic infern per a dones, un espectacle del dolor en la seva màxima visibilitat. Sobretot amb la commoció que irremeiablement sentim quan, un cop separada la màscara del rostre de l’actriu, llegim el testimoni d’Augustine, una jove de només quinze anys i de qui es van computar més de cent cinquanta atacs histèrics en un dia. Saturat el teatre clínic, la jove cau en la desesperança: «Em vas dir que em curaries», deia, «em vas dir que em faries una altra cosa. Volies que jo caigués».