de casa al club: a voltes amb el conflicte irlandès (l'ira, en definitiva)

JORDI CASAS
A voltes amb el conflicte irlandès (l'ira, en definitiva)
La nostra veu
Pensionistes. Revista de la Federació de pensionistes i jubilats de CC.OO
Núm. 80. Març 2022

Poques vegades hom pot llegir un llibre tan clar i contundent sobre un conflicte tan complicat. Em refereixo al llibre de Patrick Radden Keefe, periodista del The New Yorker: No diguis res (Edicions del Periscopi, setembre de 2020) o No digas nada (Reservoir Books, setembre de 2021; sisena reimpressió), la versió original en anglès del qual és de 2018. No debades, The Irish Times ha escrit que es tracta d’«Una obra descomunal», i Guillermo Altares ha dit que «Me fascinó, es el mejor libro que he leído en bastante tiempo».

Radden fa una dissecció del conflicte irlandès a través, fonamentalment, de l’evolució de l’IRA provisional (IRA, a partir d’ara), els provos, creat el 1969. Sens dubte, hi ha diverses maneres d’aproximar-se al llibre, però, probablement, la més encertada, tot seguint el mètode emprat per l’autor, és abordant les experiències vitals dels quatre personatges que en configuren el gruix: una víctima i tres botxins. La víctima: Jean McConville, una vídua mare de deu fills assassinada per un escamot de l’IRA el 1972. Els botxins, si més no polítics: Dolours Price, Brendan Hughes i Gerry Adams.

Tots ells formen part d’una història truculenta. Era Jean una informadora, és a dir, passava informació sobre l’IRA a l’exèrcit britànic? El llibre no ho acaba d’aclarir. Segons Price i Hughes, sí. És més, Price reconeix que formava part de l’escamot, juntament amb la seva germana Marian. I, suposant que fos veritat, justificava la seva execució? Segons Price, no. Ho va considerar excessiu. Heus aquí un dels dilemes morals que planteja el llibre. No debades, Price, durant la seva llarga estada a la presó, va anar madurant les seves idees sobre el conflicte, i va arribar a la conclusió que la violència no era una solució (de fet, juntament amb la seva germana, s’inicià en un moviment pacifista, però una agressió del sector més dur de l’Unionisme la va fer canviar de parer). Mai més no va agafar una arma, a diferència de la seva germana.

L’IRA considerava que estava en guerra i en una guerra hi ha enemics, espies i traïdors. Als traïdors també cal castigar-los: un tret a la nuca. Price també ho va viure, va haver de traslladar a l’altre costat de la frontera companys de lluita perquè fossin executats. Tampoc no ho va veure clar. Però la disciplina en un exèrcit ho és tot: s’obeeix i punt. I això és el que feia Hughes, un home d’acció. El seu fort no era l’elaboració política, sinó l’execució de les ordres que rebia. Price, i la seva germana, i Hughes eren els braços executors; ja es tractés d’agafar una arma i posar cotxes bombes, com els que feren servir les dues germanes en els quatre atemptats de Londres del 8 de març de 1973. La informació d’un infiltrat, n’hi havia uns quants, evità una massacre de majors dimensions. Price i Hughes no tingueren una vida plàcida. Tots dos quedaren tocats per l’estada a la presó i, sobretot, per sengles vagues de fam. Mai no es recuperaren físicament i psicològicament. Tots dos se separaren, tots dos s’aficionaren a l’alcohol i tots dos tingueren una mort no gaire digna: Price se suïcidà, encara que l’informe forense no ho feu constar. Abans de morir, però, discreparen de l’evolució de l’IRA o, dit amb altres paraules, de l’aposta política del Sinn Féin. Consideraren que era una renúncia a l’objectiu pel qual havien lluitat i matat: l’expulsió dels anglesos de la Irlanda del Nord (o el Nord d’Irlanda, com els agradava dir) i la seva unificació amb la República d’Irlanda.

I aquí entra el quart personatge: Gerry Adams. Tan necessari per a l’evolució de l’IRA i la resolució del conflicte armat, com vilipendiat per alguns dels seus companys de lluita. Havia o no pertangut a l’IRA? Ell ho va negar sempre. Adams va fer seu el poema de Seamus Heaney: «Diguis el que diguis, no diguis res». I va negar la major. Però Price i Hughes sabien que no era veritat, era qui els donava ordres; fins i tot, així ho van declarar, les que van costar la vida a Jean McConville.

Però la fi dels processos armats ja ho té, això, alguns han de quedar exempts de delictes de sang, d’altra manera difícilment poden encapçalar un procés que pretengui fer cau i net. Políticament, hom ho pot entendre, però Price i Hughes, i d’altres, es van sentir traïts.

L’interrogant que causava aquest allunyament del compromís armat era ineludible i sagnant: tot plegat havia valgut la pena? La fi dels dos personatges dona a entendre que mai no van trobar una resposta satisfactòria.

El llibre dona per a molt més, però no es tracta d’allargar-nos excessivament. En tot cas, ens ajuda a entendre la dinàmica interna d’un conflicte armat com l’irlandès. I els seus costos personals, en un costat i l’altre. D’altra banda, és difícil no fer paral·lelismes amb un altre conflicte armat que ens ha quedat més a prop, el que va protagonitza ETA. No debades, tenen un munt de coincidències. Uns i altres, IRA i ETA, es consideraven en guerra i no dubtaren a assassinar i cometre atemptats terroristes, encara que no sempre estigués clar qui eren realment els enemics. Dos processos alimentats per la dialèctica acció-reacció.

I, deixeu-me anar una mica més enllà: darrere d’uns i altres, un nacionalisme de via estreta. I una pràctica avantguardista que, a aquestes altures, ja sabem que no porta enlloc. Com va escriure Conor Cruise O’Brien fa prop de trenta anys, no podem dependre de les nostres veus ancestrals. El passat, una determinada lectura del passat, no pot distorsionar de tal manera el present que ens impedeixi marcar uns objectius que comptin amb un consens prou ampli com per fer-los creïbles i desitjables. La quimera—i inventar un país o considerar-se l’únic intèrpret d’aquest ho és— no pot substituir la utopia. La utopia no és un punt en el temps o l’espai, és el camí, i el camí ha de poder ser transitable. I la violència, precisament, el que fa és que només sigui transitable per a qui la practica, i no a un preu menor, precisament.