un conte de la grace paley

Gentilesa involuntària de la Tina Vallès

Vaig veure el meu exmarit al carrer. Jo seia a les escales de la nova biblioteca.

Hola, vida meva, vaig dir. Havíem estat casats durant vint-i-set anys, i em sentia justificada.

Ell va dir, ¿Què? ¿Quina vida? No pas la meva.

Vaig dir, D'acord. No discuteixo mai si hi ha una discrepància forta. Em vaig posar dreta i vaig entrar a la biblioteca a veure què els devia.

La bibliotecària va dir trenta-dos dòlars justos i fa divuit anys que els deu. No vaig negar res. Perquè no puc entendre com passa el temps tan de pressa. Havia tingut aquells llibres. Havia pensat en ells sovint. Tinc la biblioteca a tan sols dues cantonades.

El meu exmarit em va seguir fins al taulell on es tornen els llibres. Va interrompre la bibliotecària, la qual tenia més coses a dir. En gran mesura, va dir ells, si miro enrere, atribueixo la dissolució del nostre matrimoni al fet que no vas convidar mai els Bertram a sopar.

És possible, vaig dir. Però en realitat, si te'n recordes: per començar, el meu pare estava malalt aquell divendres, després van néixer els nens, després vaig tenir aquelles reunions els dimarts al vespre, després va començar la guerra. Aleshores va ser com si ja no els coneguéssim. Però tens raó. Hauria hagut de convidar-los a sopar.

Vaig donar a la bibliotecària un xec de trenta-dos dòlars.

De seguida va confiar en mi, va oblidar el meu passat i va deixar la meva fitxa neta, i això la majoria de les altres burocràcies municipals i/o estatals no ho fan.

Vaig agafar en préstec els dos llibres d'Edith Wharton que acabava de tornar perquè els havia llegit molt de temps enrere i ara són més actuals que mai. Eren La casa de l'alegria i Els nens, que parlen de com va canviar la vida als Estats Units i a Nova York en el curs de vint-i-set anys, ara en fa cinquanta.

Una cosa agradable que recordo és l'esmorzar, va dir el meu exmarit. Em va estranyar. Només preníem cafè. Però vaig recordar que hi havia un orifici al fons del rebost de la cuina que s'obria a l'apartament del costat. Allà menjaven sempre cansalada fumada curada al sucre. Infonia categoria al nostre esmorzar, tot i que nosaltres no quedàvem mai del tot satisfets.

Allò era quan érem pobres, vaig dir.

¿Vam ser mai rics?, va preguntar ell.

Oh, al cap del temps, a mesura que les nostres responsabilitats anaven a més, no vam patir pas misèria. Tu et vas ocupar correctament de les finances, li vaig recordar. Els nens anaven de campament quatre setmanes a l'any i duien ponxos decents i sacs de dormir i botes, com tota la resta. Quedaven molt bufons. No passàvem fred a casa a l'hivern, i teníem uns coixins vermells bonics i coses.

Jo volia un veler, va dir ell. Però tu no volies res.

No t'amarguis, vaig dir. No és mai massa tard.

No, va dir ell, amb molta amargor. Potser tindré un veler. De fet, tinc diners estalviats per a un dos pals de divuit peus. Aquest any em van bé les coses i puc esperar que encara millorin. Però pel que fa a tu, és massa tard. Continues no volent res.

Ell havia tingut l'hàbit durant els vint-i-set anys de matrimoni de fer comentaris mesquins que, com el filferro desembussador del lampista, s'obrien pas des de l'orella fins a la gola i fins a mig camí del cor. Després ell se n'anava i em deixava sota un pes asfixiant. El que vull dir és que vaig seure a les escales de la biblioteca i ell se'n va anar.

Vaig fullejar La casa de l'alegria, però vaig perdre l'interès. Em sentia greument acusada. Ara bé, és veritat, em quedo curta amb els anhels i les necessitats absolutes. Però sí que vull alguna cosa.

Vull, per exemple, ser una altra persona. Vull ser la dona que torna els llibres al cap de dues setmanes. Vull ser la ciutadana eficient que canvia el sistema escolar i s'adreça al Consell d'Avaluació i exposa els problemes d'aquella estimada institució de la ciutat.

Havia promès als nens acabar amb la guerra abans que es fessin grans.

Volia haver-me casat per sempre més amb la mateixa persona, el meu exmarit o el que tinc ara. Qualsevol dels dos té prou caràcter per a tota una vida, la qual, si ho mires bé, tampoc no és molt de temps. En una curta vida no podies aprofitar totes les qualitats de cap dels dos ni desentranyar el secret de les respectives motivacions.

Justament aquest matí he mirat el carrer una estona per la finestra i he vist que els petits sicòmors que la ciutat havia plantat mandrosament un parell d'anys abans del naixement dels nens havien arribat a la plenitud de la vida.

He decidit tornar aquests dos llibres a la biblioteca. I això demostra que si una persona o un fet em sacsegen o em fan sentir bé amb mi mateixa puc emprendre una acció apropiada, tot i que sóc més coneguda pels meus comentaris benèvols.

 

Grace Paley. «Desitjos». A: Tots els contes. Traducció d'Emili Olcina.  Edicions de 1984, 2017.