skip to main |
skip to sidebar
Joan-Pere Viladecans
Llibres d'estiu
La Vanguardia
26|8|2023
Que l'estiu té la seva literatura és evident i demostrable. Però existeix una literatura per a l'estiu? Em refereixo a un gènere de consum estival, tipus: infantil, novel·la negra, narrativa, ficció...La poesia és una altra cosa, menys classificable i més intemporal. I gens meteorològica. Fins i tot els mitjans de comunicació s'han apuntat, alguns és clar, a la sagacitat d'editors i llibreters per recomanar llibres de l'estiu, les novetats que haurien d'acompanyar les nostres vacances i lleures.
Àmbit rural, sol i platja, llargs viatges transatlàntics, impertinents esperes de colònies, casals d'estiu, o la llarga espera de la tornada del bany de la senyora, del senyor o com s'hagi de dir, que jo ja vaig força perdut en aquest assumpte. "Aquest llibre me'l guardo per a l'estiu". Cony! Així que és cert que hi ha llibres que són per al juny, el juliol o l'agost, i la resta per quan ens agafi la grip, que aquest any diuen que arriba encoratjada. (Vacunem-nos). No sé si els especialistes en l'assumpte l'encerten, però està clar que no ens recomanaran mai com a lectura estival La muntanya màgica, Moby Dick, Els miserables o un repàs al diccionari Alcover Moll, que seria certament de gran profit a més d'un polític catalavalenciabalear. Algú pot escriure pensant a ser llegit a l'estiu?
Hi ha casos en què els editors suggereixen certes estratègies als seus autors. Tampoc no fa tant que les cases editores, especialment nord-americanes, demanaven als novel·listes llibres extensos —Norman Mailer se'n queixava amargament—, i el motiu raonable era que el lector o la lectora alimentava la seva vanitat mostrant-se, al metro o al bus, per exemple, amb un llibrot considerable. Amb "un totxo", com diem els pallussos.
Vaig conèixer un tipus, que a més no em queia bé, que sempre anava amb un llibre sota el braç, l'anomenàvem "l'aixella il·lustrada", era la seva parada nupcial. En els temps analògics acompanyar-se d'un bon volum era sinònim de distinció. I un argument de seducció, com un cinefòrum sobre Godard. Un dia vaig voler millorar les expectatives i em vaig presentar al Liceu amb el Herald Tribune doblat sota l'axil·la. Un èxit indescriptible. Vaig aconseguir ser invisible. Encara tinc l'ego adolorit.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDarrerament fas una cosa que m'encanta, Vilardell, i és que esborres més que no pas escrius. Comparteixo la mania. Ho faig, sobretot, a les xarxes socials, en general, i al Truiter, en particular. Faig un truit i n'esborro quatre.
EliminaPassa que em queda constància del teu comentari. Que (re)llegeixes La muntanya màgica, per exemple. I que odies cordialment l'estiu. Jo també, si no fos pels tomàquets de l'hort, els préssecs i l'olor que fa el món a la nit, quan el sol ha castigat de valent. La resta em sobra.
No ho he llegit fins ara, Matilde. I sí, em passa sovint, no només aquí, que me'n penedeixo del que he escrit i, pitjor encara, publicat. No sé ben bé què és, si mig vergonya , mig que tot plegat em sembla xerrameca inútil, inclosa la meva és clar..Sí, sé que queda constància del meu comentari, per un que em vas contestar l'altre dia, sort que només ho veus tu...Coincideixo en el que dius de l'estiu, amb això de la "olor que fa el món a la nir", perquè l'olor de tomaqueres i de préssecs em queda de quan era petit, a l'hort de casa, i ara poques olors i perfums m'arriben, la veritat. La meva petita venjança amb l'estiu arriba ara, quan tothom es pregunta "com t'han anat les vacances ?" i tu dius, "doncs ara marxem uns dies", i se't queden mirant d'aquella manera estranya, perquè ara ja no fa calor i menys gent a tot arreu. Una mirada que no sempre és d'enveja, perquè pel que veig la majoria prefereix torrar-se i la massificació, i els seusd ulls et vénen a dir "...araaa, quan ja tothom es posa a treballar ?". De tota manera, dura poc l'alegria, el dia 9 tornem a ser enmig del ramat, com tot quisqui.
Elimina