el capítol tres

«Els moviments lingüístics circulars d'aquest capítol ple d'al·lucinacions són impressionants. Mentre jo, la lectora, tinc Cims borrascosos a les mans i llegeixo el diari d'en Lockwood, en Loockwood té el llibre de Branderham amb el diari de la Catherine que discorre paral·lel i que entra en el llibre imprès que té a les mans, i que llegeix. Mentre està tancat en aquesta estança dins d'una altra estança, aquest espai de textos que competeixen entre ells, l'un dins de l'altre, que es metamorfosen en una estança-somni amb un fantasma que sagna, en Lockwood es val d'uns llibres per protegir-se d'aquesta visitant esgarrifosa. Aquest gest patètic gairebé resulta còmic i es podria interpretar com la seva sortida gradual del somni, acompanyat d'una lucidesa creixent. El lector es diu a si mateix que només és un llibre. Tan sols llegeixo. El qui somia es desperta i diu: gràcies, Senyor, només ha estat un somni, només era producte de la meva imaginació.

Però en el marc del capítol 3, els límits entre allò real i allò imaginari, natural i sobrenatural, centre i marge, autoritat i revolta, entre la vigília i el son, entre la mort i la vida, entre el autor i el lector, masculí i femení, el jo i l'altre, humà i animal, entre dins del llibre i fora del llibre, es dilueixen l'un en l'altre. No es mantenen separats. Les barreres entre ells no resisteixen. Després de posar-se a cridar adormit, i d'explicar el somni a en Heathcliff, en Lockwood presencia com en Heathcliff obre la finestra d'una estirada i suplica a la invenció del somni, al fantasma «Entra! Entra! Cathy, vine, una vegada més! Oh! Estimada del meu cor!, escolta'm aquesta vegada, Catherine per fi!». Però no hi ha cap aparició de l'estimada, a fora de la finestra oberta, només una ventilació freda, només glopades de vent i neu que irrompen de fora.

[...] Aquest capítol sorprenent sens dubte és una evocació de la pròpia imaginació, del llegir i el somiar, i les imatges mentals que generen, com una visió prèvia condensada del que ha de venir en la novel·la, un capítol que introdueix el lector dins de les seves múltiples ambigüitats. Els textos són fantasmes, al capdavall. El cos de l'autora no és enlloc que es vegi, però la paraula escrita és la nostra principal forma de comunió amb els morts. Tots els lectors estan posseïts per múltiples fantasmes. I una vegada els textos han estat digerits, continuen vius dins nostre, i no solament quan pensem desperts, sinó de vegades també en els somnis que tenim, en les ficcions nocturnes espontànies que tots creem.

Cims borrascosos és una novel·la salvatge, apassionada i intensa. Això és el que molts dels crítics inicials, incomptables lectors i molts experts al llarg dels anys han sentit —amb repugnància, horror i plaer—, i el que han intentat explicar o justificar. Han bandejat sense contemplacions els dimonis balladors que no s'atrevien a mirar a la cara. Han bastit unes estructures teòriques rígides, de vegades senzilles i de vegades complexes, moltes de les quals s'ensorren sota pressió, i s'han presentat amb les seves pròpies ficcions moralitzants, romàntiques o ideològiques, que els han portat a llegir allò que al text no hi ha, o allò que només hi és en part. És un fet molt habitual. Lectors de tota mena eliminen la complexitat i la substitueixen pels seus propis tòpics a fi d'evitar les molèsties de la incertesa.

Cada vegada que he llegit la novel·la, la seva història m'ha agafat pel coll i m'ha portat panteixant fins al final. No soc l'única. Tanmateix, sé que és un llibre, i sé que és un llibre que sap que ho és. És un objecte que s'obre i es tanca, i que pots deixar al prestatge. Però Cims borrascosos esgrimeix dins seu una filosofia ferotge, que anul·la la idea mateixa de la categoria fixa. Crec que és per això que el llibre s'ha negat a assentar-se dins meu,  i per això l'he tornat a llegir tantes vegades. Perquè els marges entre una cosa i una altra, el límit entre les paraules de la pàgina i jo, constantment ballen mentre llegeixo, el llibre no reposa tranquil en el que anomeno jo mateixa. Em corre amunt i avall, i sempre em fa canviar el color del pensament.»

 

Siri Hustvedt. Mares, pares i més. Apunts sobre la meva família real i literària. Traducció d'Imma Estany. Edicions 62, 2022. P. 207-209.