el món natural

 

«Les descripcions exuberants del temps sovintegen en la novel·la. Vent, aire i cel hi són sempre presents, igual com les estacions canviants que castiguen, gelen, escalfen, amaguen i revelen roques, erms, bruguerars, ocells i animals, incloent-hi els animals humans. El tumult atmosfèric canviant de Cims borrascosos no es pot descriure com l'escenari de la novel·la, aquella paraula tan preuada en els cors de professors de secundària, que tractaven les novel·les com teatres amb un teló de fons davant del qual els personatges es veuen en relleu quan avancen pels moviments de la trama. Les tempestes de la novel·la no respecten les fronteres entre personatge, escenari i trama. No respecten els límits entre persona i entorn, entre jo i altre, ni tan sols entre humà i roca. Crec que això explica en part per què el llibre emociona i alhora angoixa molts dels lectors.

La novel·la esmicola no tan sols les convencions establertes de la ficció realista del seu temps, sinó també les categories estructuradores per pensar com funciona el món. Aquesta història borrascosa es nega a dividir el món segons les categories acceptades. Els seus elaborat moviments metafòrics sembla que se sacsegen amb una versió de panpsiquisme, la idea que la ment o l'esperit, Geist, està en tot i és de tot, però de fet, potser això és simplement el que és el món natural: és viu. Cap al final del llibre, en Heathcliff diu  de la Catherine difunta: «Què hi pot haver que no estigui relacionat amb ella?...Ni tan sols puc mirar aquesta terra, perquè els seus trets estan gravats a les lloses! En cada núvol, en cada arbre...omplint l'aire, a la nit, i reflectint-se en cadascun dels objectes, de dia, estic envoltat per la seva imatge!». Diferents formes de turbulència desfiguren i reconfiguren els éssers humans del llibre, igual que els seus arbres. Fúria, enveja, humiliació, odi i amor esclaten en crits eixordadors, udols del vent i pluges de llàgrimes.

La Catherine descriu en Heathcliff com una terra no conreada, un bruguerar, «un ermot de gatoses i roques basàltiques». En canvi, parla del seu amor per l'Edgar Linton i la decisió de casar-s'hi amb els tòpics sentimentals de l'amor romàntic. Diu a la Nelly a la defensiva: «Estimo el terra que trepitja i l'aire que respira i tot allò que toca i cada mot que pronuncia. Estimo totes les seves mirades i totes les seves accions i tot ell, tot alhora. Així és de cap a peus. Aquí i ara!». En Heathcliff és una altra cosa per a la Catherine: «...és més jo que jo mateixa. No sé de què estan fetes les nostres ànimes, però sigui del que sigui, la seva i la meva són la mateixa, mentre que la d'en Linton és tan diferent de les nostres com un raig de lluna d'un llampec, o com el gebre del foc». Els dos mons del raig de lluna i el llampec, allò civilitzat i allò salvatge, el cel i l'infern, l'ordre domèstic i les formes cultivades de la Granja dels Tords dels Linton, i el caràcter salvatge i el caos dels Cims Borrascosos dels Earnshaw, constitueixen una contraposició molt debatuda que va apareixent al llarg de tot el llibre. Al mateix temps, no hi ha manera de separar-los. Els personatges es mouen entre un lloc i l'altre. Trepitgen la mateixa terra. Es casen l'un amb l'altre i tenen fills que uneixen les dues famílies, i estan lligats per vincles emocionals, pels diners i els records.

Bàsicament, l'acció «visible» de la novel·la té lloc en la geografia dels Cims i de la Granja. El que passa fora d'aquest territori són enraonies, rumors o està envoltat per una mena de confusió narrativa. L'aventura del senyor Earnshaw a Liverpool quan troba en Heathcliff és un relat que s'emporta a casa, però els detalls concrets són confusos. Quan en Heathcliff s'escapa, deixa el món del llibre al darrere i, una vegada torna, el lector no arriba a saber mai què li ha passat. La seva postura indica a l'Ellen que potser ha estat a l'exèrcit, però no se sap del cert. S'ha convertit en un home ric, però com? No ho sap ningú. La vida d'en Lockwood a la ciutat és un altre enigma. El que feia abans que arribés, o el que fa quan se'n va d'aquell indret remot, no té cap importància en la novel·la. La seva narració no es reprèn fins que torna a la comarca. Fora d'això, la seva vida es redueix a unes referències vagues a la «ciutat». La fugida de la Isabella Linton d'aquell espai i la vida que du després de marxar són igualment molt imprecises. Els bruguerars, i no la gent que hi viu, determinen què entra en la història i què en queda fora. Aquell indret amb els vents, el temps i les estacions canviants es pot descriure no com un escenari, sinó com el personatge viu dominant en la novel·la. El seu alè, pols i temperatura hi són omnipresents. Els éssers parlants del relat pertanyen a aquell cos natural més gran, un cos que acull éssers humans, animals i flora dins seu. Quan algú travessa els seus límits, ell o ella esdevé tènue i imprecís, i queda exclòs de la narració...».

Siri Hustvedt. Mares, pares i més. Apunts sobre la meva família real i literària. Traducció d'Imma Estany. Edicions 62, 2022.