la situació i la història

 

«Tota obra literària té tant una situació com una història. La situació és el context o les circumstàncies, a vegades la trama; la història és l'experiència emocional que interessa a qui escriu: el discerniment, la saviesa, la cosa que us ha vingut a dir. [...] En un poema titulat «A la sala d'espera» Elizabeth Bishop es descriu als set anys, durant la Primera Guerra Mundial, a la consulta d'un dentista, passant les pàgines de la National Geographic mentre sent els crits ofegats de la seva tia poruga a l'habitació del costat. És aquesta, la situació. La història és la primera experiència d'isolament de la nena: la seva, la de la seva tia i la del món.»

Vivian Gornick. La situació i la història. Traducció de Mar Molero Dolz. L'Altra, 2023. P. 19-20.

 

____________________

P.S.: Aquí, una entrevista a l'Elizabeth Bishop.

I a continuació, el poema «A la sala d'espera».

A Worcester, Massachusetts,
vaig anar amb la tieta Consuelo

a la seva cita amb el dentista

i vaig seure i la vaig esperar

a la sala d'espera del dentista.

Era hivern. Es va fer fosc

molt aviat. La sala d'espera

estava plena de gent gran,

anoracs i abrics,

làmpades i revistes.

Semblava que fes molta estona

que la meva tieta era allà dins

i mentrestant jo esperava i llegia

la National Geographic

(ja sabia llegir) i curosament

n'analitzava les fotografies:

l'interior d'un volcà,

negre, i ple de cendres;

i després vessava

rierols de foc.

Osa i Martin Johnson

amb pantalons de cavalcar, 

botes amb cordons i salacots.

Un home mort penjat d'un pal

—«Carn per menjar», deia el peu de foto.

Nadons amb caps punxeguts

embolicats un cop i un altre amb filferro

com colls de bombetes elèctriques.

Els seus pits eren horrorosos.

Ho vaig llegir tot seguit.

Estava massa avergonyida per aturar-me.

I després vaig mirar la coberta:

els marges grocs, la data.

De sobte, des de dins,

va venir un oh! de dolor

—la veu de la tieta Consuelo—

ni massa alt ni massa llarg.

No em va sorprendre gens;

fins i tot aleshores jo ja sabia que ella era

una ximpleta i una tímida.

Podria haver-me sentit avergonyida,

però no ho estava. El que em va agafar

completament per sorpresa

va ser que era jo:

la meva veu, dins la meva boca.

Sense haver-hi pensat gens

jo era la ximple de la meva tieta,

jo —nosaltres— quèiem, quèiem,

amb els ulls enganxats a la coberta

de la National Geographic,

febrer del 1918.

Em vaig dir: tres dies

i tindràs set anys.

M'ho deia per parar

la sensació de caiguda

des del món rodó i giratori

cap al fred espai blau negre.

Però jo ho sentia: tu ets un jo,

tu ets una Elizabeth,

tu ets un d'ells.

Per què hauries de ser-ne una, també?

Gairebé ni gosava mirar

per veure què era el que jo era.

Vaig fer una mirada de reüll

—no podia mirar més amunt—

als ombrívols genolls grisos,

pantalons i faldilles i botes

i diferents parells de mans

sota les làmpades.

Sabia que mai no havia passat

res de més estrany, que mai

no passaria res de més estrany.

Per què hauria de ser jo la meva tieta,

o jo, o algú altre?

Quines similituds—

botes, mans, la veu familiar

que sentia a la gargamella, o fins i tot

la National Geographic

i aquells horribles pits caiguts—

ens mantenien en comunió

o ens convertien en una sola cosa?
Que —no coneixia cap
paraula millor— que «improbable»...
Com havia arribat fins aquí,
com la resta, i sentir
un crit de dolor que hauria pogut ser
més fort i pitjor però que no ho havia estat?

La sala d'espera era lluminosa
i massa calenta. Lliscava
sota una enorme ona obscura,
i una altra, i una altra.

De sobte hi vaig tornar.
La Guerra continuava. A fora,
a Worcester, Massachusetts,
hi havia la nit i la colada de neu i el fred,
i encara era el cinc
de febrer del 1918.

 

Elizabeth Bishop. Trenta poemes. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edició bilingüe. Flâneur, 2021.