barallar-se en un club de lectura

BEGOÑA GÓMEZ URZAIZ
Barallar-se en un club de lectura
Cultura|s
La Vanguardia
24|5|2025

Qualsevol que formi part d'un club de lectura vibrant apreciarà encara més el miniassaig titulat El grup de lectura, que apareix en l'últim de Vivian Gornick publicat per L'Altra, ¿Per què alguns homes odien les dones?, traduït per Míriam Cano —tot i això, aquest text en concret no apareix al llibre en castellà, traduït per Cristina Lizarbe Ruiz per a Sexto Piso—.

L'autora novaiorquesa hi parla del seu propi club de lectura, el que té amb el seu famós amic Leonard, que els seus lectors ja coneixen d'altres llibres, i tres integrants més. Com sol succeir en les xerrades de grup, el veritable lubricant és la dissensió, l'embolic, la dialèctica. Escriu la novaiorquesa: "El desacord entre nosaltres, ben argumentat i contundent, és habitual. Entre nosaltres el desacord és un estimulant, no un depressor: el punt de vista oposat contra el qual el teu punt de vista et torna més de tu mateixa del que tenies abans".

«Som cinc. Fa deu anys que llegim memòries plegats. Només ens trobem quan a tots ens va bé. Hi ha anys que això vol dir només sis o set vegades. Tot i així, aquestes trobades sovint sembla que arribin en moments inoportuns, d'aquells que vides com les nostres —devorades per les agendes— no paren de fabricar. Però ningú vol deixar el grup.

No és estrictament la lectura el que ens manté units: hem passat tantes hores asseguts, tots, lluitant per mantenir les parpelles obertes davant la inesperada monotonia d'un llibre que tothom diu que és molt bo. Crec que ni tan sols és la conversa que suscita el llibre. És, més aviat, l'atmosfera que creem quan ens reunim, el que cadascun de nosaltres s'ha anat fent més reticent a perdre.

Abans em pensava que era la conversa. No perquè l'intercanvi fos necessàriament profund, original o fins i tot harmoniós. Al contrari, el desacord entre nosaltres, ben argumentat i contundent, és habitual; de fet, és el que esperem amb candeletes. Entre nosaltres, el desacord és un estimulant, no un depressor: el punt de vista oposat contra el qual la teva pròpia defensa et retorna més de tu mateixa del que tenies abans. 

[...] Hi ha hagut moltes nits que algun de nosaltres ha arribat pensant: «No tinc res a dir sobre aquest llibre» i ha acabat fent una de les aportacions més memorables de la vetllada perquè algú altre ha connectat tan fort amb el llibre en qúestió que l'ambient s'ha electrificat; i, així, tots ens alliberem de la letargia mental que imposa la manca d'implicació. Qui connecta amb quin llibre sempre és una revelació.»

 

Vivian Gornick.  «El grup de lectura». A: ¿Per què alguns homes odien les dones? Traducció de Míriam Cano. L'Altra, 2025.

 

de memòries

«Fa trenta anys els qui tenien una història per explicar s'asseien a escriure una novel·la. Avui s'asseuen a escriure unes memòries. Fa la impressió que en els nostres dies hi ha l'obligació d'escriure un relat extret directament de la vida en comptes d'un de creat per la imaginació a partir de la vida.»

 

Vivian Gornick. La situació i la història. Traducció de Mar Molero Dolz. L'Altra, 2023. P. 95.

 

la situació i la història

 

«Tota obra literària té tant una situació com una història. La situació és el context o les circumstàncies, a vegades la trama; la història és l'experiència emocional que interessa a qui escriu: el discerniment, la saviesa, la cosa que us ha vingut a dir. [...] En un poema titulat «A la sala d'espera» Elizabeth Bishop es descriu als set anys, durant la Primera Guerra Mundial, a la consulta d'un dentista, passant les pàgines de la National Geographic mentre sent els crits ofegats de la seva tia poruga a l'habitació del costat. És aquesta, la situació. La història és la primera experiència d'isolament de la nena: la seva, la de la seva tia i la del món.»

Vivian Gornick. La situació i la història. Traducció de Mar Molero Dolz. L'Altra, 2023. P. 19-20.

 

____________________

P.S.: Aquí, una entrevista a l'Elizabeth Bishop.

I a continuació, el poema «A la sala d'espera».

A Worcester, Massachusetts,
vaig anar amb la tieta Consuelo

a la seva cita amb el dentista

i vaig seure i la vaig esperar

a la sala d'espera del dentista.

Era hivern. Es va fer fosc

molt aviat. La sala d'espera

estava plena de gent gran,

anoracs i abrics,

làmpades i revistes.

Semblava que fes molta estona

que la meva tieta era allà dins

i mentrestant jo esperava i llegia

la National Geographic

(ja sabia llegir) i curosament

n'analitzava les fotografies:

l'interior d'un volcà,

negre, i ple de cendres;

i després vessava

rierols de foc.

Osa i Martin Johnson

amb pantalons de cavalcar, 

botes amb cordons i salacots.

Un home mort penjat d'un pal

—«Carn per menjar», deia el peu de foto.

Nadons amb caps punxeguts

embolicats un cop i un altre amb filferro

com colls de bombetes elèctriques.

Els seus pits eren horrorosos.

Ho vaig llegir tot seguit.

Estava massa avergonyida per aturar-me.

I després vaig mirar la coberta:

els marges grocs, la data.

De sobte, des de dins,

va venir un oh! de dolor

—la veu de la tieta Consuelo—

ni massa alt ni massa llarg.

No em va sorprendre gens;

fins i tot aleshores jo ja sabia que ella era

una ximpleta i una tímida.

Podria haver-me sentit avergonyida,

però no ho estava. El que em va agafar

completament per sorpresa

va ser que era jo:

la meva veu, dins la meva boca.

Sense haver-hi pensat gens

jo era la ximple de la meva tieta,

jo —nosaltres— quèiem, quèiem,

amb els ulls enganxats a la coberta

de la National Geographic,

febrer del 1918.

Em vaig dir: tres dies

i tindràs set anys.

M'ho deia per parar

la sensació de caiguda

des del món rodó i giratori

cap al fred espai blau negre.

Però jo ho sentia: tu ets un jo,

tu ets una Elizabeth,

tu ets un d'ells.

Per què hauries de ser-ne una, també?

Gairebé ni gosava mirar

per veure què era el que jo era.

Vaig fer una mirada de reüll

—no podia mirar més amunt—

als ombrívols genolls grisos,

pantalons i faldilles i botes

i diferents parells de mans

sota les làmpades.

Sabia que mai no havia passat

res de més estrany, que mai

no passaria res de més estrany.

Per què hauria de ser jo la meva tieta,

o jo, o algú altre?

Quines similituds—

botes, mans, la veu familiar

que sentia a la gargamella, o fins i tot

la National Geographic

i aquells horribles pits caiguts—

ens mantenien en comunió

o ens convertien en una sola cosa?
Que —no coneixia cap
paraula millor— que «improbable»...
Com havia arribat fins aquí,
com la resta, i sentir
un crit de dolor que hauria pogut ser
més fort i pitjor però que no ho havia estat?

La sala d'espera era lluminosa
i massa calenta. Lliscava
sota una enorme ona obscura,
i una altra, i una altra.

De sobte hi vaig tornar.
La Guerra continuava. A fora,
a Worcester, Massachusetts,
hi havia la nit i la colada de neu i el fred,
i encara era el cinc
de febrer del 1918.

 

Elizabeth Bishop. Trenta poemes. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edició bilingüe. Flâneur, 2021.

 

una cosa petitona i ben feta

«Recordo la primera vegada —no fa tant— que vaig girar l'últim full d'una novel·la i vaig pensar que l'amor com a metàfora s'havia acabat. El llibre era The Age of Grief, de Jane Smiley. Em va semblar un bon llibre, que aplegava anys d'estudi sobre un tema profund, però vaig trobar que era una cosa petitona i ben feta, i recordo que seia amb el llibre a la falda quan em vaig preguntar: «Per què només em sembla una cosa petitona i ben feta? Per què hi trobo a faltar una mirada més llarga, aquí?» Gairebé a l'instant em vaig respondre a mi mateixa: «El problema és l'amor. És el catalitzador erroni. No complica el tema, l'arrana». Aquest pensament em va sorprendre. Mai abans havia considerat que l'amor pogués diluir la força d'una bona novel·la en comptes de potenciar-la.

A The Age of Grief una parella de trenta-i-pocs fa deu o dotze anys que estan junts, viuen en un poblet i tenen tres nenes. La veu narrativa és la del marit: greu, intel·ligent i de confiança. Una nit d'hivern, ens explica, torna a casa en cotxe d'un concert en una església on la seva dona actuava —ell al volant amb una de les seves filles al costat i ella al darrere amb les altres dues— i sent que ella diu: «Mai no tornaré a ser feliç». Li mira la cara pel retrovisor. Tot d'una sap que té un afer i l'únic que vol és que no ho confessi.

A continuació hi ha el relat meravellosament narrat dels mesos de vida familiar que passen mentre el marit espera poder evitar la crisi oberta, i la dona va amunt i avall com un gat malalt, intentant superar silenciosament la pròpia tristesa i el sentiment reprimit. El clímax arriba quan la família sencera agafa el grip i el marit se'ls mira amb tanta bellesa, amb tanta decència que tu, el lector, et posaries a plorar en llegir la descripció escrupolosa de la febrada que al final els ha fet sucumbir a tots. El dia abans que l'última filla es recuperi, la dona desapareix. I després torna.

La genialitat de la narració rau en la calma desesperada amb què el marit va apuntant les setmanes i els mesos de sospita infeliç mentre una evidència no volguda se li va acumulant al davant: «Tinc trenta-cinc anys», ens diu a mitja història, «i em sembla que he arribat a l'edat de la pena. D'altres arriben abans. Quasi ningú hi arriba gaire més tard...No és només que sapiguem que l'amor s'acaba, que les criatures es perden i els pares moren pensant que les seves vides no han tingut cap sentit...És més que això...Després de tanta educació, de tantes atencions...la copa ha de tornar i no la pots passar, i és la mateixa copa de dolor de la qual tot mortal beu». Això. Ha dit el que havia vingut a dir i ho ha dit prou clarament. 

L'últim paràgraf fa així: «Hauré de dir que vaig rebre la meva dona amb una gran pena, una pena tan gran com mai havia sentit? Tinc la sensació que el matrimoni és un petit contenidor, al capdavall, a penes prou gran per encabir-hi algunes criatures. Dues vides interiors, dues reflexions de tota una vida de la complexitat que sigui el desborden, l'esquerden, el deformen. O potser no és ni una cosa, no és res, no existeix. No ho sé, però no puc parar de pensar-hi».

La situació és digna de Tolstoi, Flaubert o Wharton —una parella de protagonistes que avança per la llarga insignificança de la vida i cau en el caos quan un dels dos treu el nas a fora un moment perquè no vol adaptar-se a la immobilitat que ve— i encara que Jane Smiley no tingui les habilitats dels mestres, els seus recursos són considerables. De totes maneres, per a mi, The Age of Grief no aconseguia arribar més enllà. La història em feia sentir tristor i penediment, però que fos una tragèdia inevitable no em convencia. Em trobava discutint-ne les premisses.

Era necessari que jo cregués que la dona està disposada a arriscar-ho tot per una experiència que li promet tornar-li el jo que no ha aconseguit assolir en el matrimoni; però la certesa que hi arribarà si se'n va amb l'home que ara mateix l'enardeix no em convencia gens. A mesura que la nouvelle avançava em trobava pensant «Si aquesta dona abandona el marit per l'amant, d'aquí sis mesos tornarà a ser on era. Res al món em faria creure que es coneixerà millor amb el segon home que amb el primer. Aquesta passió que sent és un pegot, un estupefaent. Tots l'hem viscut mil vegades. Està boja si creu que l'amor la salvarà. Jo estic convençuda que no».

I altre cop, vaig pensar, si se'n va de debò, què arrisca realment? Quan l'Emma Bovary es va deixar anar amb un home que no era el seu marit, o quan l'Anna Karènina va abandonar el seu marit, o quan en Newbold Archer estava desesperat i no sabia si anar-se'n de Nova York amb l'Ellen Olenska, aquesta gent realment s'ho estaven jugant tot per l'amor. La respectabilitat burgesa tenia el poder de fer d'aquests personatges uns pàries socials. Els caldria molta força per suportar l'exili. Potser de jugar-se-la així els arribaria la força del patiment que aporta clarividència. Avui no hi ha sancions per pagar, ni cap món de respectabilitat d'on excomunicar-te. La societat burgesa ja no existeix. Si la dona de The Age of Grief abandona el seu matrimoni, acabarà de mestressa de casa a l'altra banda del poble amb un home anomenat Jerry en comptes de Dave, al cap de deu minuts tindrà una vida social equivalent a la que li havia proporcionat el primer matrimoni, i al cap de dos anys el seu nou marit i ella es trobaran en un sopar amb l'exmarit i la seva nova dona i tothom xerrarà sense problemes. Al cap de dos anys més, un matí a la cuina o una nit al dormitori, s'equivocarà i li dirà Dave en comptes de Jerry i tots dos riuran.

Que aquest personatge frisi de passió eròtica en el moment crucial en què es confronta amb tot el que ha fet i tot el que no ha fet amb la seva vida em semblava poc plausible. Ja hauria d'haver après alguna cosa, vaig pensar. D'altra banda, si el que volia la dona era trobar la felicitat, aleshores la història només hauria pogut arribar més enllà si l'autora del personatge s'hi hagués ficat. Però Jane Smiley no s'hi ficava. Utilitzava directament la passió il·lícita de la dona com si esperés que jo, la lectora, acceptaria el desig eròtic tal qual com una urgència prou forta per alleugerir la vulgaritat tremenda d'aquelles vides desolades. Però jo no ho acceptava. No podia. En sé massa, de l'amor. Tots en sabem massa. No podia acceptar com a veritat que un afer amorós pogués arribar a fer sentir profundament a la dona (i per tant, a mi) les conseqüències dels seus propòsits insuficients. I és per això que una nouvelle d'altra banda excel·lent em va semblar una cosa petitona i ben feta. Com que estava amarada de convenció i no de veritat, la idea mateixa impedia a l'autora de preguntar-se les qüestions necessàries per aprofundir en el pensament i en l'acció.»

 

Vivian Gornick. La fi de la novel·la d'amor. Traducció de Martí Sales. L'altra, 2022. P. 159-163.

 

llegir millor

 

Luis Alemany entrevista Vivian Gornick.
El Mundo
10|11|2023

La escritora de Apegos feroces sintetiza su experiencia como profesora de literatura creativa en La situación y la historia, un ensayo que anima a ir a lo esencialmente humano de los textos por encima de lo anecdótico.

 

P.: Sé que este libro es la síntesis de su carrea como profesora de literatura. ¿Se anima a resumir lo que ha enseñado?

La idea más importante es que no se puede enseñar a nadie a escribir bien. Hay un don innato para el uso del lenguaje expresivo, y nadie puede enseñar a tenerlo. Pero sí que es posible enseñar a los estudiantes a desarrollar su juicio. Puedo enseñarles a leer y también puedo enseñarles a juzgar con complejidad sus propios textos. Básicamente, de eso se trata este libro: intenta enseñar a la gente cómo pensar mejor sobre lo que leen y sobre lo que significa escribir.

natalia ginzburg

Tolstoi un cop va dir que si li demanessin escriure sobre temes polítics o socials, no hi gastaria ni una paraula, però si li demanessin escriure un llibre que vint anys després d'escrit fes riure i plorar i estimar més la vida a la gent, hi dedicaria tots els esforços.

L'obra d'una escriptora que sovint m'ha fet estimar més la vida és la de Natalia Ginzburg. Llegint-la, com he fet repetidament al llarg de molts anys, experimento l'eufòria de quan et recorden intel·lectualment que ets un ésser sensible. La primera vegada, els ulls se'm van obrir davant d'una cosa important sobre qui era jo en el moment de llegir-la; després, sobre en qui o en què m'estava tornant. Però després vaig viure prou per no reconeixe'm —a ningú li va sorprendre més que a mi que em tornés qui soc— i llegir altre cop Ginzburg m'ha donat consol i alhora ha estat una revelació...

 

Vivian Gornick. Comptes pendents. Apunts d'una relectora crònica. Traducció de Martí Sales. L'Altra, 2021.

la bona disposició

Fa uns quants anys, una crítica famosa va escriure un article sobre un llibre que acabava de rellegir per primera vegada des que l'havien publicat cinc anys abans. La meravellava la qualitat del llibre, el trobava molt bo, i estava consternada per com l'havia destrossat sense pietat quan va sortir: «Devia estar de mal humor», va observar, «sens dubte, gens receptiva».

Ah, la receptivitat! També coneguda com a bona disposició. Responsable de totes les connexions amb èxit entre llibre i lector —i entre persones—, la bona disposició emocional és un dels misteris humans més fondos: la forma que agafa cada vida en depèn del tot. Com de perversament circumstancial ens pot semblar la vida quan considerem l'aleatorietat aparent amb què rebem amb els braços oberts o rebutgem del tot el que acabaran sent —o el que podrien haver estat— les relacions més importants de les nostres vides. Quantes vegades amics de l'ànima o amants han tremolat de pensar: «Si t'hagués conegut en qualsevol altra època...». Passa el mateix entre un lector i un llibre que es torna amic íntim i per poc no et troba amb ganes perquè no estàs d'humor; és a dir, predisposat.

Vivian Gornick. Comptes pendents. Apunts d'una relectora crònica. Traducció de Martí Sales. L'Altra, 2021.

una relectora empedreïda

L'altre dia em van fer una pregunta que no vaig poder respondre sobre un detall d'un llibre que abans coneixia bé però que feia anys que no em mirava. Naturalment, vaig pensar que si el fullejava no trigaria a trobar la informació que se m'escapava. I, ves per on, tenia un exemplar del llibre a l'estanteria, intocat durant anys i panys, una edició de butxaca dels setanta que va començar a desfer-se'm a les mans tan bon punt el vaig agafar. Vaig obrir-lo i a l'instant el primer full es va desenganxar del llibre; de seguida, els fulls van anar caient un rere l'altre, acompanyats d'una pluja de bocins de paper de les vores ratades. No vaig trigar a tenir unes quatre-centes pàgines escampades a la falda, a l'escriptori, a terra.

D'alguna manera, la descomposició d'aquest llibre va ser com si m'enrampés. Com si el llibre, l'objecte, fos viu, i em resultés insuportable haver d'escombrar les restes torturades i llençar-les a les escombraries. Vaig començar a recollir fulls a la babalà, me'ls posava prop dels ulls per donar una nova memòria a les lletres que s'esborraven, i llavors al nas, com si així pogués inhalar una mica d'essència de llibre. Després, anava alternant i ara em concentrava en una pàgina concreta, ara examinava la pega seca del llom, com si servés algun secret científic que pogués explicar el que havia passat.

De cop i volta, una frase que devia haver subratllat feia quaranta anys em va cridar l'atenció, i tot seguit, un paràgraf que havia encerclat, i en un marge, dos signes d'exclamació de costat. Primer vaig mirar la frase subratllada: em va desconcertar. Per què devies subratllar-la, vaig preguntar-me, què té d'interessant? I mira això que també vas subratllar —quina obvietat!—, en què devies estar pensant? Els ulls se me'n van anar a una frase de la pàgina acarada, on no hi havia res subratllat, i vaig pensar, això sí que és interessant de debò, com és que no et va cridar l'atenció, fa tants anys?

Exacte, com és?

Vaig començar a llegir unes quantes pàgines amb els subratllats de la lectura; i vaig començar a aplegar-les, com un arqueòleg que examina amb cura peces antigues per veure quin ordre revelarà un dibuix que valgui la pena excavar, i no vaig trigar a veure clarament el meu jo de joventut, bocabadat amb les descobertes tan elementals que aquest llibre meravellós havia revelat. Gairebé era com si hagués escrit «Esclar!» per tot arreu.

Vaig endreçar les pàgines i vaig començar a rellegir el llibre, aquesta vegada subratllant i encerclant amb un bolígraf d'un altre color les frases i els fragments que ara creia que valia la pena anotar. Encabat, vaig relligar els fulls amb una goma gruixuda i vaig tornar el llibre a l'estanteria on s'havia passat tot aquell temps. Espero poder viure prou per llegir-me'l una altra vegada, amb un bolígraf d'un tercer color a la mà.

Vivian Gornick. Comptes pendents. Apunts d'una relectora crònica. Traducció de Martí Sales. L'Altra, 2021.

la vivian va a la biblioteca

 

Vivíem al Bronx en un barri obrer d'immigrants on tot el que necessitàvem ho podíem trobar en una de les moltes botigues que hi havia en un sol carrer comercial: la carnisseria, la fleca, la botiga de queviures, el banc, l'adrogueria, el sabater. Un dia, quan era força petita, devia tenir set o vuit anys, de la mà de la meva mare vaig entrar a una botiga que no havia vist mai: era una sucursal de la Biblioteca Pública de Nova York. El local era allargat, el terra de fusta i les parets plenes de llibres que arribaven al sostre. Al mig del local hi havia un taulell on seia Eleanor Roosevelt (en aquella època, totes les bibliotecàries semblaven l'Eleanor Roosevelt): una dona alta amb bon pitram i una tofa de cabells grisos pentinats à la belle époque, ulleres sense muntura col·locades a dalt de tot d'un nas increïblement recte i una mirada plàcida d'interès. La meva mare es va acostar al taulell, va assenyalar-me el cap i va dir a l'Eleanor Roosevelt:

—Li agrada llegir.

La bibliotecària es va aixecar i va dir:

—Vine.

Va dur-me cap a l'entrada del local, on hi havia la secció de llibres infantils.

—Comença per aquí —va dir.

I així ho vaig fer.

Entre aquell dia i el final de secundària, vaig llegir-me tots els llibres que tenien. Si ara em pregunten si sé què vaig llegir en aquella biblioteca de barri, només recordo que vaig passar de les rondalles de Grimm a Donetes i Of time and the river. Quan vaig començar la carrera, vaig descobrir que m'havia passat tots aquells anys llegint literatura. Va ser en aquell moment, em sembla, que vaig començar a rellegir, perquè a partir de llavors va ser a aquells llibres que ja m'eren íntims que tornaria una vegada i una altra, no només pel plaer de la mateixa història que et transporta sinó també per entendre què m'estava passant i com sortir-me'n.

 

Vivian Gornick. Comptes pendents. Apunts d'una relectora crònica. Traducció de Martí Sales. L'Altra, 2021.

el mirall de la relectura

JORDI PUNTÍ
El mirall de la relectura
elPeriódico
27|11|2021

 

Quan tenia 54 anys, en plena crisi matrimonial i vital, August Strindberg va publicar Tot sol, un relat que volia ser una exploració de les virtuts de la soledat, sobretot com a forma de reflexió. Sol en una casa a dispesa, sense sortir gairebé mai al carrer ni veure amics, Strindberg volia entendre el pas del temps, «arribar a un acord amb un mateix i el teu passat». Un dels camins podia ser a través de la literatura, i més en concret de la lectura de Balzac: durant deu anys, explica, havia llegit els 50 volums de La comèdia humana i allò li va proporcionar «una certa resignació, una submissió al destí o a la providència que em redimia del dolor dels embats de la vida». Llegint Balzac, li semblava que havia viscut «una altra vida, més extensa i rica», on havia conegut fins a quatre mil persones —les que vivien en aquelles novel·les—.

La lectura com a mirall personal per entendre el pas del temps i els embats de la vida és també el motor de Comptes pendents, el nou assaig de Vivian Gornick. En aquest cas, l'autora rellegeix i es rellegeix: amb el retorn a algunes obres que la van impactar de Marguerite Duras, Colette o D.H. Lawrence, entre d'altres, fa un viatge al passat. Es tracta d'entendre com has canviat anys després, si les impressions inicials s'han mantingut inalterades, si has envellit tu o han envellit els textos. Si aquella bona predisposició amb què llegies aleshores, ara no se't gira en contra. De fet, la idea de fons és que els llibres són com el riu d'Heràclit: mai no llegeixes la mateixa obra el temps ho condiciona tot, per bé i per mal.

Una de les autores que Vivian Gornick regelleix és Natalia Ginzburg, i li dedica una frase que resumeix molt bé la companyia constant que fan els llibres: «És l'obra d'una escriptora que sovint m'ha fet estimar més la vida». Gornick parla sobretot de la Ginzburg autobiogràfica, dels assaigs personals on «només pot treballar amb el seu jo», i aprèn d'ella que l'obra agafa cos quan «el narrador es compromet no amb la confessió, sinó amb l'autoanàlisi». Igualment, a les novel·les que va publicar, Natalia Ginzburg sabia traslladar aquesta mirada analítica al comportament dels seus personatges, per això les llegim amb una sensació de proximitat i autenticitat. Sovint, quan conec una mica bé una persona italiana —sobretot si ja té una certa edat—, penso: «Podria ser un personatge de la Ginzburg». No és que jo tingui una obsessió per trobar perfils literaris, més aviat és al contrari: Ginzburg parla de persones normals i corrents, amb les seves contradiccions, manies i egoismes, sovint definides pels usos i costums de la societat italiana, i per tant no és gens excepcional que m'hi facin pensar. De fet, si repasso els llibres de Ginzburg que he llegit (i rellegit) al llarg dels anys —Les veus del capvespre, La ciutat i la casa, Lèxic familiar, Estimat Michele—, calculo que dec haver conegut unes 200 persones que vivien en aquelles històries.

el que déu ha unit, que no ho separi gutenberg

«Fa uns mesos el meu home i jo vam decidir ajuntar els nostres llibres. Ens coneixem des de fa deu anys, n'hem viscut sis de junts, i cinc de casats. Les nostres tasses desaparellades han conviscut amigablement; ens hem posat les samarretes indistintament, i quan ha convingut, els mitjons; i les nostres col·leccions de discos ja fa molt de temps que es van barrejar sense incidents; els meus motets de Josquin Desprez conviuen amb Worst of Jefferson Airplane d'en George. Vam creure que per a l'enriquiment de tots dos. Però les nostres biblioteques s'han mantigut separades, la meva majoritàriament a l'extrem nord de l'àtic, la seva al sud.

Vam arribar a la conclusió que no tenia cap mena de sentit que el meu Billy Budd s'esllanguís dotze metres enllà del seu Moby Dick, però cap dels dos no va moure ni un sol dit per ajuntar-los.

Ens vam casar casar en aquest àtic contemplats pels Melvilles de cadascú, col·locats en quarantena. La promesa de l'amor en la riquesa i en la pobresa, en la malaltia i la salut -i fins renunciant a tota la resta- no va ser cap problema, però fou un gran què, que El llibre d'oracions no digués res sobre casar biblioteques i llençar-ne els duplicats. Això hauria estat una promesa molt més solemne, i, probablement, hauria estat la causa que el casament hagués quedat en un punt mort.»

Anne Fadiman. Ex-libris: confessions d'una lectora. Eumo, 2000. Traducció de Carlota Torrents.

📖📖📖

«Després hi havia la qüestió dels llibres. L'Stefan havia suggerit que ajuntéssim els seus i els meus, però llavors jo vaig dir, amb gran sorpresa per a mi mateixa: «No, vull mantenir els meus llibres separats». Ell es va posar ben vermell i va callar. Vaig veure que l'havia ferit i el meu primer impuls va ser retirar el que havia dit, però no era un impuls absolut i el vaig passar per alt. Al despatx només hi va continuar havent els meus llibres, però ja no m'agradava mirar-los. Quan m'asseia al balancí i buscava amb la mirada alguna cosa per llegir als prestatges, sentia un dolor apagat en recordar l'esforç que havia fet l'Stefan per muntar les lleixes i ajudar-me a col·locar-hi bé els llibres. El dolor que sentia em feia difícil llegir i fins i tot pensar en aquella habitació.»

Vivian Gornick. Vincles ferotges; La dona singular i la ciutat: dos llibres de memòries. Traducció de Josefina Caball. L'altra, 2017. P. 135.

noies de lletres

«A la facultat, les noies que eren amigues meves eren de lletres. Cadascuna de nosaltres s'identificava o bé amb la Dorothea Brooke de George Eliot, que confon un pedant amb un home intel·lectual, o amb la Isabel Archer de Henry James, que veu el pervers Osmond com un home culte. A les que s'identificaven amb la Dorothea les impressionava la devoció orgullosa de la noia pels «principis»; les que no s'hi identificaven la consideraven una beata provinciana. Les que s'identificaven amb la Isabel l'admiraven per la seva gran ambició emocional; les que no s'hi identificaven la consideraven perillosament ingènua. En tots dos casos, les meves amigues i jo ens vèiem a nosaltres mateixes com unes variacions en potència de l'una o de l'altra. La gravetat de les nostres inquietuds provenia de l'obsessió que teníem amb aquestes dues dones de ficció.

El problema, tant a Middlemarch com a Retrat d'una dama era que la protagonista —bonica, intel·ligent, sensible— prenia l'home equivocat per l'home adequat. Pel que feia al problema en si mateix, la situació ens semblava totalment raonable. Això ho vèiem cada dia de la setmana. Entre nosaltres hi havia dones joves que tenien gràcia, talent i bellesa i que estaven unides, o a punt d'unir-se, amb homes mediocres en intel·ligència o esperit que les enfonsarien. La perspectiva d'una fi com aquesta ens turmentava a totes. Totes tremolàvem de pensar que podíem arribar a ser com aquelles dones.»

Vivian Gornick. Vincles ferotges; La dona singular i la ciutat: dos llibres de memòries. Traducció de Josefina Caball. L'altra, 2017. P. 234.

noies de lletres

«A la facultat, les noies que eren amigues meves eren de lletres. Cadascuna de nosaltres s'identificava o bé amb la Dorothea Brooke de George Eliot, que confon un pedant amb un home intel·lectual, o amb la Isabel Archer de Henry James, que veu el pervers Osmond com un home culte. A les que s'identificaven amb la Dorothea les impressionava la devoció orgullosa de la noia pels «principis»; les que no s'hi identificaven la consideraven una beata provinciana. Les que s'identificaven amb la Isabel l'admiraven per la seva gran ambició emocional; les que no s'hi identificaven la consideraven perillosament ingènua. En tots dos casos, les meves amigues i jo ens vèiem a nosaltres mateixes com unes variacions en potència de l'una o de l'altra. La gravetat de les nostres inquietuds provenia de l'obsessió que teníem amb aquestes dues dones de ficció.

El problema, tant a Middlemarch com a Retrat d'una dama era que la protagonista —bonica, intel·ligent, sensible— prenia l'home equivocat per l'home adequat. Pel que feia al problema en si mateix, la situació ens semblava totalment raonable. Això ho vèiem cada dia de la setmana. Entre nosaltres hi havia dones joves que tenien gràcia, talent i bellesa i que estaven unides, o a punt d'unir-se, amb homes mediocres en intel·ligència o esperit que les enfonsarien. La perspectiva d'una fi com aquesta ens turmentava a totes. Totes tremolàvem de pensar que podíem arribar a ser com aquelles dones.»

Vivian Gornick. Vincles ferotges; La dona singular i la ciutat: dos llibres de memòries. Traducció de Josefina Caball. L'altra, 2017. P. 234.

una reina i el seu esclau

«Hi ha una fotografia famosa de Robert Capa que tinc clavada al tauler de suro, sobre l'escriptori, des de fa uns quants anys. Capa la va fer el 1948 en una platja francesa, i s'hi veu una noia somrient que, amb un vestit llarg de cotó i un ample barret de palla, camina cap a la càmera per la sorra, mentre un vell robust la segueix aguantant una ombrel·la enorme per damunt del seu cap: una reina i el seu esclau. La noia és Françoise Gilot i el vell és Pablo Picasso. Com que Robert Capa era un artista, la fotografia està carregada de complexitat emocional. De primer, l'única cosa que capta l'espectador és l'aire triomfal i profund del somriure de Gilot; i just darrere seu, l'actitud dòcil i servil de Picasso. Però si continueu mirant, veureu en els ulls de Gilot que està convençuda que el seu poder és etern; i després veureu la freda mundanitat que s'amaga darrere la deferència fingida de Picasso. Et colpeja de ple: Gilot és Anna Bolena en el seu moment de glòria, i Picasso, el rei que es deixa portar pels seus desitjos fins que s'atipa d'ella.

La fotografia és tan rica i viva que realment desconcerta: atrau i a la vegada horroritza. Gairebé mai ni tan sols miro en aquella direcció, però els dies que contemplo la foto, sempre em desperta dolor i plaer, a parts iguals. I el problema és que sigui a parts iguals.»

Vivian Gornick. Vincles ferotges; La dona singular i la ciutat: dos llibres de memòries. Traducció de Josefina Caball. L'altra, 2017. P. 297.