i més, i més, i més

OFÈLIA CARBONELL

I més, i més, i més

Núvol

10|3|2023

Demà, i demà, i demà (Periscopi) és l’últim fenomen viral de la literatura. La portada, d’un pop inconfusible, ha inundat les xarxes com un tsunami. La història que explica, sobre la relació d’un noi i una noia de California al llarg de vint anys, no té massa misteri ni molt menys suspens, però, tot i així, tothom que en parla repeteix un mateix mantra: “hi estic enganxadíssim”. L’obra il·lustra com muta una relació d’amistat, vaja, d’amor, alhora que canvien els seus protagonistes amb les seves vides. La narració no és sentimental ni especialment dramàtica en la manera que t’ho explica, i, de fet, sembla que les coses que els passen a tots dos personatges, bones o tristes, no volen ser descrites com res més que circumstàncies inevitables. La vida, diuen en més d’una ocasió els protagonistes, és un videojoc que no pots tornar a començar. Per molt que t’encaparris en els fets, en què podries haver fet diferent, no pots canviar res del que et passa, i en la prosa de l’autora, Gabrielle Zevin, hi ha aquella serenor de l’inevitable. El llibre se serveix de salts en el temps, canvis de perspectiva i referències a videojocs, reals o ficticis, per construir el món de en Sam i la Sadie. Tot això està bé, clar, però Demà i demà i demà té alguna altra cosa que t’obsessiona des del primer moment. Com ho fa?

Els millors videojocs són els que es deixen descobrir. No són els que t’expliquen una història, ni els que te la fan viure, sinó els que te la deixen reconstruir, de mica en mica, fins que te la sents teva del tot. Al món dels jocs se’n diu lore, d’això. Són tots aquells bocins d’informació, circumstancial o essencial, amagats pel mapa perquè els trobi el jugador. Només en fer-ho, reconstruirà el món per entendre’l millor. Demà, i demà, i demà és addictiu perquè funciona com un bon videojoc. Zevin és extremadament gelosa de la història que t’explica, i distribueix les capes d’informació amb cura, repartint detalls, pensaments i records estratègicament perquè a cada capítol et sembli que descobreixes la solució d’alguna cosa. Pàgina a pàgina, els personatges van prenent forma fins que, inevitablement, et trobes immers en el seu món. Avances i puges de nivell quan entens una mica millor els protagonistes i, així, et guanyes l’accés a una capa més d’informació. Haver de pencar per la teva relació amb els personatges fa que el llibre t’entri endins com un vell amic, però Demà, i demà, i demà no funciona només per la seva mecànica. És tendre i sincer. No et vol convèncer de res més que de la idea que la vida és un joc que no pots tornar a començar un cop en saps els errors. I que, per tant, només et queda viure, esperant el següent nivell. Els millors videojocs són els que es deixen descobrir i, potser, els millors llibres, també.