gabrielle zevin: "els videojocs ens ajuden a comprendre millor la vida"

LARA GÓMEZ RUIZ
Gabrielle Zevin: "Els videojocs ens ajuden a comprendre millor la vida"
La Vanguardia
15|3|2024

Trobar-se amb un conegut entre la multitud de gent que espera a l’andana en hora punta és com trobar una agulla en un paller. Però, de vegades, aquestes trobades fortuïtes són les que poden canviar el curs de la vida. És el que els passa a Sadie Green i Sam Masur, els protagonistes de Demà, i demà, i demà (Periscopi / AdN), la nova novel·la de Gabrielle Zevin (Nova York, 1977), que arriba a les llibreries després de rebre el premi Goodreads i ser catalogada per la revista Time com a millor llibre de l’any. Si aquests dos universitaris no haguessin coincidit un dia gèlid de desembre, potser no els haurien considerat més tard dos dels millors creadors de videojocs de la seva generació.

La novel·la de Zevin no és només sobre videojocs. De fet, només són una excusa per parlar sobre molts altres temes, com ara l’amor, l’amistat, la identitat o la superació. “Potser aquest és el motiu pel qual la història ha captivat tant amants de les consoles com els que en la vida no n’han tocat cap. Tot i que és difícil saber per què alguna cosa té èxit”, reflexiona l’autora a La Vanguardia durant la seva visita a Barcelona, en què avança que el llibre farà el salt a l’audiovisual.

La Sadie i en Sam tampoc no tenen la resposta a aquesta incògnita quan el seu videojoc Ichigo es converteix en un supervendes que els llança a la fama. “L’èxit pot arribar a ser tan difícil de gestionar com el fracàs. Els protagonistes triomfen gairebé al principi de la trama, però tot seguit el llibre se centra en tot el que els passa després. Com fracassen i, de tant en tant, tenen algun petit èxit. Però és que la vida és això, anar aixecant-se”, apunta.

La trama s’estén al llarg de més de trenta anys. “Això m’ajudava no només a veure com evolucionava la relació entre ells sinó, també, a comprendre com es va fer gran la primera generació que va créixer jugant a videojocs. Em refereixo a les persones que van néixer entre finals dels setanta i principis dels vuitanta i que ara tenen uns 40 o 50 anys. Educar-se amb consoles els va canviar? Els va fer millors en algun sentit?”

Si bé no hi ha una resposta correcta per a la pregunta anterior, la conclusió a què arriba l’autora és que “ens canvien la manera de relacionar-nos amb els altres i d’abordar conceptes complexos com la mort. Quan la Sadie era molt petita, la seva germana va estar a punt de morir de càncer. Jugar a videojocs era la seva manera de derrotar la mort i de comprendre-la. En el cas d’en Sam, pateix una discapacitat des de petit però se n’oblida quan es posa a jugar, ja que a la pantalla pot tenir el cos que desitjaria. Mons perfectes per comprendre l’imperfecte. Els videojocs ofereixen possibilitats que no són una opció en la vida real”.

Per això, “són aptes per a tothom, encara que de vegades la mateixa indústria no ho tingui clar. Moltes vegades els divi­deixen en videojocs per a homes i videojocs per a dones. Els que suposadament estan destinats a ells compten amb un gran pres­supost, per la qual cosa acostumen a ser més elaborats. En canvi, els mal anomenats videojocs per a noies acostumen a estar pensats per als mòbils, tenen uns gràfics més bàsics i temàtiques com la cuina o el vestuari. És un enfocament clarament sexista”.

Aquesta realitat, remarca, “no és exclusiva d’aquest sector. Jo com a novel·lista també ho visc. Quan vaig publicar la meva primera novel·la, la crítica va dir que es tractava de literatura per a dones. Em va semblar curiós perquè jo pensava que havia escrit literatura i punt. Quan se’n va publicar l’audiollibre, els comentaris van millorar. La diferència? El llegia un home. Això em va desesperar una mica però no em vaig rendir. Vaig continuar i aquí estic, publicant un llibre sobre videojocs. Que ningú no m’hagi fet el típic comentari masclista de què faig jo escrivint sobre això és un reflex que alguna cosa està canviant. Però encara ens queda un llarg camí per recórrer”, conclou.