les biblioteques personals

JOSEP IBORRA
Les biblioteques personals
Al blog: La serp blanca
17|8|2024

És una preocupació compartida per qualsevol que haja reunit una biblioteca. Què passarà amb els meus llibres? La pròpia extinció individual no és que ens faça molta gràcia, però com que, segons sembla, no s’hi pot fer res, l’acceptem o procurem no pensar-hi. Ens afecta més imaginar la dispersió dels nostres llibres, venuts als encants, o llençats al fem directament. Cedir-los a una biblioteca pública o a alguna institució cultural es revela de seguida un objectiu il·lusori, impossible. No tenen espai. Ara, l’inconvenient principal no és la falta d’espai, sinó que els nostres llibres no interessen. Cada biblioteca personal reflecteix els gustos i dels interessos del seu propietari, i de l’època en què va viure, que no solen coincidir amb els del públic lector general. El temps passa i es llegeixen altres coses: les novetats! Hi ha els clàssics, és cert, que són per definició aquells llibres que no es llegeixen. Que no cal llegir. La gent ja farà massa i prou si els coneix de nom. Les biblioteques públiques, en canvi, es renoven amb noves adquisicions i expurguen de tant en tant el seu fons: en retiren aquells títols que ja no demana ningú. Alguns d’aquests exemplars expurgats passen al mercat de llibre vell. La major part dels llibres que tinc en anglès els he comprat de segona mà, i porten sovint el segell d’una biblioteca universitària o d’una high school.

El meu pare no va patir mai aquesta preocupació pels seus llibres. Des de ben aviat, els seus fills vam començar a fer un ús intensiu de la biblioteca que havia format. Es conserva tal com ell la va deixar. Damunt de la tauleta al costat de la seua butaca, hi ha encara els llibres que estava llegint. La seua biblioteca no està catalogada, ni organitzada segons un criteri clarament definit, però el meu pare sabia on era cada llibre. A nosaltres, ara, de vegades ens costa una mica localitzar algun títol. Ens agrada molt fixar-nos en els passatges que va subratllar i en les anotacions que hi va fer al marge. Les biblioteques personals es prolonguen en alguna ocasió com a biblioteques familiars, cosa que n’assegura la continuïtat. Però les línies familiars duren poc o no gens. A tot estirar, tres generacions.

Un cas particular de biblioteca personal són les dels escriptors, una pista impagable per a estudiar la seua obra. La major part d’aquestes biblioteques han seguit el destí que han tingut les dels pobres mortals. Pense en la de Flaubert. Quan va morir, la seua neboda Caroline, que tenia molts deutes, va vendre de seguida la propietat de Croisset, on Flaubert havia viscut i on havia escrit les seues obres. Va ser destruïda i reemplaçada per una fàbrica. Poc interessada pels llibres, però sí pels diners, la neboda va vendre a poc a poc la biblioteca de l’escriptor. Primer, els llibres més valuosos, després diversos lots, abans de dispersar-ne la resta el 1931. Només se n’han conservat una sèrie d’exemplars que ella va llegar a Louis Bertrand, un seu amic. Ara, siguem justos amb Caroline. Va dipositar els manuscrits de Flaubert en diverses biblioteques públiques, com la Bibliothèque nationale de París i la biblioteca municipal de Rouen. Pel camí, diguem-ho tot, va fer desaparèixer tots els papers que podien posar en qüestió la reputació del seu oncle, tal com ella l’entenia. Caroline, Caroline…

Les biblioteques d’escriptors que s’han conservat, com ara la de Joan Fuster o la de Carmelina Sánchez-Cutillas, custodiades i catalogades amb cura en una institució o altra, pateixen un inconvenient important. Han deixat de ser biblioteques i s’han convertit en un document d’arxiu. Als estudiosos els pot ser molt útil comprovar quins llibres tenia un escriptor, quins va subratllar i anotar en particular. Però aquestes biblioteques, com és comprensible, no estan obertes al públic general i no permeten el préstec dels exemplars. D’una manera o altra, són biblioteques mortes, que ningú llegeix ja.

Al doctor Johnson, un dels grans lectors que recorda la història, el va assaltar un pensament estrany en el llit de mort: «En la tomba no rebrem cartes.» Les cartes, tant se val. Més greu és que ja no llegirem els nostres llibres. Ni nosaltres ni ningú. El destí de les biblioteques personals, tard o d’hora, és convertir-se en lletra morta, igual que la major part del que s’escriu i es publica.