«En vida, Herman Melville no va tenir gaire lectors i Franz Kafka es va turmentar més que no va anar a nedar, però tots dos van saber alliberar-se dels contratemps mundans, l'una amb un llenguatge nou, d'estepa biblicomarítima, l'altra amb un humor finíssim, gairebé de vidre. Thomas Pynchon ha disparat la imaginació a l'infinit, l'únic indret on no s'accepta cap control de porra extensible, i Cynthia Ozick i Clarice Lispector ens han deixat les llegendes de demà, perquè no s'obturin les vies mentals d'escapatòria. Salvador Dalí va treballar al sotaescala del sentit comunitari i des d'allí ens va graduar la vista, fulgurant. Ursula K. Le Guin es va afiliar al tarteram del futur, gràcies al qual la cosa nostra, la d'ara, passa més entenedora. Iris Murdoch va embellir el reaccionarisme anacrònic, va donar credencials al conservadurisme, i Georges Perec va desactivar les alarmes del Gran Casino. Quan Proust, tan lent i tan pesat, descriu aquells espàrrecs magnífics, els espárrecs de debò ni somnien amb empatar-los, i no cal, no podrien, seria un empat sense sentit. Rieral, taüt, la literatura cargola les funcions del llenguatge i ens para una safata d'irreals omegues. És tot enfosquint l'obvietat del poder i de la natura que la literatura revela: J.V. Foix des del trobar clus i barroc, Josep Pla amb el degotall amè i corrosiu que al final forada la carcassa de l'ordre aparent. En conclusió, ¿no deu ser que la literatura encarna una funció espúria del llenguatge, escorredissa, l'única que el poder no pot controlar, la funció alliberadora? Aturem-nos-hi una mica més, no perquè parlo en plural, sinó perquè vull...»
Adrià Pujol Cruells. I si : especulacions sobre llenguatge i literatura. Arcàdia, 2022. P. 125.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada