capote, romand i jo

 

«Capote, Romand i jo»

Un article d'Emmanuel Carrère publicat a Télérama el març de 2006 i recuperat del llibre Conviene tener un sitio adonde ir, Anagrama, 2016.

Al gener de 1993, Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares i el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. En els dies següents, es va saber que no era metge, ni investigador a l'Organització Mundial de la Salut, com creia tothom, i que tot el que se sabia de la seva vida era fals. Sent encara estudiant, va assegurar que havia aprovat un examen al qual, de fet, no s'havia presentat i, a partir de llavors, durant divuit anys, havia acumulat les mentides sense que mai, per increïble que sembli, el descobrissin. No era metge ni era una altra cosa: ni espia, ni traficant d'armes o d'òrgans, com al principi havien cregut i esperat, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies dins del seu cotxe, en les àrees de descans de les autopistes. I quan va comprendre que, finalment, cobraven cos les sospites, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se a les seves mirades. Recordo els primers articles sobre el cas: eren els de Florence Aubenas a Libération. Recordo que vaig pensar immediatament en escriure un llibre sobre el tema. Recordo haver llegit A sang freda, l'ombra del qual s'estenia forçosament sobre tot projecte d'aquest tipus, i un llibre d'entrevistes amb Truman Capote en què deia: "Si hagués sabut el que hauria de suportar durant els sis anys que m'ha costat escriure aquest llibre mai l'hauria començat".

Al 1960, Capote era un escriptor celebrat, però que se sentia acabat i buscava una manera de desmentir la frase se Scott Fitzgerald segons la qual no hi ha un segon acte en la vida d'un escriptor nord-americà. Capote havia desenvolupat una teoria sobre el que ell anomenava la novel·la de no ficció, a la qual ens podríem referir com a novel·la documental, i buscava un argument que li permetés il·lustrar la seva teoria.

Alguna cosa que, normalment, es consideraria un reportatge i que ell convertiria en una obra d'art.

Un dia, va llegir un breu article del New York Times que informava de l'assassinat, perpetrat per uns desconeguts, d'una família de grangers de Kansas. I es va dir: per què no, un crim a l'Amèrica del Nord profunda? Es va desplaçar a Kansas i es va instal·lar en la petita ciutat on havia succeït. Va conèixer al xèrif que dirigia la recerca, va començar a parlar amb la gent. El minúscul Capote, amb la seva veu cridanera i els seus modals de boja que esgarrapa, causava un efecte estrany entre els rednecks. Tothom pensava que se'n cansaria, però no, no va marxar.

Al principi, vaig pensar en fer el mateix que ell: anar a la regió de Gex, prop de Ginebra, on s'havia desenvolupat tot el cas, i no moure'm d'allí. Prendre uns glops amb els gendarmes, encaixar el peu a les portes que unes famílies traumatitzades volguessin tancar-me en els nassos, freqüentar el que en les cròniques de successos en diuen les "fonts pròximes de la instrucció".

Però el cas era molt diferent del crim, tan atroç com banal, que Capote havia triat. D'una banda, l'agressió de l'exterior en la seva faceta més salvatge i fortuïta: dos brètols desconeguts que, sorgint de la nit, irrompen a la casa d'uns grangers industriosos i els assassinen per res, per cinquanta dòlars. D'altra banda, la gangrena de la mentida que, durant divuit anys, devora per dins a un home. Per a mi, l'essencial era tenir accés a ell. Llavors li vaig escriure. Li vaig dir que volia comprendre, cartejar-me, parlar amb ell. No em va respondre. Vaig desistir. Després vaig començar un llibre de ficció, La classe de la neige (Una semana en la nieve en la seva traducció al castellà), que no tenia res a veure i, no obstant això, parlava exactament del mateix: d'un pare assassí, d'un nen embolicat en mentides, de passos en la blancor, de buit i d'absència. Quan el llibre es va publicar va succeir alguna cosa: Romand ho va llegir a la presó, li va commoure perquè li recordava la seva pròpia infància i, dos anys després de la meva primera carta, em va contestar: ara hi estava d'acord. El projecte del qual jo creia que m'havia escapat, no sense alleujament, em va agafar de la màniga. Capote havia emprès una recerca sobre l'assassinat d'una família no resolt. Tot va canviar per a ell quan els culpables van ser detinguts i els va tenir davant. Ja no es tractava de reconstruir, al voltant d'aquesta ona de xoc, la vida d'una petita ciutat de Kansas, sinó d'enfrontar-se amb dos homes, un dels quals, Perry Smith, va arribar a ser-li proper, com una mena de germà monstruós: "com si ens haguessin criat junt en la mateixa casa i jo hagués sortit per la porta de davant i ell per la de darrere". Dos homes que aviat van ser jutjats, condemnats i dels quals va comprendre que, per a escriure el seu llibre, hauria d'acompanyar-los fins a la mort. A partir de llavors, la història narrada en A sang freda i la història de la seva redacció comencen a divergir d'una manera tan fascinant i s'instaura una de les situacions literàries més perverses que jo conegui. Perry anomenava a Capote "amic", el considerava el seu únic amic, i esperava d'ell que defensés la seva causa, que li busqués millors advocats, que l'ajudés a apel·lar contra la sentència i, almenys, a ajornar l'execució. De 1960 a 1965, Capote va viure en un estat d'angoixa atroç un dilema moral irresoluble. Desitjava ferventment acabar i publicar el seu llibre, que tothom esperava i que ell sabia que seria una obra mestra. Però per acabar-lo havia d'acabar la història mateixa, és a dir, que pengessin als dos homes que el consideraven el seu benefactor. El seu futur, la seva consumació com a escriptor depenien de la seva mort, i encara que reconfortava a Perry i a Dick mentre els garantia una amistat que, almenys en el cas de Perry, era sincera, també resava i demanava als seus afins que resessin perquè l'apel·lació fos rebutjada i perquè, per fi, els posessin la corda en el coll.

La pena de mort no existia a França, no vaig conèixer aquest turment, el més espantós, imagino, que pugui sofrir un escriptor. En el procés de Romand, al qual vaig assistir, no es dirimia pràcticament cap qüestió penal. Els fets estaven establerts, reconeguts, la cadena perpètua estava predeterminada, l'únic dubte era la relativa a les condicions i la durada de la pena, que es va fixar en vint-i-dos anys. Però, a través de les cartes i les visites al locutori de la presó, vaig saber el que era la intimitat amb un assassí que, malgrat tot, t'atorga la seva confiança. Dic "malgrat tot" perquè sempre vaig assegurar a Romand que jo no era el seu advocat i que no escriuria la seva versió de la història. Pero quina, llavors? El treball de recerca objectiu que jo no havia fet just després dels crims el vaig fer posteriorment. Vaig recórrer la regió de Gex seguint les petjades de Romand, equipat amb els seus consells i els seus plans. Vaig conèixer als seus afins. Va accedir a que em comuniquessin el sumari de la instrucció: és una pila de caixes de cartró el doble d'alta que jo, i en el moment en què escric això, la guardo dins d'un armari, preparada per a tornar-li quan surti de la presó. Vaig prendre centenars de pàgines de notes, fragments de relats escrits des de punts de vista diferents i vaig passar al voltant de cinc anys en aquest pantà de paper, sense saber per on començar. Una vegada a l'any, com a mínim, rellegia A sang freda, cada vegada més impressionat per la força de la seva construcció i la cristal·lina nitidesa de la seva prosa. Intentava imitar el seu enfocament deliberadament impersonal sense adonar-me, clarament, que hi havia una cosa molt estranya en aquesta obra mestra: que descansa sobre un parany. Capote estimava a Flaubert per sobre de tot. Havia fet seu el vot d'escriure un llibre on l'autor estigui, com Déu, a tot arreu i en cap, i va aconseguir la proesa d'esborrar per complet la seva incòmoda presència de la història que contava. Però en fer-ho narrava una altra història i traïa la seva altra consigna estètica; ser escrupolosament fidel a la veritat. Refereix tot el que els va succeir a Perry i a Dick des de la seva detenció fins a la seva execució a la forca, però omet el fet que, durant els cinc anys que van passar a la presó, ell va ser la persona més important en la seva vida i la que va canviar el seu curs. Va optar per passar per alt aquesta paradoxa ben coneguda de l'experimentació científica: que la presència de l'observador modifica, inevitablement, el fenomen observat; i ell, en aquest cas, era molt més que un observador: era un actor de vital importància. I penso que el motiu pel qual va esborrar del llibre la història  de les seves relacions amb els seus personatges no va ser només estètic, parnassià, perquè el "jo" li semblava odiós, sinó també perquè va ser una vivència massa atroç per a ell i, en definitiva, inconfessable.

Per part meva, jo m'obstinava a voler copiar A sang freda. A voler explicar la vida de Jean-Claude Romand des de fora, amb el suport del sumari i de les meves pròpies perquisicions, i crec que mai em vaig plantejar conscientment la qüestió de la primera persona. Creuava els punts de vista, em preguntava sense parar quina versió explicar, des de quina posició, i pura i simplement, no pensava en la meva. I suposo que si no ho pensava era perquè tenia por. Estava embussat, sumit en una autèntica depressió i, per segona vegada, vaig decidir abandonar el projecte. 

Em va fer un bé enorme prendre aquesta decisió. Em vaig sentir alliberat i no vaig lamentar el volum de treball invertit per a res.

Acabat Romand, va acabar el malson.

Senzillament, uns dies després d'aquest retorn a la vida, em vaig dir que estaria bé escriure per al meu ús personal, sense cap perspectiva de publicació, una espècie d'informe sobre el que havia representat per a mi aquell cas. Em permetria, vaig pensar, donar carpetada i oblidar-ho totalment. Vaig agafar les meves velles llibretes i, sense torturar-me, per primera vegada des de feia anys, vaig escriure la primera frase: "El matí del dissabte 9 de gener de 1993, mentre Jean-Claude Romand matava a la seva dona i als seus fills, jo assistia amb els meus a una reunió pedagògica a l'escola d'en Gabriel, el nostre fill primogènit". Vaig continuar d'aquesta manera i només al cap d'algunes pàgines vaig comprendre que, per fi, havia començat a escriure el llibre que se m'escapava des de feia tant de temps. En acceptar la primera persona, en ocupar el meu lloc i cap altre, és a dir, en desfer-me del model de Capote, havia trobat la primera frase i la resta va venir, no diré que fàcilment, però seguit i com pel seu propi impuls.

Des de llavors han transcorregut sis anys. És un tòpic parlar d'un treball que no et deixa indemne, però no temo aquest tòpic. Amb l'orgull d'haver portat a bon port alguna cosa que valia la pena —i estic segur que la valia, i poc m'importa que sembli presumptuós— es barreja sempre el temor d'haver comès, malgrat els meus escrúpols, una mala acció. Des de llavors he fet altres coses: pel·lícules, he començat llibres i els he abandonat...un veritable cementiri de projectes. I una esgarrifança familiar em va recórrer l'espinada davant els crèdits finals de la pel·lícula Truman Capote en recordar que, després d'A sang freda, no va acabar cap més llibre, i que l'epígraf de la seva gran obra inacabada era aquesta frase de Santa Teresa d'Àvila: "Es vessen més llàgrimes per les pregàries ateses que per les no ateses".