escriptors que escriuen sobre escriure

ALOMA RODRÍGUEZ
Escriptors que escriuen sobre escriure
abril. suplement literari de prensa ibérica
1|11|2025

Escric per mirar de saber el que escriuria si escrigués, va dir Marguerite Duras, cita que ha popularitzat Enrique Vila-Matas —apostaria la mà dreta que és semiapòcrifa; sí que diu una cosa similar a Escribir, un dels llibres de Duras que més m'agrada—. La frase em va passar pel cap a l'obrir tres paquets el mateix matí que contenien dos llibres sobre escriure —Escribir es aprender a contar hacia atrás, d'Hasier Larretxea, a Alberdania, amb traducció de Gerardo Markuleta, i Sobre la escritura, de May Sarton, a Gallo Nero, amb traducció de Blanca Gago— o sobre llegir —Mariana Enriquez i Carolina Sanín, Archipiélago i La voz del buey, a la col·lecció Lectores de Ampersand, una sèrie que m'agrada molt i disfruto i en què sempre hi trobo troballes—.

Enriquez va d'illa en illa, per això el títol d'Archipiélago, amb alguns elements no illencs (barcos, bots, transbordadors) amb els quals titula altres capítols. Per exemple, Los botes: «No vaig estudiar Lletres, mai he anat a un taller literari i no vaig conèixer escriptors fins que jo mateixa vaig publicar una novel·la»; Los puentes: «Subratllo tots els llibres amb llapis, mai amb tinta: la sola idea m'escandalitza», mania compartida la majoria de vegades. A Los muelles parla de com ha ordenat la seva biblioteca: «Ara l'ordre principal és per països i el que queda fora s'ubica com a poesia, ocultisme, no ficció...», el que queda fora, dedueixo, és el que més li agrada. «L'ordre pot canviar en qualsevol moment. No netejo gaire la meva biblioteca, que acumula pols. Fa anys que intento reduir-la», llegeixo amb les meves dos flamants baldes noves i un mòdul més a cadascuna de les meves prestatgeries que flanquegen la taula on escric —¿vaig canviar de ciutat i casa en un intent  de reduir la meva biblioteca?—.

En el llibre de Larretxea, que obro a l'atzar, hi trobo això: «Escrivim per fer reviure conceptes, punts de vista i respiracions perifèriques. Per creuar el ponts de la memòria. Per recopilar les olors, els perfils i les veus dels que no van saber escriure. El que s'escriu no mor». Tant de bo sigui veritat.

A aquests quatre llibres hi afegeixo el volum Ensayos II, de Lydia Davis, d'Eterna Cadència, amb traducció d'Eleonora González Capria, on parla de traduir. Em resulta emocionant el temps que dedica a aquesta tasca, no només a traduir, sinó també a reflexionar sobre cada decisió. Allà hi ha continguda una poètica: la de mirar amb tota l'atenció. En una de les peces explica per què traduir és una de les millors classes d'escriptura: «Escric, però no escric una obra meva. Les paraules són elecció meva, però en el marc de certs límits». En un article per a Harper's —Letras Libres va publicar la traducció a l'espanyol— Lydia Davis mirava de respondre a la pregunta de per què escriu: la resposta és al títol de la peça: Plaers exigents. Recordo perfectament el seu llibre de relats més recent, Esa gente que no conocemos, que respon a moltes de les coses que Davis explica en aquest assaig breu.

La obligación de ser genial, de Betina González (Círculo de Tiza), és l'últim llibre a afegir-se a aquest grup —els tinc junts, en un prestatge que es podria dir cafè per a cafeters si no detestés aquesta expressió—. González cita ben aviat Shirley Jackson —i es guanya la meva simpatia— i els seus textos en què explica com va escriure alguns dels seus contes aplegats a Deja que te cuente (Minúscula, traducció de Paula Kuffer). Sempre recordo una peça en què explica que mentre s'ocupava de l'avorrit treball domèstic pensava els contes. També d'aquesta frase que m'agrada tant en què diu que un escriptor no només escriu quan escriu, sempre està escrivint.