una porqueria de títol

CARLOTA GURT
Una porqueria de títol
Arallegim
6|12|2025

De vegades, entres en una llibreria sense cap idea concreta però amb ganes de deixar-te seduir per un (autor) desconegut. hi ha tres elements que tenen un paper important en aquesta seducció que alguns anomenen màrqueting: la imatge de coberta, els paratextos (faixes i contracoberta) i el títol. De les imatges de coberta potser ja en parlarem un altre dia, perquè la cosa dona per a molt —tenim des del minimalisme de Gallimard fins a les estridències de colors dels britànics— i potser alguns editors mereixerien la presó pel seu mal gust (això de la presó és un dir, eh, però com que veig que hi ha lectors que tenen la dèria d'entendre-ho tot al peu de la lletra, val més que ho aclareixi per evitar comentaris pesadíssims del tipus "Estàs banalitzant la presó", "A tu sí que t'haurien d'engarjolar per escriure articles com aquests", etc.; vaja, coses així però amb trenta faltes d'ortografia). Sobre els textos de les faixes, ja n'he parlat alguna vegada. I els textos de contracoberta jo seria partidària de cremar-los tots. Avui, doncs, parlarem dels títols, perquè també hi ha autors que mereixerien sancions severes pels que escullen. Parlaré de textos que em toquen de prop per no ferir sensibilitats. 

Penso, per exemple, en l'esplèndida Els idus de març, de Thornton Wilder, que acaba de sortir a Eclecta i que jo mateixa he prologat. A parer meu, és una porqueria de títol, perquè dona una idea enganyosa del que hi trobaràs a dins, això suposant que sàpigues què són els idus de març (el 15 de març, data en què van assassinar Juli Cèsar). El títol és, doncs, poc entenedor i, fins i tot si l'entens, porta a pensar que es tracta d'una novel·la de tema polític, quan en realitat és un llibre sobre la condició humana que ho abasta tot: l'amor, la poesia, el matrimoni, l'amistat, la mort i sí, també la política, esclar.

Un altre títol poc clar és aquesta formidable novel·la breu de Charlotte Gneuss, que acaba de sortir a Periscopi amb traducció meva. Vam plantejar-nos moltes vegades què fer amb el títol. Perquè Gittersee és un topònim, un lloc als afores de Dresden, és a dir, a l'antiga RDA, que és just el tema del llibre. Però el lector català no sap que és Gittersee i encara menys on para. Al lector no germanoparlant, Gittersse no li diu res, per això les editorials italiana i castellana ho han publicat amb el títol Els confidents, que, per al meu gust, revela massa coses. Es dona el cas, a més, que Gittersee es pot entendre com un compost que en alemany voldria dir mar de reixes, i sí, podríem dir que els personatges viuen "enreixats" (engabiats) dins el sistema de la RDA.

Una altra traducció meva és Animal trist (Club editor), de Monika Maron, que en alemany original es titulava Animal triste, és a dir, l'original tenia el títol en llatí. Què havíem de fer, doncs, amb el català: ¿deixar el títol en llatí i que el lector el llegís inevitablement en castellà? Ni parlar-ne. ¿Canviar el cas llatí i posar-li, per exemple, Animalis tristis per respectar el llatí original? ¿Simplement traduir-ho? Sens dubte, un llibre amb un títol en llatí vendria menys que un títol en català.

Com un eslògan

Amb el Melcior Comes també vam comentar molt el títol de la novel·la que ha tret aquest any, L'home que va vendre el món (Proa), perquè, per més que sigui un bon títol, a mi em feia por que no acabés de comunicar el que després trobes dins el llibre. L'home que va vendre el món a mi em sona a mascle segur i poderós (i això em faria enrere com a lectora potencial), mentre que el protagonista és més aviat un home perdut i confós en un món a la deriva que mira d'aclarir no només qui vol ser sinó qui s'atreveix a ser.

Triar un títol és difícil, perquè és com triar un eslògan que condensi moltes idees i moltes pàgines en poques paraules, sovint, en una única paraula. A més, idealment ha de ser fàcil de recordar, tot i que sembla que els títols llargs s'han tornat a posar de moda (Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, Com el so d'un batec en un micròfon, Una història és una pedra llançada al riu, etc.).

Jo mateixa quan escric contes em socarrimo les neurones per trobar-los un bon títol. Hi ha una cosa que em ronda de fer, però que no goso fer, per por que s'interpreti com una boutade: per a mi el títol d'un conte és importantíssim, però malauradament el lector sovint ja l'ha oblidat quan arriba al final del conte i quan s'hi refereix diu coses com "el conte aquell de la piscina". Per esmenar-ho se'm va ocórrer que potser als llibres de contes convindria que el títol del conte aparegués al final del conte i no a l'inici, gairebé com si el títol et donés la clau de lectura (sovint te la dona). Aviam si en el següent llibre m'hi atreviré.

Sigui com sigui, ja veiem que refiar-se gaire del títol és nefast a l'hora de deixar-se seduir. El que jo faig és obviar el títol, la imatge i els paratextos, i començar a llegir el llibre. No hi ha millor manera d'esbrinar si allò fa o no per mi. Proveu-ho, ja ho veureu.