la qüestió proteica en la literatura (II i final)

 

«La qüestió proteica en la literatura, la qüestió que Shakespeare va copsar i va permetre que tots els qui el seguim també la copséssim, és que la vida és així, la vida mateixa no és una cosa sinó moltes, no és singular sinó multiforme, no és constant sinó infinitament mutable. És una història de fantasmes i una història romàntica i una saga política i una saga familiar, és comèdia i alhora és tragèdia, no és realista, no en el sentit en què fan servir aquesta paraula els que emeten judicis sobre aquesta mena de coses, no realista en aquest sentit en absolut. La vida familiar tampoc és «realista». Tots fingim que ho és, inventant una de les ficcions dominants del que s'acaba anomenant «realitat», la ficció de la Vida Corrent. Tots fingim que aquestes Vides Corrents són les vides que tenim «realment», però en secret tots sabem la veritat, que és que, així que sortim per la porta principal de la família i la tanquem darrere nostre, la vida és el caos, no és Corrent de cap manera, és exagerada i operística i monstruosa i gairebé massa difícil de suportar; allà dins hi ha avis bojos, tietes malvades, germans corruptes i germanes nimfòmanes, hi ha joves que es neguen a menjar-se el dinar fastigós i en lloc d'això es retiren als arbres per quedar-s'hi durant la resta dels seus dies, com el personatge que dona títol a l'obra de Calvino El baró rampant; hi ha famílies de gegants rabelaisians, gegants que fan rots com Gargantua i Pantagruel, gegants que es tiren uns pets gegants, i hi ha nens de creixement retardat que xisclen mentre toquen timbals de llauna, com l'Oskar Matzerath de la gran novel·la de Grass, nens que trien quedar-se petits, empetitits per l'horror dels seus temps, i hi ha mares com l'Úrsula Iguarán, la matriarca de Cent anys de solitud, el centre assenyat d'un món forassenyat; hi ha morts inoportunes i accidents estrafolaris, hi ha gelosia i incest i amargors i rancúnies que duren tota la vida, s'infligeixen ferides de les quals no ens recuperem mai, tot i que quan és el nostre torn infligim ferides iguals a d'altres, i l'ambient és sorollós i inquisidor, allà dins de la Família, i de vegades ens n'escapem, travessem continents i oceans per fugir-ne, i aleshores, amb molt de compte, ens construïm una nova versió per a nosaltres mateixos, perquè el problema de mirar de fugir d'un mateix és que en la fugida t'emportes a tu mateix. Ah, i hi ha amor, afecte, suport i tendresa, també, sí, no me'n descuido pas, d'això. Les famílies també tenen aquestes coses, sí.

O sigui que això és el que m'agrada argüir quan estic assegut amb la camisa oberta en una taverna, vessant cervesa: m'agrada argüir que la realitat no és realista i, per tant, m'estimo més aquesta altra mena de literatura, el que es podria anomenar la tradició proteica, que és més realista que el realisme, perquè es correspon amb la manca de realisme del món.»

Salman Rushdie. Els llenguatges de la veritat. Assaigs 2003-2020. Traducció de Marc Barrobés. Empúries, 2023. P. 55-56.

 

la qüestió proteica en la literatura (I)

«Agafeu Hamlet, per exemple. És una història de fantasmes, per començar amb el més evident. «Soc l'esperit del teu pare», diu el rei mort, que també es diu Hamlet (si més no a l'obra de Shakespeare, tot i que a La història dels danesos de Saxo Gramaticus, que va inspirar l'argument a Shakespeare, el nom del pare de Hamlet no és Hamlet sinó Horwendillus, un nom que valia la pena canviar, crec jo). De manera que Hamlet va d'un Hamlet i del fantasma d'un altre Hamlet, una obra sobre un fill obsedit pel seu pare, escrita per un pare obsedit pel fantasma d'un fill mort que es diu Hamnet, que tot plegat permet que, a Ulisses, Stephen Dedalus es burli de l'obra en un sermó ben estimat i certament ben lubricat («Espera que porti unes pintes al damunt, abans», li demana Bill Mulligan), en el qual «demostra mitjançant l'àlgebra que el net de Hamlet és l'avi de Shakespeare i que ell mateix és el fantasma del seu propi pare». Per tant, una història de fantasmes, sí, però no només una història de fantasmes, perquè no deixa de canviar de forma i esdevé, per torns, una història d'assassinats, un drama polític sobre les intrigues a la cort danesa i l'amenaça d'invasió de Fortinbràs, un psicodrama sobre la indecisió, una tragèdia de venjances, una història d'amor tràgica i una obra postmoderna sobre una obra, una obra que es diu Hamlet i que conté una obra que es diu La ratera, que explica la història d'un regicidi igual que el regicidi de la història de Hamlet...que és malgrat tot una història de fantasmes, malgrat tot la història d'un pare mort que udola clamant venjança, i això és el que volia dir Brenton, crec, quan parla de la llibertat com el regal de Shakespeare a tots aquells que tenim la temeritat de seguir-lo a la llengua anglesa: la idea és que el gran exemple de Shakespeare ens dona permís per crear obres que siguin moltes coses alhora, canviants, obres que no hagin de ser una història de fantasmes o una història d'amor o una comèdia burlesca de transvestisme o una obra històrica o un psicodrama, sinó que pugui ser totes aquestes coses alhora, sense sacrificar veritat ni profunditat ni passió ni proporció ni interès, sense convertir-se en un embolic confús, desconcertant, superficial i sense sentit. O agafeu Macbeth: les bruixes, el fantasma de Banquo, la visió de la daga, tot l'abracadabra, tota la màgia, en una de les obres més salvatgement verídiques que s'hagin escrit mai sobre el poder, una obra tan terrorífica, amb prou poder per conjurar dimonis, que se suposa que no se'n pot pronunciar el nom dins les parets d'un teatre: és «l'obra escocesa», l'obra mestra realista sobre la batalla pel que Akira Kurosawa va anomenar, en la seva versió com a pel·lícula de samurais, el Tro de sang.

L'adjectiu per a aquesta mena de literatura és «proteica».

Salman Rushdie. Els llenguatges de la veritat. Assaigs 2003-2020. Traducció de Marc Barrobés. Empúries, 2023. P. 52-53.

 

consells per a escriptors joves actuals

«Molts escriptors joves actuals sembla que comencin amb el mantra «Escriu del que coneixes» enganxat a la paret darrere l'escriptori i, per tant, com pot testimoniar tothom que hagi assistit a classes d'escriptura creativa, hi ha molta teca sobre angoixa suburbana adolescent. El meu consell seria una mica diferent. Escriu només del que coneixes si el que coneixes és realment interessant. Si vius en un barri com els de Harper Lee o William Faulkner, evidentment no et tallis i explica les històries apassionants del teu Yoknapatawpha personal, i probablement trobaràs que no cal que marxis mai de casa. Però si el que coneixes no és realment interessant, no escriguis sobre això. Escriu sobre el que no coneixes. Això es pot fer de dues maneres. Una és marxar de casa i anar a buscar una bona història a qualsevol altre lloc. Melville i Conrad van trobar les seves històries al mar i en terres llunyanes, i Hemingway i Fitzgerald també se'n van haver d'anar de casa per trobar la seva veu a Espanya o a la Riviera, o a l'East Egg i el West Egg. L'altra solució és recordar que la ficció és fictícia i intentar inventar-se coses. Tots som criatures somiadores. Somia sobre el paper. I si et surt una cosa com Crepuscle o Els jocs de la fam, estripa-la i intenta tenir un somni millor.

Tant Madame Bovary com la catifa voladora són ficticis, i més encara, són ficticis de la mateixa manera. Algú se'ls va inventar. Jo estic a favor de continuar inventant coses. Només alliberant la ficcionalitat respecte de la ficció, la imaginativitat de la imaginació, les cançons somiades dels nostres somnis, podem tenir l'esperança d'apropar-nos al que és nou i crear ficció que pugui, novament, ser més interessant que els fets.»

 

Salman Rushdie. Els llenguatges de la veritat. Assaigs 2003-2020. Traducció de Marc Barrobés. Empúries, 2023. P. 34-35.