«La història de la traducció de Il Gattopardo al català arranca del 1961, que és quan Llorenç Villalonga i els editors del Club dels Novel·listes, Joan i Núria Sales, fan coneixença. El matrimoni Sales va viatjar a Mallorca per entrar en contacte amb autors illencs i buscar originals per a la col·lecció de narrativa que dirigien. Allà van conèixer Villalonga i la seva novel·la Bearn, que fins aleshores només s’havia publicat en castellà. Núria Sales, però, assegura que quan van visitar Villalonga la versió catalana de Bearn ja estava escrita.
Les converses entre Villalonga i els Sales no es van pas limitar a Bearn, sinó que de seguida va sorgir també la possibilitat que Villalonga traduís Il Gattopardo. La conversa sobre una novel·la els havia dut a parlar també de l’altra.
[...] Així, durant l’any 1961, tot seguit d’haver-se conegut, els Sales i Villalonga emprenen dos projectes paral·lels i compartits, l’edició de Bearn i la traducció de Il Gattopardo, a la qual Villalonga es disposa amb entusiasme. Entre Barcelona i Palma s’estableix de seguida una abundosa correspondència que té com a tema els dos llibres projectats. El que fa referència a Bearn escapa als interessos d’aquell treball, tot i que és cabdal per qüestions tan polèmiques com ara, per exemple, la supressió de l’epíleg de Bearn a les edicions del Club dels Novel·listes.
Centrem-nos en el que al·ludeix a Il Gattopardo. Per la correspondència esmentada, a través d’una carta del 28 d’abril de 1961, sabem que a Villalonga no el convencia la versió castellana i demana a Sales que li aconsegueixi un exemplar de l’edició original en italià, que és a partir de la qual, com és lògic, vol fer la seva traducció. «La versió de Noguer em sembla —si no inexacta puix que desconec el text de Lampedusa— francament dolenta, com estil, cosa que no és cap garantia...», afirma Villalonga, amb la descurança de la comunicació epistolar.Uns dies després, el 13 de maig, quan havia aconseguit ja l’edició italiana, Villalonga demana a Sales que li faciliti la traducció francesa, cosa que l’editor fa tot seguit. Així, encara no una setmana després, per una carta del 19 de maig, sabem que Villalonga ja ha començat la traducció de Il Gattopardo.
Aquesta carta del 19 de maig és molt interessant perquè planteja una qüestió no gens banal: quin títol calia donar a la novel·la o, dit d’una altra manera, com s’havia de traduir l’expressió gattopardo. No existia en català un equivalent clar i automàtic i Sales i Villalonga, a través de la correspondència, consideren diferents possibilitats. Sales va proposar al traductor l’expressió «gat mesquer», ben arrelada al català del Principat, encara que el felí a què fa referència no correspongués ben exactament a l’animal que invoca Lampedusa, d’altra banda vagament llegendari. Ningú no sabia ben bé quina bèstia era pròpiament un «gattopardo». Villalonga devia trobar l’expressió «gat mesquer» inaudita i va contestar Sales amb un estirabot, tot dient-li que els enemic comuns farien un «xisto fàcil» i anomenarien el «gat mesquer» «gat merder».
Per contra, Villalonga suggereix de traduir Il Gattopardo per El Llonzí i arriba a enviar a Sales una quartilla en què sota el títol Nota sobre «llonzí» argumenta filològicament la seva proposta. Aquesta nota diu el següent:
«A Mallorca “llonzí” és una paraula vulgar que segons el “Diccionari” de Moll deriva probablement de l’italià “lonza”, que significa linx o pantera. S’emplea per designar una mica en broma la rapidesa i l’astúcia felines. Mossèn Alcover, en les seves “Rondaies”, escriu: “s’hi tiraren damunt com un llonzí”.
El llonzí, igual que el gattopardo, potser zoològicament no existeix, però el poble balear, parent del sicilià —Àfrica és propera— se l’imagina com un felí semblant al linx. Llonzí és la forma popular i fantàstica de linx.
Supòs que Lampedusa no volgué designar baix el nom de gattopardo un animal molt concret, sinó un felí burlesc i fantàstic com el llonzí. Mai no parla del gattopardo rampant, com caldria en heràldica, sinó dansant. És el que J. Sales diu en la seva darrera carta: els prínceps no creuen molt en l’heràldica, o no la prenen seriosament.»
A l’editor l’expressió «llonzí» no li desagradava, tant per la sonoritat que té la paraula com per la seva genuïnitat fora de tot dubte. Però finalment no va atrevir-se a acceptar-la perquè li va semblar que anava molt enllà de l’expressió original i que queia en un localisme mallorquí tal vegada excessiu. Així, finalment, Sales i Villalonga van posar-se d’acord en el mot «guepard», que era l’expressió usada en la traducció francesa. «’El Guepard’ tampoc no em desagrada.» —havia escrit Villalonga en una de les cartes— «Té un aire francès escaient. Però potser llonzí és més graciós». El títol va acabar essent El Guepard.
Villalonga es va posar a treballar en la traducció de la novel·la de Lampedusa amb una dedicació intensa i satisfeta. La traducció no era pas un gènere que hagués practicat, més enllà d'un ús privat i personal, i de la correspondència amb Sales es dedueix que Villalonga tenia, just abans de començar la tasca, alguns temors i inseguretats sobre els possibles resultats del seu treball.
[...] Durant els mesos de novembre i de desembre de 1961, Aina Moll va corregir l’original de la traducció de El Guepard. Ja havia revisat Bearn i es disposava a fer la mateixa feina en la traducció de la novel·la de Lampedusa. Val a dir que l’editor, Joan Sales, a part del treball d’Aina Moll, també va introduir retocs i correccions d’ordre lingüístic en el text. Ja ho havia fet a Bearn. A tots dos, però, se’ls van escapar algunes incorreccions lingüístiques i alguns defectes d’estil que figuren a la versió publicada de El Guepard. És freqüent, per exemple, la presència innecessària de possessius i resulta discutible l’ús del topònim «Palermo» i no la versió catalana prou històrica i documentada del nom de la capital siciliana. Villalonga, ja fos per qüestió del seu bilingüisme o trilingüisme no és, en català, un prosista gaire acurat, que faci atenció als detalls. Això en la traducció de El Guepard és molt evident. A part dels defectes esmentats, trobem al text reiteracions de paraules, calcs sintàctics del castellà i altres problemes similars que s’haurien d’haver evitat.»
Miquel Pairolí. El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard. Pagès, 1996. P. 96-100.
