accions de gràcies

DAVID GUZMAN
Accions de gràcies
Núvol
27|11|2024

La gratitud, d’Orient a Occident, és un dels mecanismes adaptatius que ens han permès avançar com a espècie. Cada quart dijous de novembre els nord-americans celebren Thanksgiving, una festa que es remunta al 1621, quan els colons britànics van celebrar amb els nadius l’èxit d’una collita que arribava després d’un hivern duríssim. El president Lincoln, el 1863, va convertir la data en festiu oficial i la resta és història: de Chaplin a Charlie Brown i de Woody Allen a Friends, el Dia d’Acció de Gràcies forma part d’un imaginari cultural que ultrapassa els Estats Units, on ha esdevingut una trobada ecumènica tan o més important que el Nadal.

Potser perquè donar les gràcies forma part del repertori d’eines socials que fan possible la vida en comunitat. Donem les gràcies quan ens fan un regal i quan ens fem un favor, donem les gràcies si estornudem i ens diuen ‘salut’, donem les gràcies quan ens passen la sal o quan ens desitgen bona sort per a un examen. I tanmateix hi ha una miríada de moments que habitualment no agraïm perquè se’ns menja la feina i la casa i la urgència d’una vida física i una altra de digital. Ho va entendre com ningú Jorge Luis Borges a “Otro poema de los dones”, on donava les gràcies “al divino laberinto de los efectos y las causas”. Que una part del planeta celebri Thanksgiving em genera sempre la necessitat de, com a mínim un cop l’any, oficiar una acció de gràcies per la vida invisible.

Gràcies al cafè ristretto, que és nèctar però sobretot ambrosia. Gràcies als llocs on no hi ha cobertura. Gràcies al Llucifer de Milton i al Jesucrist de Lloyd Webber. Gràcies als que veneren el punt de cocció de la pasta. Gràcies a Ennio Morricone per “C’era una volta il West”. Gràcies als pastissers que no reinventen el torró. Gràcies al cinquè moviment de la simfonia Pastoral. Gràcies als melucs d’Elvis Presley i al barret de Rino Gaetano. Gràcies a les paral·leles que no es troben ni a l’infinit. Gràcies a Rod Serling per “La dimensió desconeguda”. Gràcies a Romeu per no jurar per la lluna. Gràcies a l’alfàbrega perquè ens ha donat el pesto. Gràcies a l’alzina perquè ens ha donat la llenya. Gràcies a Calvino perquè ens ha donat a Marcovaldo. Gràcies al sol d’hivern quan es pon sobre el mar. Gràcies a Monteverdi pel duet de Neró i Poppea. Gràcies al Bic taronja perquè encara escriu fi. Gràcies a Gerard Vergés per saber que són certes les paraules que vam dir-nos. Gràcies a Michela Murgia per seguir sent llegat, far i memòria. Gràcies a les cabres flotants de Chagall. Gràcies a Irving Berlin per haver somiat “White Christmas”. Gràcies als sastres que no parlen pels descosits. Gràcies als vampirs per l’eternitat i la paciència. Gràcies als ametllers que no tenen cap pressa. Gràcies a Xenofont per fer que deu mil ànimes cridin “Thalassa!”. Gràcies a Pixar per Toy Story 3. Gràcies al rellotge de Palau-Sator per comptar només hores serenes. Gràcies als Monty Python pels cavallers que diuen “Ni”. Gràcies al meu gat perquè la seva narcolèpsia em fa molt felí. Gràcies a Wisława Szymborska per preferir les excepcions. Gràcies a Calpurnio pel bo d’en Cuttlas. Gràcies als germans Jacuzzi per la banyera homònima. Gràcies als rancorosos perquè d’ells serà el regne del fel. Gràcies a Robert Frost pel camí menys transitat. Gràcies a Joséphine Baker per totes les congues. Gràcies a Jorge Ben per totes les sambes. Gràcies al Carmel per la cantonada de Dante amb Beatriu. Gràcies a Les Luthiers pel Teorema de Thales. Gràcies als 436 ponts que travessen Venècia. Gràcies als vermutaires que no han sucumbit al brunch. Gràcies a Joaquim Mallafrè per triar “rabassut”. Gràcies al llatí pel gerundiu. Gràcies al grec per l’alfa privativa. Gràcies als últims que no aspiren a ser els primers. Gràcies per tots els dons íntims que no enumero. I gràcies a Borges, que ho va agrair abans.

El Carmel. Districte Horta-Guinardó.

gràcies

CARLOTA GURT
Gràcies
Arallegim
22|12|2023

Ara que s’acaba aquest any que m’he passat rondinant literàriament, he decidit fer un petit acte de contrició (faig servir la paraula contrició i em pregunto quantes persones de menys de vint-i-cinc anys l’entenen). Potser aquest impuls que sento té alguna cosa a veure amb el fet que, de petita, ma mare m’enviava a confessar-me abans de Cap d’Any: calia entrar neta en el nou any; després, al capellà només li explicava veritats a mitges i callava els pecats grossos perquè eren tan grossos que no es podien pronunciar ni tan sols per demanar la clemència divina (les borratxeres, el sexe sense sentit, les cises diàries per comprar tabac). Confessions, aquella estranya barreja de pecats, mentides i puresa espiritual. Així que avui us confessaré que malgrat tots els meus dubtes i queixes i protestes (literàries), més enllà dels disgustos i el ressentiment, de la impotència i les misèries econòmiques, també sento la necessitat de donar les gràcies. Ara temo que deixareu de llegir: ¿a qui li interessen els agraïments? Que farts que estem del bonisme i els esperits purs. Que desconfiats ens hem tornat. Que tristament cínics.

Comencem pel principi. O pel final, que sovint és el mateix. Gràcies al lectors perquè llegiu: sense vosaltres res de tot això no existiria; un llibre que no ha llegit ningú no és literatura, només esdevé literatura en el moment de ser llegit. Gràcies als que compreu llibres encara que no els llegiu (no us sentiu culpables: tots tenim llibres pendents), als que en regaleu, recomaneu, deixeu. Gràcies als llibreters per vendre els llibres i tenir fe que aquest submon continua tenint tot el sentit. Gràcies als distribuïdors per fer arribar (gairebé sempre) els llibres al seu lloc. Gràcies als il·lustradors. Gràcies als maquetadors per fer que tot sigui maco i llegidor. Gràcies als correctors que ens estalvieu disgustos lingüístics. Gràcies als traductors que ens permeteu llegir coses incomprensibles, que feu de pont i de guia, que ens obriu tantes portes, que no desistiu malgrat les condicions econòmiques embrutidores. Gràcies a totes les persones invisibles que empenyeu els llibres: des del cap de premsa fins a qui redacta els contractes o les faixes. Gràcies als editors per publicar llibres i descobrir-nos talents desconeguts. Gràcies en especial als editors petits i mitjans que han tingut un any complicat i que encara arrossegaran massa temps el llast dels deutes impagats. Gràcies als agents literaris per ser els aconseguidors, els terapeutes, els amics. Gràcies als escriptors que no abandonen malgrat les poques gratificacions i els excessius obstacles. Gràcies sobretot als debutants perquè necessitem la vostra frescor, el vostre talent, la vostra mirada. Gràcies a les institucions que donen ajuts, beques, subvencions i contribueixen a fer que escriviure sigui possible en aquest país. Gràcies als premis per reconèixer i fomentar (sovint) el talent. Gràcies a les biblioteques per fer que els llibres no caduquin, per mantenir-los vius, per l’entusiasme. Gràcies als clubs de lectura perquè són el millor d’aquest ofici (reuneixen lectors del món real i remuneracions del món real: inaudit!). Gràcies als professors de primària i secundària que sabeu encomanar l’amor per la lectura. Gràcies als periodistes que parleu de llibres, que els doneu espai, temps, atenció, que feu entrevistes amb interès, ganes, professionalitat. Gràcies als crítics que ens ajudeu a llegir els llibres amb perspectiva i que us poseu en situacions antipàtiques o incòmodes per mor de la veritat. Gràcies als diaris generalistes per continuar donant espai a la literatura. Gràcies a les revistes culturals perquè mantenen viva l’esperança i ens fan sentir acompanyats. Gràcies als insubstituïbles digitals de cultura. Gràcies als tuitaires, booktokers, bookstagrammers i altres denominacions futuristes per llegir llibres i parlar-ne. Gràcies als que organitzeu fires, setmanes, esdeveniments. Gràcies a les associacions que lluiteu pels drets i les bones pràctiques, l’AELC, el PEN, l’APTIC i tantes altres. Gràcies als responsables del Pla Nacional del Llibre i la Lectura per haver posat fil a l’agulla per adreçar els problemes de base. Gràcies a l’ILC per vetllar per nosaltres a casa i a l’IRL per vetllar per nosaltres a fora. Gràcies a les escoles d’escriptura per apujar el nivell mitjà. Gràcies als enamorats de Sant Jordi per contrarestar els pessimistes com jo. Gràcies als optimistes, als homes que es repensen (i també als que no, què coi), a les dones que no callen (i a les que callen: parleu!). Gràcies a tots els que m’he descuidat d’incloure aquí per disculpar-me. Gràcies als que pagueu per la cultura. Gràcies als que continueu tenint fe en la literatura.

Pecats, mentides i puresa espiritual. Ho som tot alhora. Déu sempre esperava de nosaltres que fóssim perfectes. Per sort, no ho som. Gràcies per perdonar-me. Gràcies per llegir-me.

agraïments

«He de reconèixer una cosa: m'encanten els agraïments. Són el primer que llegeixo en un llibre. (Sovint no llegeixo la introducció de l'autor fins que no m'he acabat el llibre, per si de cas conté algun espòiler).

La gratitud és una de les coses més importants a la vida. Si una persona no et diu gràcies després d'obrir-li una porta perquè pugui passar, bé podria ser un assassí en sèrie. Els agraïments són l'equivalent literari de donar les gràcies a totes les persones que han fet possible un llibre; que han aguantat la porta oberta, vaja. (O van donar a l'escriptor la clau de la seva cabanya a la vora del mar perquè pogués escriure tranquil·lament. N'hi ha molts, d'aquests).

Soc una persona força tafanera, per això m'encanta fixar-me bé en els noms per veure si hi ha algú que reconec; és com si hagués vist dues persones que no sabia que eren amigues sopant juntes en un restaurant. M'encanten les estratègies que fan servir els escriptors als agraïments per evitar repetir-se. I les bromes privades.

En els agraïments, fins i tot podem entreveure les circumstàncies de la vida d'un autor i el context en el qual es va elaborar el llibre. N'hi ha que agraeixen les subvencions de l'Arts Council o donen gràcies a l'NHS, fins i tot a bancs d'aliments i entitats benèfiques, com en el cas de la novel·la guanyadora d'un premi Booker, Milkman, d'Anna Burns. Són talment com un mini comentari polític.

Ara estic llegint el magnífic Dreyer's English de Benjamin Dreyer, que té vuit pàgines d'agraïments; un nivell encomiable de generositat (tot i que si això fos un discurs dels Oscar, l'orquestra l'hauria fet enllestir a la segona pàgina). M'imagino que com més llarga és la llista, més probable és que algú s'enfadi si en queda exclòs; però d'altra banda, si la llista és molt curta, hi ha el perill que encara s'enfadin més persones. Vaja, que és un camp de mines.

La gent segurament té més tendència a llegir les dedicatòries, perquè són al principi del llibre, i tant si són divertides com commovedores sovint són més memorables que no pas una cosa semblant amagada al final de tot. Ara bé, quina llàstima si els agraïments a l'última pàgina de Dispensational Modernism, de Brendan Pietsch, que comença així: «Us dono la culpa a tots vosaltres», haguessin passat desapercebuts.

Però és l'amor que es desprèn d'aquelles pàgines el que fa els agraïments tan especials. Saber que el llibre que estic a punt de llegir ( per als altres, normalment el llibre que acaben de llegir) no hauria existit mai sense el suport, el consell, l'amistat i la feina perseverant d'altres persones.

La reiteració que, malgrat el tòpic de l'escriptor treballant en un estudi solitari, la vida —en tota la seva glòria i consecució— és un esport d'equip.»

Hannah Jane Parkinson. «Agraïments». A: Convido jo. L'alegria de les petites coses. Traducció de Núria Parés. Univers, 2022.