els secrets dels musclos

MARTÍ GIRONELL
Els secrets dels musclos
L'illa dels llibres
13|12|2021

És ràpida de llegir però llarga de pair. Els parlo de “Musclos per sopar” de Birgit Vanderbeke (Viena.Petits Plaers) traduïda per Marisa Presas.

És una novel·la curta, però d’una intensitat que va creixent a mesura que vas passant les seves pàgines. La metàfora del musclo funciona de manera magistral. Què amaga aquest animal marí dins la seva closca, aparentment fràgil i senzilla? A partir d’aquesta imatge s’articula la preparació d’un sopar de família on emergiran moltes coses ocultes que, com a lector et deixen glaçat.

Ens situem doncs. Són les sis de la tarda. En la tranquil·litat del menjador, una família alemanya espera que el pare torni de la feina. I com que se suposa que ha d’arribar d’un viatge de negocis que haurà suposat un ascens laboral i social, aquell vespre per sopar hi ha el seu plat preferit, el del pare: musclos. Perquè a la casa ningú més li agraden. I no només els musclos. Hi ha una llista molt llarga de coses que a la resta d’integrants de la família (dona i dos fills) no és del seu gust i agrat.

La mare i els dos fills els netegen, els musclos, i en el procés de netejar – és a dir d’obertura del musclo- anirem descobrint tot de secrets de la família. Sobretot, ens farem una idea de la figura obsessiva, autoritària i violenta del pare omnipresent en les seves vides però aquell vespre, absent. Aquella alliberació temporal permet que la filla gran ens explica, com aquell qui no vol la cosa, que la vida en aquella casa no és ni ha estat fàcil i comparteix amb els lectors l’experiència de què vol dir créixer en un ambient, el familiar, on la por ho domina tot. Ho empudega tot. Pensaments i actituds abominables. S’explica de manera tan senzilla i planera que encara ho fa més aterridor.

Una crítica al sistema patriarcal i autoritari al qual han estat sotmeses moltes famílies, no només les de l’Alemanya de l’est -cas de la novel·la- sinó que per extensió moltes més d’arreu del món abans i per desgràcia encara ara. Una repassada a aquesta manera d’entendre la vida que passa pel que creu, pensa, vol i tolera el pare, o el que és el mateix: l’home de la casa. A tres quarts de deu de la nit, el pare no ha arribat i sona el telèfon. Vanderbeke ens dona un respir i ens mostra que malgrat que la por aconsegueixi paralitzar, arriba un dia, un moment, un gest que ens allibera de tot i ens permet ser nosaltres mateixos, sense por a equivocar-nos i sortir a menjar-nos el món.

perdre la por

MERCÈ PÉREZ
Perdre la por
La veu dels llibres
30|4|2022

 

Què passaria si un dia començàrem a parlar? Perdre la por és complicat, és difícil, molt difícil però els protagonistes de Musclos per sopar van perdent la por a cada pàgina, a cada pregunta que es fan al voltant d’una taula tot esperant que arribe el pare d’un viatge de negocis.

Birgit Vanderbeke ens porta una novel·la que ben bé podria ser una obra de teatre, un únic espai, tot transcorre en unes poques hores, i ens porta la història de violència que pateixen dos fills i una dona per part del cap de la família, el pare. El pare aquell que no para de mostrar-se, a través de les converses dels qui l’estan esperant i confien que el retard siga perquè no ha de tornar, la mare que es va obrint, com els musclos en la taula, el fill que amb la complicitat de la germana comença a explicar els abusos que ha anat patint i la filla, la germana, que és la veu abassegadora de la novel·la, la veu que inicia el relat i que ens diu des d’un inici que aquella nit ho canviaria tot, que després d’aquella nit res seria igual perquè per fi han parlat, perquè per fi han imaginat una vida sense el patriarca, sense el maltractador, sense aquell que els nega la felicitat, que els nega la vida.

La novel·la ens porta i ens retorna constantment al mateix, com un torrent, com una veu en teràpia, el trauma se’ns mostra fred i directe, sense eufemismes i se’ns va obrint de mica en mica. Al principi veiem una família amb una mare sotmesa a un pare capritxós que l’obliga a maquillar-se, a ser la dona que se suposa que ha de ser, la mare d’una “vertadera família”, i com ella s’emmotlla als seus desitjos, com ella cuina aquells musclos que detesten perquè és el seu plat preferit, però a poc a poc i amb l’atreviment que els dona l’arribada tard del pare les preguntes i les confidències en la taula esdevenen una porta oberta a l’abisme, a les pallisses, a com el pare sotmet la felicitat de tots ells en una suposada idea de “família vertadera” que són incapaços de representar.

Birgit Vanderbeke ens situa en l’Alemanya reunificada, un cop caigut el mur, amb una família que va passar de l’est a l’oest a la recerca d’un futur més pròsper, més lliure, amb la idea de progrés al cap. I s’hi troben un capitalisme despietat i el pare reprodueix l’atmosfera de control i asfixia que vivien a l’altra banda del mur però en la casa, entre quatre parets. Hi ha qui llig amb el pare i el sotmetiment de la família una al·legoria del país sota el règim comunista, opac, jeràrquic i burocràtic però també hi ha qui veu una crítica al capitalisme de les aparences, a l’èxit professional per sobre la felicitat familiar, el que és cert és que la realitat sociopolítica en què es troba la no família vertadera se’ns mostra també entre les confessions, entre els neguits, entre les aspiracions de llibertat de la filla i del fill, en les transgressions, en els desitjos íntims de tots ells.

Musclos per sopar és una novel·la que arranca amb una premissa senzilla i, com si fos un monòleg teatral, ens aclapara amb la força dels qui s’atreveixen a parlar per primera vegada i la violència ocupa tots els espais i arriba, fins i tot, a provocar-nos als lectors una angoixa indescriptible, una mort lenta com la dels musclos que es van obrint a foc lent i que després es podreixen a taula parada tot esperant que arribe o no el pare.

un sopar revelador

TERESA COSTA-GRAMUNT
Un sopar revelador
Eix diari
15|11|2021

A través d’un relat escrit en primera persona que reflecteix el que podria ser una conversa per les moltes repeticions que s’hi troben, Musclos per sopar és com una novel·la de misteri que resta obert, si bé s’entrelluca clarament en el discurs que va agafant embranzida i interès intel·lectual a mesura que avança un sopar que ha de canviar la vida d’una família de l’Alemanya Oriental que va fugir cap a la RFA.

El llibre Musclos per sopar, de Birgit Vanderbeke que ara podem llegir en la col·lecció Petits Plaers de Viena en la traducció de Marisa Presas, va ser publicat l’any 1990, tot just caigut el Mur de Berlin. Una revelació en el món literari com revelador és el sopar que transforma la vida de la família que un vespre espera l’arribada del pare que ha de tornar d’un viatge de negocis que en la perspectiva suposa un ascens laboral i, per tant, també social.

Aquest cap de casa, que es considera superior a tothom i menysprea les qualitats dels altres encara que es mostrin rellevants, domina la família que ha de ser modèlica tal com ell entén que ha de ser una família modèlica amb el resultat que és un tirà a imatge i semblança, es pot entendre subtilment del relat, dels líders soviètics i comunistes de nefasta memòria. Quan es vol fer passar la vida com el clau per la cabota el que s’esdevé és de tot menys vida, i això és el que es va posant de manifest en les converses entre la mare, el fill i la filla –la narradora-, que esperen l’arribada del pare i preparen musclos per sopar, el plat preferit pel pare. Als altres membres de la família no els fa ni fred ni calor, més aviat al contrari, els fa fàstic, però preparen aquest plat que esdevé simbòlic en el relat per tal de complaure’l com sempre intenten fer sense aconseguir-ho mai.

Passen les hores i el pare no arriba, què estrany, i ni tan sols truca, esperem. I mentrestant la mare i els fills inicien una conversa que els durà amunt i avall del temps, una conversa en la qual es va posant de manifest la peculiar idea de família modèlica del pare que fa desgraciat tothom, començant per ell mateix. A poc a poc s’anirà dibuixant per primera vegada entre ells, que només s’entenen quan el pare és de viatge per negocis, una revolta que posa potes enlaire el sistema patriarcal que els ofega fins a límits terrorífics.

Musclos per sopar no és una novel·la de por, dèiem, però en destil·la a  mesura que els lectors van entrant en aquest món fosc i opressiu on els problemes més ínfims se solucionen, o més aviat es liquiden, amb una crueltat esborronadora: la família és tenallada a base de sessions a porta tancada i d’un en un, que asfixien el seu cor i la seva ment, i que els fa mentir si convé per salvar-se. Tot plegat recorda els mètodes de la Inquisició o, per posar exemples propers que conviden a la reflexió, les tortures executades a la comissaria de policia de la Via Laietana en l’època de la dictadura o el correctiu de la presó que fabrica més por.  

Musclos per sopar, de Birgit Vanderbeke, és una faula perfecta per mostrar com els règims de terror, ja siguin domèstics o ciutadans, fan malbé la vida de la gent fins que desperten i s’hi revelen. A Musclos per sopar la rebel·lió es gesta en el temps d’espera d’un sopar que no arriba. Més enllà de la revelació de l’enjòlit d’aquest relat de terror psicològic, es produeix un fet fonamental: les víctimes finalment s’adonen que ho són i en el transcurs de la conversa agafen la força interior necessària per actuar. Els canvis només es produeixen quan es pren consciència del mal, de la manca de llibertat i de les tiranies sigui quin sigui el seu signe, de les quals cal fugir no només per sobreviure sinó per viure, en definitiva: per ser.

 

rebel·lió al menjador

 

ALLAU
Rebel·lió al menjador
The Daily avalanche

19|9|2022

La col·lecció Petits Plaers de l’editorial Viena, apart de les seves boniques cobertes, em sembla ideal per algú que comença a tenir problemes per llegir textos més llargs com ara jo. Integrada per nouvelles, novel·les curtes o contes llargs, es tracta d’obres de llargària suficient per familiaritzar-se amb el seu marc argumental tot evitant la volatilitat dels contes, que et solen obligar a reiniciar el sistema cada poques pàgines. El títol amb el que m’he estrenat és Musclos per sopar de Birgit Vanderbeke (1956 - 2021), traduït per Marisa Presas i editat l’octubre de 2021, dos mesos abans de la seva mort. Aquesta fou la novel·la amb la que va debutar l’autora l’any 1990 i la que li proporcionà el prestigiós premi Ingeborg Bachmann.

Un vespre una família composta per la mare, un fill i una filla joves esperen l’arribada del pare, que ha estat en viatge de treball. Per celebrar el seu recent ascens li han preparat una cassola de musclos, el seu plat preferit, encara que sigui una menja que a la resta de la família no els diu gran cosa. Està previst que el pare arribi a les sis, i quan a les 18:03 encara no ha comparegut, comencen a preocupar-se (són alemanys). La novel·la està narrada per la filla, que deu tenir uns divuit anys, i que entreté l’espera compartint amb la mare i el germà passades històries sobre les rareses del pare. Així, de mica en mica, la figura paterna que inicialment ha sigut presentada com a convencional persona d’ordre, va desvelant-se com a implacable tirà que s’entesta a reconduir els impulsos naturals de tots els membres de la família.

El text està format per llarguíssims paràgrafs, a penes hi ha punts i apart, en un to obsessiu, on es repeteixen algunes expressions una vegada i una altra. Per això m’ha recordat Thomas Bernhard. També per un humor subterrani que alleugereix una mica la seriositat del contingut.

 

Fos com fos, el diumenge s’acabava inexorablement i definitivament a l’hora de trobar una plaça d’aparcament, perquè la meva mare deia que darrere de casa hi havia aire més que suficient per respirar, i nosaltres dèiem que en aquell moment els nens dels veïns estaven jugant a naus espacials i nosaltres mai no havíem pogut jugar a naus espacials amb els altres nens, perquè havíem d’anar a respirar aire pur tots junts a uns indrets on no hi havia manera d’aparcar, mentre que darrere de casa hi havia lloc per aparcar i prou aire per respirar. Aleshores el meu pare s’enfadava per la nostra manca d’esperit familiar, però la meva mare s’afanyava a demostrar el seu esperit familiar i deia que en aquell indret la natura era especialment bonica, molt més bonica que darrere de casa nostra, a part que la de casa nostra la vèiem cada dia, i aquella només la podíem veure perquè el nostre pare havia tingut la magnífica idea de portar-nos en aquell indret tan natural a respirar aire pur.

Atès que Vanderbeke provenia d’una família que va fugir de l’Alemanya Oriental, igual que la d’aquest llibre, s’ha fet una interpretació política de l’argument i s’ha identificat el pare autoritari que indueix a la delació amb les pràctiques usuals del règim comunista. De totes maneres el relat funciona perfectament sense necessitat d’aplicar-hi segones lectures: el crescendo està molt ben dosificat fins arribar a una conclusió plena de malícia. Aquest petit llibre ha estat un bon descobriment. 

més que musclos

 

Mejillones para cenar, de Birgit Vanderbeke
La medicina de Tongoy
18|10|2011

 

Los anónimos son nuestros amigos. Miren que se lo digo veces y ustedes ni caso. Otra cosa es que a veces les pierda la boca, pero esa es otra historia. Uno de los visitantes de este blog, anónimo de condición, me recomendó esta novelita un día que nos pilló la tarde charlando de alemanes. Miren si son listos… los anónimos digo, no los alemanes.

Les va a encantar el argumento, ya verán: una mujer y sus dos hijos están esperando a que llegue su marido y padre para cenar todos juntitos en amor y compañía, cual familia tradicional artesana, el plato favorito del señor: una hermosa fuente de mejillones al vapor. Y es que, ¿quién no querría verlo feliz? A ver cuántos de ustedes se comprarían un libro con este argumento y lo que es peor, a ver cuántos de ustedes serían capaces de arrancar una buena novela partiendo de semejante premisa. Vanderbeke lo hace: escribe una historia cojonuda que sin ser nada del otro mundo por momentos lo parece. Porque detrás de los mejillones (sí, lo he dicho bien) hay algo más que mejillones y detrás de los labios de la madre hay algo más que carmín y detrás de la emoción nerviosa de los hermanos hay otra cosa que no es devoción. Eso sí: rollito Bernhard pero sin demencia: los felices pensamientos de una niña ni tan niña ni tan feliz. Ojo al dato: esto es lo de narrar lo miserable, dar pena, sentir horror y no tener que hacerlo rarito porque ya está inventada la mejor manera. Sí, efectivamente, lo de aprovechar los recursos y no andar inventando nombres. Las historias de siempre; qué tiempos aquellos.

Están de suerte si la quieren leer porque veo en la red que fue reeditada en 2009 por la editorial La Galera y digo yo que alguna copia quedará, que esto no es como “El código DaVinci” que se la quitan de las manos a los libreros. Lo que pasa es que no le han dado ningún premio, de lo cual no sé muy bien qué enseñanza extraer porque en premios alemanes no estoy nada puesto. En cualquier caso, una lectura más que recomendable: recomendabilísima.

 

petites criatures

JOAN GUASP
Petites criatures
dBalears
4|1|2022

Jo sé què és, per a mi, la bona literatura, però no sé explicar-ho d’una manera convincent. La bona literatura, per bona que sigui, no és històrica, ni és psicològica, ni és familiar, ni popular ni molt menys progressista o reaccionària. Parlo de literatura, de l’autèntica. La literatura no té adjectius. Només és literatura. Potser només existeix una paraula per definir-la en la seva essència: és màgia. La literatura és màgia feta amb paraules. No em refereixo al realisme màgic, que s’hi acosta molt, sinó a la màgia en ella mateixa. Màgia literària. Un joc de màgia fet amb paraules. M’és impossible dir-ho d’una altra manera. La bona literatura, l’autèntica, no té història ni realitat, ni trama, ni argument, ni aquesta vella trilogia composta d’exposició, nus i desenllaç. Tot en ella és màgia. Està ubicada en una atmosfera màgica. Està imbuïda d’esperit lúdic i màgic. L’autèntica literatura només té màgia. Res més.

Puc posar, com a lector, exemples personals, però no definicions. Jo he trobat sempre la gran literatura en les narracions breus i senzilles. Naturals. En aquells relats que fan poc soroll, però que resten a la memòria dels lectors per a tota la vida. N’hi ha algunes que són del tot universals, com 'Alícia en terra de meravelles', com 'El vell i el mar', com 'El petit príncep' o 'El conte de Nadal', o com 'Mort a Venècia', o 'Bartleby l’escrivent', i d’altres. Però ara voldria referir-me a aquelles de les quals no en parla gairebé ningú i que a mi m’han seguit emocionant dins les entranyes sempre que les recordo. No sé per quins motius, però moltes d’aquestes narracions breus, senzilles i màgiques m’han arribat sovint d’escriptors francesos i de l’àrea meridional d’Europa, però també del centre i dels països eslaus, russos i escandinaus. També algunes del nord de la península ibèrica, dels països catalans i de la felliniana Itàlia. Una meravella de Literatura en majúscula.

En primer lloc vull referir-me a una novel·leta preciosa, centreeuropea, que fa poc es va traduir al català, i que no fa gaire que vaig llegir. Per a mi ja s’ha convertit en un petit clàssic, en una petita criatura més. Em refereixo a 'Musclos per sopar', de Birgit Vanderbeke. Ningú que la llegeixi en quedarà decebut. Un diamant per portar sempre al butxacó de les nostres joies més preuades. Dues obretes que vaig llegir fa molta estona i que no oblido mai i les torno a llegir de bell nou, de les quals segurament ja n’he parlat en altres ocasions, són 'Helena o el mar del verano', de l’asturià Julián Ayesta i 'Polly quiere una galleta', del mallorquí Miquel Àngel Colomar. Una novel·la curta imprescindible és 'Historia de mi família en la revolución mundial', del serbi-croat Bora Cosic. A prop de nosaltres, als Països Catalans, tenim veritables meravelles d’aquesta naturalesa. 'El violí d’Auschwitch', de Maria Àngels Anglada, els contes de Pere Calders, la prosa poètica de Blai Bonet, la literatura filosòfica de Francesc Pujols, l’aforística i assagística de Joan Fuster, 'La santa', d’Antònia Vicens, 'La ciutat de ningú', d’Antoni Vidal Ferrando, 'Péndulo', de Cristóbal Serra, 'La punyalada', de Marià Vayreda, 'Alphabet', de Josep Palacios. I molts etcèteres. A l’altra banda dels Pirineus tenim els autors meridionals francesos que ja he anunciat abans, com Boris Vian i la seva inigualable 'L’escuma dels dies'; 'Pèl de panotxa', de Jules Renard; 'Els meus amics', d’Emmanuel Bove. Fent un doble salt més gran, no puc deixar de citar Flann O’Brien, d’Irlanda, i recordar 'El tercer policia', un disbarat poètic extraordinari emborratxat de whisky de garrafa; i tampoc a Joaquim Maria Machado de Assis, brasiler, i les seves meravelles en prosa pseudo-realista: 'L’Alienista' o 'Les memòries pòstumes de Bras Cubas'.

Ara que me n’adono, seria interminable la llista d’aquestes novel·letes, relats, contes i narracions juganeres que han transcendit el temps, arribant fins a nosaltres fent bots d’alegria i jutipiris d’una imaginació i una fantasia propis dels genis de la ploma i les paraules. Manganesi, Raymond Quenau, Jean Giono, Slawomir Mrozek, Irène Némirovsky, Giorgio Manganelli, Thomas Bernhard i, potser, el més gran de tots: Pere Calders.

Poques setmanes abans de morir la meva padrina materna, d’un càncer de mama aleshores no operable, la vaig acompanyar a unes quantes sessions de quimioteràpia a la Policlínica Miramar, de Palma. Mentre l’esperava al vestíbul de la clínica, vaig llegir-me tota l’obra completa de Pere Calders. No només els contes, que potser en aquell moment eren els seus relats més famosos i populars, sinó les seves novel·les. Allò sí que era vertadera literatura sense ornaments artificials. Una d’aquelles novel·les breus, 'Gaeli i l’home Déu', vull rellegir-la de seguida que comenci l’any nou. També 'Ronda naval sota la boira'.

Quanta bellesa, quanta naturalitat i senzillesa, quanta tendresa, quanta literatura! Beneïts secundaris de la literatura universal! De beneïts segur que ho sou. De secundaris, res de res. Esteu a la primera línia, només que heu fet les vostres curses més curtes i, per tant, més inadvertides. Sou corredors de velocitat, més que de marató o de llarga distància. Seria una gran injustícia que no us arribeu el premi de la crítica i del públic que us mereixeu de sobres. Els vostres esprints mereixen el reconeixement general. El vostre esperit lúdic i màgic és mereixedor de tots els reconeixements. El joc, l’humor, la màgia i la brevetat són sempre els vostres aliats. Jo em trec el capell davant tots vosaltres i davant tots els que no he citat per manca de temps i d’espai, com Kurt Vonnegut, com Evelyn Waugh, com Susanna Tamaro, com John Cheever, com Karel Capeck, com Ambrose Bierce i com tants i tants altres que ens contagien les seves ganes de viure i de riure. I d’escriure!

Perquè aquesta literatura breu és una font d’inspiració per tots aquells que ens hi acostem. Aquestes petites criatures de ficció són com les de carn i ossos que ens alegren els dies avorrits de la nostra vida. Són com els cadells juganers que no es cansen d’enredar-se entre les nostres cames, els nostres braços, les nostres mans i les nostres entranyes. Entre les nostres emocions més innocents i més tendres. En aquests relats tan delicats i preciosos tot es conta amb una franquesa tan natural que de tant que ho és resulta òbvia i previsible. La sorpresa, l’esclat falaguer i emocional es troba en la forma, en la manera de dir-ho, de contar-nos-ho. Ho sabem per endavant, sabem el què passarà, i això també ajuda ala lectura satisfactòria, però ens meravella i admira l’estil que es fa servir per commoure’ns i alegrar-nos. Les obvietats, les evidències i les veritats, dites amb originalitat, com les obres arquitectòniques -naturals, manifestes, nues i visibles- de Gaudí, és el que més valorem i agraïm. Si més no, jo les agraeixo inveterada i honorablement. En literatura, tot el que no és literatura fa nosa. Vull dir que la literatura és irracional, però no tot el que és irracional és literatura. Les petites criatures són un bon exemple.