si no llegeixes ets burro

IGNASI ARAGAY
Si no llegeixes ets burro
Ara
15|4|2021

Llegir no és sinònim o garantia de saviesa ni d’intel·ligència ni de bondat ni de res. No és cap fórmula màgica. Senzillament t’enriqueix amb paraules que porten idees –a vegades perilloses, sí–, que fan possible imaginar coses i vides –no sempre agradables– i que et situen en mons paral·lels a la teva existència més o menys prosaica. Llegir et permet viure amb intensitat afegida. És com posar sal a la vida, com donar-hi més gust. Tampoc no et pots passar de sal, també has de sortir al carrer i xerrar amb la gent i fer mil coses. Però no llegir és una renúncia estúpida, és de burros. El llenguatge escrit és una tecnologia massa genial, un invent humà fabulós. No fer-lo servir seria com decidir no prendre medicines o negar-se viure amb l’electricitat.  

El llibre de paper segueix sent, amb permís de les pantalles, la plasmació més perfecta del llenguatge escrit. Ho ha estat des de fa segles, tal com ens explica Irene Vallejo a L’infinit dins d’un jonc, el seu viatge apassionant als orígens d’aquest objecte preciós. Però segurament encara ho és més avui, perquè ens permet alentir el pas enmig d’un món frenètic i sorollós. Aquest objecte tan senzill i alhora tan complet, que conté tanta vida amb tota l’ambigüitat que li es pròpia, ens dona la possibilitat d’estar amb nosaltres mateixos, de deixar volar la imaginació, de jugar amb les paraules i fer-les nostres, com bé aprèn la protagonista sense nom de Jo, que no he conegut els homes, la hipnòtica novel·la de Jacqueline Harpman. Els llibres pròpiament no serveixen de res i alhora ho són tot: representen a la perfecció allò que Nuccio Ordine ha descrit com “la utilitat de l’inútil”. El mateix podríem dir de l’art o la filosofia. Què seria la vida sense coses belles i inútils? Els que viuen sense llibres no saben el que es perden.  

Sovint es diu que el xovinisme (o nacionalisme excloent, supremacisme o digueu-ne com vulgueu) es cura viatjant. Doncs bé, una manera de viatjar a l’abast de tothom, i ara mateix, en plena pandèmia, gairebé l’única possible, és amb els llibres, amb la lectura reposada. Llegir és un passaport sense fronteres ni físiques ni temporals, et pot fer viatjar a qualsevol lloc, també al passat i al futur. Els llibres no només et permeten sortir del teu petit o gran cofoisme, de les quatre parets de l’habitual entorn de referències, sinó que també foragiten la temptació de la serp global del populisme, aquest insidiós monstre ideològic disfressat de veritat antipolítica que avui ens amenaça a tots, un virus tant o més perillós que el covid-19.  

En aquest segon Sant Jordi confinat celebrarem de nou la paraula escrita, el poder de la qual, com deia Václav Havel, no és unívoc ni transparent: et pot estimular la llibertat i la veracitat o hipnotitzar-te i fanatitzar-te. Només depèn de nosaltres què en fem, de les paraules. Igual com passa amb les medicines o l’electricitat, els llibres poden fer-se servir de moltes maneres. El que és clar és que no llegir-los és perdre’s un tresor excepcional, és empetitir-se, és negar-se un mateix un dolç plaer sense límits, farcit de fantàstiques temptacions. 

Sí, ho repeteixo, no llegir és de burros, encara que llegir no ens faci automàticament millors ni més feliços.

a donald trump no li agrada llegir

JORDI NADAL
A Donald Trump no li agrada llegir
La Vanguardia
2|2|2019

Això diu un dels provocatius cartells de la cadena de llibreries alemanya Thalia, que factura la barbaritat de més de 700 milions d’euros anuals. La campanya està encapçalada pel lema “Món, mantén-te despert” (Welt, bleib wach) i entre altres propostes sorprenents i provocatives com la que encapçala aquest article, hi ha altres idees poderoses com “Apaga la Poma, encén la Pera” jugant amb el logo d’Apple i la idea de la bombeta com a llum i ment.

Quan li van preguntar al conseller delegat i soci de Thalia, Michael Busch, sobre el perquè d’un lema global tan gran, va contestar: “És clar que com a sector editorial no podem resoldre les grans qüestions polítiques. Però podem fer una aportació. Veig tres punts essencials: en primer lloc, ens hem de preocupar que la discussió pública no sigui cada vegada més superficial, perquè la superficialitat és terra adobada per al radicalisme. En segon lloc, hem d’analitzar en profunditat els problemes que han de ser correctament identificats. Els llibres serveixen per això i les editorials han aportat molt [...] I en tercer lloc, hem d’aconseguir que la lectura i el llibre tornin a entrar amb força en la consciència de les persones”.

Qui va dir que no es llegeixen llibres i que aquests no són poderosos?

Com es podria sintetitzar d’una manera clara i emblemàtica en què consisteix la feina d’editor? Editar és avançar.

Avançar perquè llegir és créixer, és alimentar la curiositat, és dotar la nostra ment i les nostres emocions de més circuits i recursos. La diferència més gran entre la ment d’un nen educat en una família rica o pobra rau en les paraules que coneix. Una ment pobra no té paraules. I una ment rica té un univers de paraules que, al seu torn, combinades i fetes pròpies, es converteixen en la clau mestra que obrirà bona part de les portes i situacions que li presenti la vida.

Juan José Millás ens recordava que la realitat està feta de paraules, de manera que qui domina les paraules domina la realitat. Per això sentim com un regal absolut haver descobert els llibres i la lectura. Per moltíssimes raons: podem llegir perquè volem alimentar la nostra curiositat, perquè volem créixer, perquè volem evadir-nos, perquè volem entendre altres coses i altres persones i cultures, perquè volem escoltar altres vides.

Les raons són molt diverses i podrien englobar-se en aquella frase que li va dir una vegada un nen a un escriptor infantil: “Llegir és voler que el món no s’acabi mai”. Llegir és la manera d’explorar el que no sabem, el desconegut i el que et permet entendre la complicada interacció de les coses.

Quan un autor argentí intentava convèncer uns alumnes de batxillerat, inapetents al seu discurs, sobre les bondats de la lectura, els primers intents de l’autor li sortien tous, i els joves no semblaven fer-li gaire cas, però va arribar el moment que, davant d’aquesta audiència concreta, l’autor va pronunciar les paraules màgiques: “Nois, llegiu perquè no us caguin”. Va capturar la seva atenció quan els va convidar a llegir per ser ells els capitans del seu destí. Per no ser actors secundaris de la seva vida.

Ho va dir d’una altra manera una actriu de varietats quan li van preguntar sobre què pensava sobre els avantatges de la lectura. La vedet ho va expressar així: “Jo sempre li dic a la meva filla: ‘Estudia, filla meva, estudia, que, amb el temps, et cauen les mamelles, però no el cap’”. És a dir, llegir enfront de la força de la gravetat.

Sense lectura no hi ha profunditat de camp, ni contrast, ni matisos. Sense lectura caiem fàcilment en el fanatisme. Ja saben, fanàtic és aquell que no vol canviar ni de tema ni d’opinió. Els fanàtics llegeixen poc o malament. Sense lectura, triomfen amb naturalitat el tuit i l’odi.

Llegir, a més, és reparador i sa. Llegir –cada dia hi ha més estudis científics que ho avalen– és bo per a la salut. Els lectors viuen dos anys més de mitjana.

Llegir és una manera neta de gaudir de la vida. Gaudir-ne com a forma superior de recerca per aprendre a governar una mica millor, amb humilitat i agraïment, una vida pròpia en llibertat .

Un estudi PISA revelava que, més enllà dels indicadors de llocs, països, etcètera, i les competències lectores, una casa amb menys de 20 llibres és indici fiable d’un més que gairebé segur fracàs escolar i, en canvi, una casa amb més de 200 llibres equival gairebé segur a èxit acadèmic. A tres anys més d’estudis. Si això és així de contundent, no seria hora que Ikea, que ha venut més de 60 milions de prestatgeries Billy en 38 anys, la rebategi amb el nom de PISA i ens convidi a omplir aquestes prestatgeries –o altres d’altres empreses que facin prestatgeries– de llibres (de futur) i se’ns convidi a aprendre i a divertir-nos més?

Per això els llibres ens faciliten una cosa que és summament estranya –avui i sempre–: una conversa veritable. Quant temps fa que no n’hem tingut una? Moltes coses essencials en la vida les podem llegir en aquelles simples pàgines que enclouen la veritat última d’un autor i el seu món.

Quan vaig llegir Elena Ferrante i la seva meravellosa saga Dues amigues, vaig obrir una tetralogia amb la qual vaig viure alguns dels millors moments de la meva vida.

I vaig sentir aleshores amb una absoluta claredat que de cap mai no hauria pogut esdevenir fins a aquest punt testimoni íntim d’uns universos femenins tan poderosos. És del millor que m’ha passat en una dècada lectora.

Cada lector té l’oportunitat, única i intransferible, de ser l’amo d’un món quan se submergeix en la intimitat de la lectura, i, com va dir magistralment el gran autor C.S. Lewis, “llegim per saber que no estem sols”.

la croada de la lectura

Ahora sabemos que un hombre puede leer a Goethe o Rilke por la noche, que puede tocar a Bach y Schubert, y por la mañana acudir a su trabajo en Auschwitz.

George Steiner. Lenguaje y silencio. Ensayos sobre literatura, el lenguaje y lo inhumano. Gedisa, 1994.

«Los lectores misioneros piensan que nadie puede estar completo —como ellos, que se sienten tan íntegros— si no posee el hábito probado y declarado (ávido, voraz) de la lectura de libros, y no de libros comunes, sino de libros buenos, excelsos, extraordinarios, como los que ellos mismos leen, por supuesto; «lectura de calidad», para hacer seres humanos perfectos. No son simples lectores satisfechos o aun felices con lo que leen: son, literalmente, los cruzados de la lectura. Y ahí donde la certeza se vuelve religión, nace el dogma que, para imponerse, no duda ni un instante en descalabrar a algunos. «Todas las religiones tienen olor a muerto», escribió el poeta Armando Tejada Gómez.

Los cruzados de la lectura tornan su misionerismo en una batalla religiosa: convertir fieles, acabar con los herejes, con los no bautizados en las aguas de las fuentes librescas. Y nada hay más peligroso que hacer del verbo leer un imperativo bíblico que, en este caso, lo es independientemente del pretendido laicismo y la declarada buena voluntad de «compartir», verbo este que se convierte, aun inconscientemente, en homilía y oficio divino: impartir doctrina (rollo libresco) y dar la comunión, repartir hostias (los libros), para la salvación del espíritu.

¿Por qué no podemos ser un poco más cordiales y un poquito, aunque sea un poquito, más humildes, en nuestros esfuerzos proselitistas? Si el afán de promover y fomentar la lectura de libros se convierte en religión, en eucaristía, acabaremos imponiendo generalizaciones y dogmas, porque nuestros deseos no siempre se acomodan a la realidad. La gente es diversa y tiene gustos y preferencias múltiples y, a veces, excluyentes, que no siempre desembocan ni tienen que desembocar, forzosamente, en los libros.» 

Juan Domingo Argüelles. Si quieres...lee. Contra la obligación de leer y otras utopías lectoras. Fórcola, 2009. P. 16-17.