el parèntesi esquerre

el descans del guerrer

Moebius

anar a mirar obres

SARA OLIVER
Primers avenços en la construcció de la Biblioteca Pilarín Bayés

L’evolució de les obres es plasmarà mensualment en imatges mitjançant la tecnologia BIM

El 9Nou.Cat
23|7|2019

Ja es poden veure els primers resultats d’aquest primer mes de construcció de la Biblioteca Pilarín Bayés: la demolició dels paviments i fonaments de l’antiga caserna, el rebaix del nivell del solar, la implantació de la base de la grua i les cales per preparar el sistema de contenció de les parets mitgeres de l’edifici. El pròxim pas serà aquesta setmana, que es preveu que s’iniciïn els fonaments i la contenció.

L’evolució i l’estat de les obres de la nova biblioteca de Vic es plasmarà mensualment en imatges obtingudes gràcies a la tecnologia BIM (Building Information Modeling). Aquesta tecnologia, que suposa una evolució dels tradicionals plànols, permet l’edició de material visual per comprovar l’estat d’execució de l’obra estenent-se al llarg del cicle de l’edifici, de manera que facilita la gestió del projecte i redueix els costos d’operació.

els llibres ens llegeixen

ENRIC IBORRA

Els llibres ens llegeixen

La serp blanca

14|7|2019

El crític nord-americà Lionel Trilling, comentant el seu treball com a professor de literatura, deia que la relació personal que mantenia amb les obres literàries que havia de tractar en els seus cursos li representava un motiu d’inquietud. Aquesta inquietud era una conseqüència, afirmava, del fet que els llibres, determinats llibres si més no, no els llegim simplement, sinó que ens llegeixen. Segons Trilling, aquesta remarca l’havia feta W.H. Auden. No he pogut localitzar en quin text o si la va dir en alguna entrevista. En internet només he trobat, atribuïda a Auden, sense indicar-ne la procedència, aquesta citació: «a real book is not one that we read, but one that reads us». 

Trilling declarava que ell havia estat llegit pels poemes d’Eliot i per l’Ulisses i per la Recherche i per El castell des de feia molt de temps. Que alguns d’aquests llibres el van rebutjar d’entrada; que ell els va avorrir (ell als llibres i no els llibres a ell!), però que a mesura que passava el temps i ells —els llibres— el coneixien millor, li van tenir més simpatia i van comprendre els seus significats ocults. Per a Trilling, cap literatura ha estat tan personal com la de la primera meitat del segle XX. Ens pregunta si estem contents amb les nostres parelles, amb la nostra vida familiar, amb el nostre treball, amb els nostres amics. Les preguntes que planteja la literatura de la primera meitat del segle XX no són sobre la nostra cultura, sinó sobre nosaltres mateixos. Ens pregunta si estem contents amb nosaltres, si estem condemnats o salvats. 

Trilling, com a crític literari i com a professor de literatura, defugia qualsevol aproximació formalista a l’obra literària. Si comentava una novel·la, ja fos Anna Karènina o Emma, de seguida passava de la història, dels personatges i de l’estil a idees més àmplies sobre moralitat o psicologia. Per als seus alumnes, més atractiva encara que aquesta compulsió per explorar les implicacions més àmplies d’una obra literària era la passió autèntica amb què responia davant d’ella. Algun dels seus alumnes ha recordat que el més important per a Trilling era ser posseït per un llibre, ser desorientat i canviat per ell… Li agradava citar la remarca d’Auden que els llibres ens llegeixen.

Que els llibres ens llegeixen vol dir que descobreixen —ens descobreixen— coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignoràvem, cosa que no té res a veure amb el fet d’identificar-se amb els personatges o les situacions dramatitzats en una novel·la. És justament el contrari. No es tracta d’una identificació passiva, sinó d’una interrogació i d’un qüestionament dels nostres hàbits. També, d’un aclariment de tot allò que resta confús i dins nostre o de tot allò que va sense dir, i que per això mateix desconeixíem o ho havíem oblidat. És una manera d’activar la nostra imaginació moral. Proust va escriure una vegada que un llibre és una mena d’instrument òptic que permet el lector de distingir alguna cosa pròpia que, sense el llibre, potser no hauria advertit mai.

En aquest punt es fa inevitable —gairebé s’ha convertit en un lloc comú— recordar la frase que va escriure Kafka en una carta a Oskar Pollak, del 1907: que un llibre hauria de ser una destral que trenqués el mar glaçat del nostre interior. Val la pena reproduir la citació completa: «si el llibre que llegim no ens desperta com un puny que ens copegés al crani, ¿per què llegim? Perquè ens faci feliços? Déu meu, també seríem feliços si no tinguéssim llibres, i aquests llibres per fer-nos feliços, si calgués, podríem escriure'ls nosaltres mateixos. Però el que necessitem són aquells llibres que cauen sobre nosaltres com una desgràcia i que ens fan molt de mal, com la mort d'algú a qui estimem més que a nosaltres mateixos, com el suïcidi. Un llibre ha de ser com una destral que trenqui el mar glaçat que tenim dins nostre». 

Aquesta parrafada de Kafka sempre m’ha fet arrufar el nas. La trobe exagerada, emfàtica i, en últim terme, inexacta. I poc representativa de Kafka. L’èmfasi, precisament, no és una característica del seu estil, ni tampoc l’ús del llenguatge figuratiu. Ben al contrari. Fixeu-vos, en canvi, que aquesta frase conté com a mínim tres figures literàries: una comparació —«un llibre ha de ser com una destral»—, una metàfora —«el mar glaçat que tenim dins nostre»— i una hipèrbole —tota la frase. Crec que m’agrada més la remarca que Trilling atribuïa a Auden: els llibres ens llegeixen. Una frase precisa i, al mateix temps, sorprenent. Efectiva, per tant.

en veu alta

GUILLERMO PIRO
Deberíamos volver a leer en voz alta
Perfil
14|7|2019

Es muy conocida la anécdota narrada por San Agustín en sus Confesiones, cuando describe con qué sorpresa en aquella época (estamos a fines del siglo IV) fue recibida la lectura silenciosa de San Ambrosio, obispo de Milán. “Cuando leía sus ojos recorrían las páginas y su corazón entendía su mensaje, pero su voz y su lengua quedaban quietas”. Muchos siglos después, la sorpresa está invertida: resulta extraño ver (y oír) a alguien leyendo en voz alta, recorriendo las páginas y moviendo la lengua. En lo personal, la lectura en voz alta está ligada a un mecanismo de comprensión que no consigo dilucidar, tal que cuando una frase en cualquier idioma no me resulta comprensible, basta que la lea en voz alta para que súbitamente se ilumine: los signos de puntuación van a su lugar justo, las palabras dicen lo que deben y la frase cobra vida. 

Leer es una actividad antinatural, onerosa desde el punto de vista tanto físico (no estamos diseñados para permanecer mucho tiempo focalizando una página o una pantalla) como mental. Decodificar una línea de texto involucra a varias áreas cerebrales en complicados reconocimientos de signos, conversiones de esos signos en sonidos, recuerdos de las palabras a los que corresponden esos sonidos, interpretación del conjunto. 

 A pesar del objetivo esfuerzo que implica leer, muchas personas, incluido quien escribe, no entienden cómo se puede, de manera voluntaria, renunciar al placer y a la aventura de leer, y siguen firmemente (diría religiosamente) convencidas de que la lectura es una actividad indispensable y muy gratificante. Pero hay muchas personas que no opinan así. Hay gente que apenas consigue leer un libro al año.

Entre los que no son lectores se cuentan las personas escolarizadas, es decir, aquellas que técnicamente “saben” leer pero que nunca experimentaron (o que lo experimentaron una vez y luego lo olvidaron) el placer de leer. El hecho es que creo que el placer de la lectura comienza solo cuando termina no el esfuerzo de leer, sino la percepción de dicho esfuerzo. Resumiendo: el placer nace cuando el complejo mecanismo de la lectura se vuelve tan automático y fluido que nos parece natural, aunque no lo sea. Pero esto solo sucede cuando leemos mucho.

Decía antes que el amor por la lectura es una pasión que llega a adquirir visos religiosos. Y los adeptos creen que esa pasión puede transmitirse de manera, justamente, religiosa: es algo que debe hacerse porque a mí me hace bien y entonces debería hacerle bien a todo el mundo. Pero si se quiere obtener algún resultado se debería pensar y proponer la cosa de un modo, digamos, más laico y pragmático.

Decirle a un adulto no lector que debería leer porque leer es bueno es una paradoja: sus recuerdos de lectura escolar dicen otra cosa. La solución consistiría en lograr anteponer el placer de la lectura al esfuerzo de leer. Bien, un modo de hacerlo es, justamente, con la subestimada lectura en voz alta.

 Sobran experiencias. En los 90 frecuentaba mucho los recitales de poesía. Eran lecturas que se hacían en absoluto silencio, en algunos casos con un auditorio capturado, en éxtasis. Recuerdo una lectura de Fogwill en La Giralda: los tonos, las pausas, los acentos, los colores de su voz les daban a sus propios poemas no solo comprensibilidad, indicando lo que “querían decir”, sino también cierto atractivo, cierta verdad, vigor, pasión y encanto. Nunca escuché leer con mayor entusiasmo. Si hoy releo los poemas de Fogwill, a treinta años de distancia, sigo oyendo su voz. 

_______________
P.S.:

(Fuente www.perfil.com). El periodismo profesional es costoso y por eso debemos defender nuestra propiedad intelectual. Robar nuestro contenido es un delito, para compartir nuestras notas por favor utilizar los botones de "share" o directamente comparta la URL. Por cualquier duda por favor escribir a perfilcom@perfil.com

Ai, ai, ai...

préstecs per salvar llibres

NÚRIA VILA

Préstecs per salvar llibres

La Vanguardia

23|7|2019

"Vine a la biblioteca amb les teves maletes i amb tots els teus amics i demana tants llibres com puguis”. És la crida que un grup d’activistes culturals d’Estocolm ha llançat com a acció de protesta davant el tancament de la Biblioteca Internacional de la capital sueca, amb l’objectiu de “salvar” tantes obres com sigui possible. Aquest edifici, també conegut com l’Annex (Annexet) de la Biblioteca Pública d’Estocolm, acull el catàleg de literatura multilingüe més gran de Suècia i un dels més grans d’Europa, amb 200.000 llibres en més de 120 llengües. La biblioteca tancarà les portes el 2 de setembre i traslladarà part de la col·lecció i del seu personal a un altre edifici de menor mida, la biblioteca de Kungsholmen, un fet que els crítics asseguren que suposarà la “desaparició” d’una gran quantitat de llibres escrits o traduïts a llengües estrangeres, entre ells, el català. Per evitar-ho, animen a fer aquests préstecs massius –recorden que cada un pot agafar fins a 50 llibres– especialment durant accions de protesta convocades per als dissabtes de juliol, i recorden que els llibres més vulnerables són els que fa més de cinc anys que no deixen perquè es poden descatalogar.

En els dos primers caps de setmana van participar unes 2.200 persones, explica una de les portaveus de la iniciativa, Viola Bao, crítica literària del diari Dagens Nyheter. Ella mateixa ha impulsat també una petició de firmes que ha rebut el suport de més de 5.000 persones, entre qui destaquen un centenar de personalitats del món cultural, incloent quatre membres de l’Acadèmia Sueca, altres nombrosos escriptors, professors d’universitat, crítics culturals i editors.

“Intentem salvar els llibres de la Biblioteca Internacional que estan en risc de ser eliminats, i protestem contra el tancament i les retallades de pressupost en cultura”, explica Bao. Segons el seu parer, el tancament d’aquesta biblioteca és especialment greu al ser l’única a Estocolm directament dirigida a la gran població immigrant de la ciutat, que ha estat important per a molts refugiats nouvinguts. Assegura que les biblioteques públiques han suposat un acalorat tema de discussió els últims anys, “amb partits de la dreta que en volen reduir la mida, mentre que el principal partit antiimmigrant (Demòcrates de Suècia) ha proposat de reduir el nombre de llibres estrangers”. “Per a nosaltres, aquest tancament és part d’una gran i deplorable tendència política”, afirma. Retreu que l’Ajuntament d’Estocolm –format pels quatre partits suecs de centredreta (conservadors, democristians, liberals i centristes) i els verds– ha aprovat retallades pressupostàries de 47 milions de corones (uns 4,4 milions d’euros) per a aquest any al sector cultural i que pretén camuflar el tancament de la Biblioteca Internacional amb un trasllat que, assegura, no serà tal, ja que les dimensions de l’edifici són “significativament” inferiors i els llibres seran eliminats o escampats en diferents biblioteques, així com el personal, especialitzat i amb domini de més de 20 idiomes.

Una de les bibliotecàries a l’Annexet és Matilda Wallin, que lamenta que ja fa tres anys que s’està intentant “asfixiar” la Biblioteca Internacional, de la qual cosa culpa els polítics al capdavant del Consistori. Segons una portaveu de l’Ajuntament de la capital sueca, el trasllat respon a una reducció en el nombre de visitants i de préstecs en els últims anys, i assegura que la racionalització de l’espai amb la fusió de dues biblioteques suposarà una retallada de les despeses de lloguer en 5,8 milions de corones (uns 550.000 euros) anuals. Tot i això, per a Wallin, el descens en el nombre de visitants es deu a la falta de promoció intencionada per part del Consistori. “Molta gent ve aquests dies a la biblioteca perquè ha vist les notícies i ens diu que no sabien que existia ni que podien trobar llibres en la seva llengua materna”, relata Wallin, que detalla que en la primera setmana de protestes, els préstecs es van multiplicar per quatre en comparació amb el mateix període de l’any passat. Una de les persones que hi ha contribuït ha estat Núria Fuertes, que després de veure la convocatòria a Facebook va decidir participar demanant una dotzena de llibres infantils en català. “Les mateixes - bibliotecàries ens van dir que no volen que el català desaparegui, però que és molt probable que passi”, relata. A la biblioteca hi ha 466 llibres en català, una “gran col·lecció que està en perill”, segons Wallin, malgrat l’increment dels préstecs que assegura que s’ha registrat en els últims dos o tres anys.

tot allò que no existeix

JAZMINA BARRERA
Todo lo que no existe
Tierra adentro

¿Qué queda de un autor muerto en los subrayados que hizo a los libros que leyó? Jazmina Barrera indaga el caso del narrador estadounidense David Markson; su obsesión la lleva a comportarse como un detective que rastrea ejemplares, líneas y bibliotecas tras la pista de una anécdota singular.

Cuando David Markson murió en 2010 donó los libros de su biblioteca a la librería Strand en Nueva York. Acto seguido, un fanático de su obra que trabajaba para la competencia, Barnes and Noble, corrió a comprar todos los libros de Markson que pudo encontrar. Dice haber revisado la librería entera, libro por libro, al menos dos veces. Al poco tiempo comenzó con el proyecto Reading David Markson Reading, una página de internet en donde ha ido escaneando y subiendo las anotaciones que Markson dejaba en los márgenes. 

·

En 2013, de visita en Nueva York, fui a una librería en Brooklyn llamada Spoonbill and Sugartown. Llevé a la caja Wittgenstein’s Mistress, uno de los pocos libros de David Markson que me faltaba leer. En el mostrador atendía una mujer de pelo cano y largo, con aretes orientales. Me sonrió: David Markson, dijo, elegiste un buen libro. Me imagino, dije yo, he leído varios suyos y me fascinan. Ella dijo, conocí a Markson cuando trabajaba en una librería en Manhattan, cerca de donde él vivía. Markson pasaba mucho tiempo allí. Emocionada, le pregunté cómo era Markson y respondió que era perfeccionista y obsesivo, que eliminaba todos los clichés de sus novelas y los lugares comunes. Dijo también que era modesto, que siempre trabajaba con editoriales independientes, aunque le ofrecieran contratos impresionantes en las editoriales más grandes. No le gustaba dar pláticas ni salir de gira. Era muy reservado. Me contó que una vez dio con un ejemplar de Wittgenstein’s Mistress anotado y marcado por alguien que había odiado la novela. Se quejaba del personaje, de las frases, de todo. La librera le dio el ejemplar a Markson y éste llegó algunos días después, diciéndole que le encantaba el libro, que le agradecía muchísimo que se lo hubiera enseñado. Markson y la librera se encontraban muy a menudo en la calle y platicaban. Eran amigos. La librera dijo haber sentido muchísima tristeza cuando murió.

·

Las novelas de Markson se fueron desnudando progresivamente de todo lo que suele componer a una novela: personajes, espacio y acción. Cada vez más, lo que permanecía eran citas de otros autores o referencias a episodios literarios o culturales. El fluir de estas ideas prestadas, de las palabras y las vidas de los muertos, va construyendo las historias. Markson nunca utilizó una computadora. Copiaba las citas que le servían para sus novelas a mano, en fichas que luego guardaba en cajas de zapatos. Sus libros están marcados en los lugares de los que extraía esta información.

·

Cuando me mudé a Nueva York, regresé a la librería de Brooklyn. Fui a Williamsburg otro domingo por la mañana y me abrí paso entre la gente y los puestos de antigüedades hasta llegar a Spoonbill. Allí seguía la librera, con su pelo gris en un chongo holgado, sus aretes barrocos y una camisa de mezclilla. Busqué otro libro, el que fuera, para tener un pretexto y hablar con ella. Llevé Austerlitz de Sebald a la caja.

La saludé, y le recordé que había estado allí el año pasado y que había comprado Wittgenstein’s Mistress. Le hablé de la historia que me había contado, acerca del libro lleno de anotaciones en los márgenes que le había prestado a Markson y le pedí que me platicara más sobre la historia. Con toda amabilidad, me contó que la librería en la que trabajaba se llamaba Saint Mark’s Bookstore. Había obtenido el libro anotado en la Jefferson Market Library, una biblioteca hermosa en el West Village, en un edificio antiguo de ladrillo, con un reloj en la punta de la torre y un jardín debajo, con la banca perfecta para sentarse a leer.

·

Vivo en la calle Saint Mark’s Place. En mi cuadra hay estudios de tatuajes y piercings, restaurantes coreanos, tiendas de ropa africana, de la india, y una de objetos raros llamada Search and Destroy. Por aquí se pasean todos los días las personas más extrañas. Si hoy en día volvieran a pasar, como cuando tenían veinte años, Patti Smith disfrazada de Óscar Wilde y Robert Mapplethorpe con sus collares de cuentas, no sobresaldrían entre los personajes que llenan las banquetas día y noche.

En la esquina de la cuadra estaba antes Saint Mark’s Bookstore. Era un local luminoso, con libreros altos y negros. Allí, hace algunos años, compré Franny and Zooey y un libro de cuentos de hadas rusos. La librería cerró porque las rentas estaban muy altas y el local ahora está vacío, pero siguen allí algunos estantes, llenos de libros ausentes.

David Markson vivía en la calle 11, a dos cuadras de Saint Mark’s Place. Me lo imagino pasando frente a mi casa, comprando fruta en el puesto de enfrente, comiendo japonés en el Sobaya o borsch en el Weselka. Lo veo con sus camisas de mezclilla y sus lentes de metal, lo veo tan claro que siento que en cualquier momento me lo podría encontrar.

·

Markson, que en el nombre lleva el verbo Mark (marcar), rayaba sus libros con cuidado. Sus subrayados eran rectos (los míos son como caminos de terracería). Sus signos favoritos eran la paloma, para las cosas que le gustaban, y el tache para lo que no le gustaba (yo utilizo una estrella para lo que me gusta, dos estrellas para lo que me encanta, e ignoro lo que me disgusta).

Los márgenes de sus libros están llenos de comentarios acerca de lo que va leyendo. A veces expresan una opinión personal: «What an awful couple of pages», dice en la página 224 sobre Mao II de Don DeLillo, y, unas páginas después, tan sólo «Bullshit». Pero a veces Markson interviene el texto para discutir o dialogar con él. Así, por ejemplo, hay una línea en Sexual Personae de Camille Paglia que dice «The poem’s sexual personae puzzled me for a decade.» A lo que Markson responde al margen: «A decade! Not nine years, not eleven?» Discute así con los libros, pone la tinta de su pluma al mismo nivel que las palabras impresas. Se dirige a los escritores, casi todos ellos muertos, hablándoles en presente. Ahora que él también murió, los palimpsestos en esas páginas son diálogos entre fantasmas.

·

En sus últimas novelas sigue existiendo un personaje principal. Un Lector, o Autor, una especie de narrador cada vez más sutil. La voz de Markson en sus notas, que irrumpe de pronto en las palabras de alguien más, me recuerda a los personajes de sus novelas, que intervienen muy de vez en cuando entre las citas y los datos para decir apenas algo como «Me he estado tropezando mucho últimamente». La voz discreta de un narrador esquivo.

Entiendo por qué a Markson le gustó tanto ese ejemplar que le dio la librera, donde alguien se había dado a la tarea de rebatir su escritura con vehemencia. Esa lectura cercanísima debió haber sido para él un gran halago; para poder odiar algo con tanto fervor, como el hombre que rayó su novela, no podía sino amarlo también un poco. Ése era el homenaje que Markson había rendido a sus dos mil quinientos libros, a todos esos autores, a la literatura, la filosofía y la música. Ésa era la devoción por el pasado a la que había dedicado su vida.

·

Saqué la credencial de la biblioteca para ver si podía dar con el ejemplar rayado de Wittgenstein’s Mistress. Me desanimé cuando entendí que Jefferson’s Market Library es parte del sistema de la New York Public Library, lo cual quiere decir que las copias de los libros circulan entre todas las bibliotecas de Brooklyn, Manhattan, etcétera. Las cinco copias que tiene la NYPL de Wittgenstein’s Mistress estaban prestadas. Lo más que podía hacer era esperar a que me avisaran cuando llegara alguno de los libros. Me imaginé los cinco libros circulando en diez pares de manos, en cinco direcciones postales distintas de Nueva York. Hubiera querido tener acceso a la base de datos de la biblioteca, para ver en qué puntos cardinales se encontraban, de qué edad eran los lectores, qué otros libros habían sacado.

La primera copia que llegó era de pasta dura y estaba impecable. Tenía sólo dos marcas. En la página 24 estaba subrayada la palabra «gazed» (que me parece intraducible al español, y que alude a una manera particular de ver). La frase entera decía «And thereafter gazed at it» y se refiere a cierto momento de la historia en el que la protagonista cuenta que estiró un caballete en blanco y luego lo contempló durante días.

Wittgenstein’s Mistress es la historia de Kate, una pintora, única sobreviviente en un mundo postapocalíptico. La novela está escrita con frases cortas, concretas y aforísticas, como las del Tractatus de Wittgenstein. Kate escribe la novela en una máquina de escribir y narra su búsqueda de otros seres vivos en el mundo, en medio de referencias literarias, filosóficas e históricas. Se mueve en el mundo fantasma de una civilización perdida, pero en su mente cabe todo el pasado de la humanidad. «Deambulaba por un vacío infinito. A veces, en vez de eso, cuando no estaba loca, me daba por la poesía». En su mente se confunden las referencias. A veces dice algo y luego recuerda que la frase era de alguien más, que la subrayó en el libro de alguien más cuando estaba en la universidad. Pero si la humanidad ya no existe, si lo único que queda es la memoria de Kate, no importa que los nombres se confundan. No importa saber a quién hay que atribuir cada idea y cada oración. Viven ya sólo en su mente y por lo tanto le pertenecen. Ella es toda la historia del mundo, en ella coexisten los músicos, los escritores y los arquitectos. Kate está llena de fantasmas.

·

En el libro, muchas páginas después había una línea enmarcada en un rectángulo: «The world is everything that is the case.» Junto tenía una nota escrita con una letra diminuta que decía tan sólo «Wittgenstein».

De niña, las lecturas equivocadas en el momento equivocado me provocaron una fobia hacia la filosofía que me ha costado mucho trabajo superar. Me acerco a ella todavía como a un doberman cuando dicen que «no muerde». Intenté leer el Tractatus y fracasé. Entendí que esa línea, «El mundo es todo lo que es el caso», era el comienzo y que era crucial, pero no llegué mucho más lejos.

Fui a devolver el libro de Markson decepcionada. El bibliotecario era un joven alto, de camisa amarilla y lentes negros. «I had this book on hold but I want to return it», le dije. ¿Acaso estaba buscando otra edición?, preguntó confundido. Entonces le conté la historia entera. Me dijo que era una anécdota hermosa, que le parecía muy táctil. Emocionado, abrió la base de datos y dijo que, si la mujer había sacado esa copia de esa misma biblioteca, podríamos buscar una que no estuviera de base en Mid-Manhattan. Encontró una que había sido rentada cuarenta y tres veces y sugirió probar suerte con esa. Eché un vistazo a la base de datos y vi que junto a otra de las copias decía «discarded». Pregunté si no podría ser esa mi copia, si no la habría denunciado alguien por estar tan maltratada. Pregunté qué hacían en la biblioteca con las copias dañadas y el librero respondió que se las daban a un vendedor que las vendía en e-bay o las tiraba a la basura.

Estoy segura de que ése era mi ejemplar. Cuando volví por la que había circulado cuarenta y tres veces, estaba completamente limpia. Mi copia estaba en manos de alguien más o en un basurero o en el papel reciclado de una tarjeta navideña. Era el espectro de un libro.

· 

Decidí leer A Very Short Introduction to Wittgenstein. Pedí ayuda a mi amiga Irene que es filósofa y volví a leer el Tractatus. Seguí dándole vueltas a la frase «El mundo es todo lo que es el caso». David Forster Wallace dice que Wittgenstein’s Mistress está llena de malas lecturas de las ideas de Wittgenstein. Por ejemplo, Wittgenstein dice que el mundo es todo lo que es el caso, pero también todo lo que no lo es. El mundo es la disposición de los objetos existentes, pero también es todo lo que no existe: lo que se puede narrar o imaginar. El mundo de Kate es esa miscelánea de objetos sin vida, pero también el pasado de la humanidad que Kate recuerda o imagina. Mi calle es ese conjunto de tiendas y gente rara, pero también es Patti Smith y Robert Mapplethorpe escuchando a Billie Holiday en el Five Spot y David Markson entre los estantes negros de Saint Mark’s Bookstore. Todo eso que no es, que ya fue y que me imagino, también existe. Dialogamos todo el tiempo con fantasmas, caminamos entre fantasmas y aun vivos vamos dejando atrás espectros propios, en forma de notas y de ausencias.

Vegeu també -------> Markson, n'aquesta santa casa.

torn de nit

«De dilluns a divendres treballa a la sala de lectura durant les hores del vespre. És una feina que els bibliotecaris habituals, gairebé sempre dones, prefereixen no fer perquè, a la nit, el campus, que es troba muntanya amunt, és massa fosc i inhòspit. Fins i tot ell s'estremeix quan obre la porta del darrere i enfila el passadís fosc com l'atzabeja sins als interruptors centrals. Seria massa fàcil per a qualsevol malfactor amagar-se entre les prestatgeries quan el personal surt a les cinc, espoliar les oficines buides i esperar a les fosques per sortir-li al pas, a ell, l'ajudant nocturn, i treure-li les claus.

Pocs estudiants s'aprofiten de l'horari nocturn; n'hi ha que ni tan sols ho saben. Té molt poca feina. Són deu xílings per nit que es guanya molt fàcilment.

De vegades s'imagina una noia bonica amb un vestit blanc que entra a la sala de lectura i s'entreté després de l'hora de tancar; s'imagina ensenyant-li els misteris del taller d'enquadernació i de la sala de catalogació i després sortint amb ella a la nit plena d'estels. No passa mai.»

J.M. Coetzee.  Joventut: escenes de la vida a províncies II. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62, 2002. P. 7.

dostoievski no és per a l'estiu

Los Libros en The New Yorker: la literatura en viñetas. Libros del Asteroide, 2014.

Bibliomanías: taras, neuras y tics de quienes leen con locura.
Laura Pacheco (il·lustracions); Andrés de la Casa-Huertas (text). Pepitas, 2019.

viatjar (i llegir) per viure

JORDI NADAL

Viatjar (i llegir) per viure

La Vanguardia

15|7|2019

Mark Twain, després de recórrer tota la Mediterrània en un viatge finançat per un diari local dels Estats Units, fa ara 150 anys, va escriure que viatjar era “fatal per als prejudicis, la intolerància i l’estretor mental”.

Avui sabem que la flexibilitat cognitiva augmenta si viatgem a l’estranger, perquè el que és nou i el que és diferent ens estimulen i ens enriqueixen. Viure és intentar aprendre contínuament connexions profundes entre coses dispars. Comprendre els altres. O, si no és possible, intentar entendre’ls, almenys. Empatitzar amb el que és nou.

Viatjar físicament és bo, sempre que no es viatgi com aquelles persones que ho fan per veure confirmats els seus prejudicis.

Viatjar és com llegir. Cal ser en ciutats, paisatges, pobles, països que ens convidin –i exigeixin– una comprensió més àmplia. Cal estar davant de persones que signifiquen el que és diferent. Hauríem de viatjar –i viure– amb aquesta frase de Spinoza impresa al passaport “no riure, no plorar, no odiar, sinó comprendre”.

Quan llegeixes en un diari o un altre mitjà escrit una entrevista o article, et trobes, en els millors casos, amb realitats poderoses, que amplien el nostre ésser. Fer més ampla, profunda i vasta la nostra cultura és eixamplar la nostra identitat, la nostra humanitat. Dic llegir perquè l’escrit es resisteix una mica millor a la manipulació dels nostres sentiments. Hi ha alguna cosa en la velocitat de les pantalles que ens fa baixar el nivell. Hi ha molt de trampa en la velocitat. I el digital és el regne de la velocitat. A més velocitat, menys pensament reposat, territori en el qual la lectura floreix i alimenta. La caiguda de la lectura té una correlació real amb la qualitat de les nostres societats democràtiques. Crec que comencem a notar-ho clarament d’una manera creixent. I la tendència no és precisament tranquil·litzadora.

I aprendre no només es fa viatjant. S’aprèn de moltes maneres. Llegint, per exemple. O veient bon cinema. Aprenem en confrontar-nos amb formes de pensament i creació riques en matisos. Sigui passejar i notar el traçat de la ciutat de Torí, sigui sorprendre’ns davant el Grand Canyon del Colorado, sigui l’efecte que un riu provoca sobre qui hi viu al costat, sigui sobre el mar... S’aprèn en educar la mirada. El que és proper i el que és llunyà. Per a qui en tingui ganes, sensibilitat i capacitat, tant el que és habitual i proper com el que és inusual i llunyà són bons mestres.

Thalassa, Thalassa (el mar, el mar), van saludar en albirar el vast blau els guerrers de Xenofont. Per a qui vulgui i pugui, aquest moment d’Anàbasi pot estremir-nos fins a la medul·la, com el discurs, magnífic, d’Enric V just abans de la batalla d’Azincourt el 1415. Encara avui, veure la versió de la pel·lícula dirigida i protagonitzada per Kenneth Branagh en el paper del rei de l’obra de Shakespeare emociona. El seu famós discurs “we few, we happy few, we band of brothers” ens pot estremir. Spielberg, que busca sempre en gran, va titular significativament Germans de sang la seva impressionant sèrie sobre la Segona Guerra Mundial, bevent centralment d’aquesta imatge.

Què tenen en comú el sensual i provocador Henry Miller i el grandíssim sant Agustí? Segurament algunes coses, més enllà de la hilarant frase del bisbe d’Hipona quan li demanava a Déu: “Senyor, fes-me cast, però no encara”. Com va dir Henry Miller, “la nostra destinació de viatge no és mai un lloc, sinó una nova forma de veure les coses”. I al costat d’aquesta frase, una altra, no menys magnífica, de sant Agustí: “El món és un llibre, i els que no viatgen en llegeixen només una pàgina”.

Viatjar és una realitat en creixement constant, perquè moure’s és una cosa així com inherent al nostre temps. No és el cas de llegir, activitat habitualment més reservada per als que tenen una vida interior més intensa. No són bons temps per a la vida interior. I així ens va.

Per què llegim? Llegim per moltes raons. Però la més important és que llegim per créixer. Per ser més. Llegim per viure més. Ens ho va dir un dels grans de la literatura, Gustave Flaubert, en una carta a una amiga el 1857: “No llegeixi com els nens, per divertir-se. Ni com els ambiciosos, per instruir-se. No, llegeixi per viure”. De totes les possibilitats que tenim, seria una llàstima quedar-nos en el radi mínim de grandesa a què hauríem d’aspirar. Ho va dir, magistralment, una persona a qui vaig regalar fa poc un llibre: “Si hagués sabut que em podia emocionar tant llegint un llibre, hauria començat a llegir abans”.

Viatjar i llegir per ser al món real, aquesta és la fórmula per créixer més enllà del lloc en el qual, encongits, podríem autocondemnar-nos a viure.

crear expectació

La apuesta editorial. La «gran novela americana» por excelencia de los años treinta fue obra de una completa desconocida. El editor, también de MacMillan, Harold Latham había pasado por Atlanta en una gira nacional en busca de nuevos valores, y allí conoció a Margaret Mitchell, una periodista local que tenía un novelón a medio escribir. Latham y sus ayudantes le sugirieron a lo largo de varios meses distintas correcciones que Mitchell aplicó disciplinadamente. Una vez puesto el punto final, la autora no era muy consciente del potencial de la obra. «No sé cómo esperan venderla los de la editorial», le dijo a su marido. «No te preocupes. Tenemos tantos primos que solo en Georgia comprarán cinco mil ejemplares», respondió este.

En realidad, los editores de MacMillan sabían perfectamente que con Lo que el viento se llevó tenían un tesoro en las manos, y pusieron en marcha una técnica de marketing editorial no ensayada hasta entonces: enviaron 10.000 ejemplares de promoción a libreros y opinion makers de todo el país, y contrataron a un publicitario exclusivamente para promover el libro.

Ni que decir tiene que la planificación fue un acierto. Y desde entonces la técnica de inundar el país de ejemplares previos para crear expectación ha sido empleada otras veces para lanzar a autores desconocidos: se hizo favorablemente con la primera novela de Scott Turow Presunto inocente y con la novela de Colleen McCullogh El pájaro canta. Aunque también son incontables las veces en que el método no ha funcionado. Contra lo que algunos editores y críticos parecen creer, el marketing, por sí solo, muy raramente levanta éxitos de ventas.

Sergio Vila-Sanjuán. Código best seller: las lecturas apasionantes que han marcado nuestra vida. Temas de Hoy, 2011. P. 94.

un regal

Les guardes

La portada

Les nou guies de lectura de la temporada 2018-2019, magníficament enquadernades. Regal d'en Jordi Cassany (fet per ell mateix!). Emoticona aquí: cor vermell.

sobre la lectura (II)

Algunos lectores leen un libro y desean que fuese distinto, más cercano a sus propias vidas e intereses. Los escritores tienen la suerte (y a veces la desgracia) de conocer a sus lectores, en persona o a través de críticas en periódicos o estudios de corte más académico. Un crítico literario que escribió sobre uno de mis libros, La mujer temblorosa o La historia de mis nervios (que trata de la ambigüedad de los diagnósticos y de cómo las enfermedades se enmarcan en disciplinas diferentes), estaba molesto porque no traté el tema del sufrimiento de quienes cuidan a los enfermos. Aquel asunto era tan ajeno a las cuestiones tratadas en el libro que no pude evitar preguntarme si no existiría algún motivo personal que justificara la irritación de aquel crítico. El periodista quería leer un libro sobre los cuidadores de enfermos y no sobre las personas aquejadas de una enfermedad. A veces los libros se entremezclan unos con otros en nuestra memoria. No hace mucho una amiga me contó que había vuelto a leer Trampa-22, ansiosa por releer su escena preferida. Nunca la encontró. Llegó a la conclusión de que se le habían mezclado dos libros en la cabeza. ¿Y el fragmento que tanto le gustaba? ¿A qué novela pertenecía? No pudo recordarlo.

Siri Hustvedt. «Sobre la lectura». A: Vivir, pensar, mirar. Traducció de Cecilia Ceriani. Anagrama, 2013. P. 156.

bartleby, l'antisistema

«Bartleby l'escrivent. Una història de Wall Street és un relat de Herman Melville que es va publicar el 1853. Tot i que sovint passa desapercebut, el seu subtítol no és banal, perquè cal entendre Wall Street com a sinècdoque dels valors dels Estats Units del segle XX i per la relació del personatge Bartleby amb el món abstracte i letal de les finances.

Bartleby és contractat com a copista en una oficina d'advocats del centre financer. És un treballador «pàl·lidament pulcre, lamentablement respectable, incurablement solitari» que un dia decideix declinar les ordres del cap amb una frase ja cèlebre: «Preferiria no fer-ho». Si bé al principi la negació és una resposta automàtica merament verbal, ja que continua executant a la perfecció les ordres que li arriben, al final és una negació d'acció i de cos: renuncia a copiar i aquesta renúncia impedeix que el gabinet d'advocats funcioni. Bartleby no fa el que li manen i es queda a viure a l'oficina, fins al punt que tot el bufet acaba desplaçant-se a una altra ubicació perquè Bartleby s'hi enroca, en una mena d'«okupació» sense manifestos ni eslògans, sense cap mena d'intenció. Al final el porten a la presó, es mor de gana i el seu antic cap descobreix que abans havia treballat com a subaltern a l'Oficina de Cartes Mortes de Washington, possible origen de la seva resignada desesperació.

La negació de Bartleby és passiva, és una resistència tranquil·la que porta implícit el sacrifici de la pròpia veu. Bartleby aconsegueix convertir l'amo en esclau, ja que el seu cap laboral sent tanta llàstima per aquell patètic, pàl·lid i incomprensible «negacionista» professional, que se'n sent responsable fins al final dels seus dies apàtics. Però, alhora, Bartleby és sancionat perquè fa de negatiu del seu temps, és improductiu, no alimenta el sistema. És acusat de rodamon, malgrat que no surt mai de la seva pròpia cambra. El seu aïllament, la seva desaparició, són una amenaça per a un sistema que sempre demana més consens, més likes, més imatges. Ell no té rostre perqué ningú no el mira i, per això mateix, s'escapa a tota forma de control.

Bartleby ha cridat l'atenció i ha arrencat anàlisis de filòsofs com Deleuze, Derrida i Agamben, d'assagistes com Blanchot i d'escriptors com Borges, Beckett i Vila-Matas. Alguns el veuen com un revolucionari contra l'ordre establert (Deleuze); d'altres com el resultat del desbordament del concepte a través de la renúncia passiva (Blanchot); com un nou Abraham, un sacrificat (Derrida); o fins i tot com la força del poder (Agamben). La seva és la història d'una desafecció general que el condueix a la mort i que comença motivada per una renúncia expressada verbalment: «Preferiria no fer-ho». Bartleby ha estat estudiat com una figura que produeix una sèrie d'efectes i emprentes («l'efecte Bartleby»), però també el podríem considerar literalment com aquell que és incapaç d'adaptar-se a la lògica sistèmica que el capitalisme i els seus instruments de poder s'han encarregat de validar i universalitzar. Tant és així que la possibilitat de dir no no entra en l'equació, qualsevol negativa és titllada de mal educada, de provocació, contra el sistema. Bartleby és un antisistema.»

Ingrid Guardiola. L'ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície. Arcàdia, 2018. P.253-254.

king, lector

«Jo llegeixo lentament, però normalment cauen setanta o vuitanta llibres l'any, gairebé tots narrativa. No llegeixo per aprendre l'ofici. Llegeixo perquè m'agrada. És el que faig cada nit, ben assegut a la meva butaca blava. Tampoc llegeixo narrativa per estudiar-la, sinó perquè m'agraden les històries, senzillament. Tanmateix, hi ha un procés d'aprenentatge. Cada llibre que agafes té la seva pròpia lliçó o lliçons, i sovint els mals llibres ensenyen més que els bons.»

Stephen King. Escriure. Memòries d'un ofici. Traducció de Martí Sales. L'altra, 2018. P. 168.

amb boli

Bibliomanías: taras, neuras y tics de quienes leen con locura. Laura Pacheco (il·lustracions); Andrés de la Casa-Huertas (text). Pepitas, 2019.

la formidable història de com una finlandesa esdevé traductora del català

ANNA BALLBONA
La formidable història de com una finlandesa esdevé traductora del català
El Temps
24|6|2019

‘El violí d’Auschwitz’, de Maria Àngels Anglada, és una de les obres més traduïdes en català. Parlem de la responsable de la traducció d’aquesta obra al finés, Satu Ekman.

El violí d’Auschwitz va tenir una molt bona acollida a Finlàndia, on es va publicar a principis del 2018. “S’ha convertit en llibre molt popular, les vendes i les crítiques han estat molt bones”, explica, satisfeta pels quatre cantons, Satu Ekman, que és qui ha traslladat la novel·la de Maria Àngels Anglada al finès. Ara pot sorprendre, però El violí d’Auschwitz és de les obres en català més traduïdes, només per darrere de La plaça del Diamant, La pell freda i Jo confesso. 

“Tracta un tema que tothom coneix d’una manera diferent, i la llengua és molt diàfana i bonica. Aquesta llengua poètica i clara em va agradar molt. Amb poques paraules és capaç de dir coses molt grans”, ressalta Satu Ekman, que, per raonar l’èxit al seu país, hi afegeix un altre element: l’atracció de Finlàndia per la novel·la històrica i la literatura amb un teló de fons bèl·lic. El violí d’Auschwitz és una de les 153 traduccions del català que es van publicar l’any passat, segons la darrera actualització de les dades que recull l’Institut Ramon Llull (consultades a mitjan de juny, són dades que no tenen caràcter absolut perquè el llistat el confecciona a partir de diverses procedències, més enllà dels llibres que han rebut els seus ajuts a la traducció). S’ha de recordar que la novel·la d’Anglada, publicada el 1994, va arribar a vendre més de 100.000 exemplars només en català (una xifra ara inimaginable).

La història mateixa de com Satu Ekman esdevé traductora del castellà i del català és un encís: la demostració de com un atzar feliç pot afavorir el naixement de traductors abnegats, com és el seu cas, i pot proveir la literatura catalana d’ambaixadors infatigables. Per fer-nos-en una idea: Finlàndia només té tres traductors del català. I del castellà, només cinc que tinguin com a primera llengua el castellà. La majoria de traductors d’aquest país ho són de l’anglès i del suec. 

“Un dia vaig agafar una novel·la de la biblioteca dels meus pares, Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, en finès. Va ser un flaix, un canvi de món, com una droga. Era tan diferent de tota la literatura que havia conegut abans!”, rememora Satu Ekman. I aquí es va engegar el moviment. “A l’institut vaig trobar un curs d’art alternatiu dedicat al castellà. Em vaig interessar molt per la cultura i la música llatinoamericana. I quan vaig aprendre una mica dels bàsics de castellà vaig anar a comprar la traducció en l’original”. L’impacte de llegir García Márquez en la llengua primigènia va fer la resta: “Vaig veure que la traducció no és escriure paraula a paraula ni frase a frase, sinó que és una feina creativa. I vaig pensar que seria un somni fer algun dia una traducció literària”. Així va ser com es va decidir per cursar estudis de literatura i de Filologia Hispànica, que la van portar a passar dos anys a Veneçuela... Imaginin, una finlandesa en aquest país sud-americà!

I la topada amb el català? “Quan estudiava feia de guia en diferents tipus de festivals. Una vegada, en un festival de música tradicional, va venir un grup de dansaires d’un poble que es diu Ullastrell, a prop de Terrassa. Eren tots joves com jo i ens vam fer molt amics i encara ho som. Va ser el primer contacte amb Catalunya.” Després va fer un curs bàsic de català per poder comunicar-se amb ells i la seva obstinació perseverant de voler-lo aprendre va fer la resta (programa d’aprenentatge per Internet de la Generalitat —Parla.cat—, visites a Catalunya, intercanvis de conversa amb catalans...).

Quan estava treballant en El violí d’Auschwitz va ser convidada a fer una estada a la residència Faber d’Olot. “L’estada a la residència em va donar molt. Era la meva primera novel·la del català al finès i estar en un ambient catalanoparlant em va ajudar molt”. Va aprofitar per contactar amb la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Fages de Climent —dirigida per l’ara consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga— i per visitar la biblioteca de Figueres, on va poder consultar el manuscrit original de l’obra. “Va ser molt emocionant. A l’hora de dinar em vaig trobar sola, amb l’Anglada, en aquella biblioteca tan gran. Hi va haver un moment, potser per l’aire condicionat, que una pàgina del manuscrit va girar-se sola. En finès, el verb traduir i girar és la mateixa paraula. Vaig pensar: aquí estem, la Maria Àngels i jo, fent la mateixa cosa.” Consultar el manuscrit original li va proporcionar molta confiança: “Vaig veure que justament on jo tenia dubtes és on la Maria Àngels havia fet canvis”. 

A proposta d’una editorial, com havia estat el cas del llibre d’Anglada, ara Satu Ekman està traduint La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal. Està previst que es publiqui la tardor que ve. Per treballar en aquesta traducció, la tardor passada va fer una estada d’un mes a Catalunya, convidada pel Llull. “Una estada molt útil”, proclama. Instal·lada a la Universitat Autònoma de Barcelona, va oferir, a més, una masterclass als estudiants de Traducció i Interpretació i una xerrada a la seu del Llull. De pas, l’estada li va permetre millorar —sempre entestada a fer-ho— el seu català parlat (la conversa per aquest reportatge és en català). 

Del contacte “profitós” amb altres traductors, també va treure algunes conclusions dels contrastos entre el sistema literari català i el finlandès. “Els col·legues que he conegut m’han dit que aquí el que es paga als traductors és la meitat del que guanyem a Finlàndia.” Al seu país, explica, un sistema de beques —de l’Estat i de fundacions privades— garanteix la continuïtat professional del traductor. Pel que ha vist i conegut, “un traductor literari a Finlàndia es pot guanyar la vida i té més temps per poder fer la traducció” que no pas a Catalunya. 

Va conèixer Nadal, amb qui va intercanviar impressions sobre el seu llibre, i va tornar a Finlàndia carregada de llibres en català: L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies; Contes russos, de Francesc Serés; Puja a casa, de Jordi Nopca; Permagel, d’Eva Baltasar; La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig... “Veig que hi ha moltes dones joves que estan escrivint i m’interessa molt”, afegeix.

sobre la lectura (I)

Tengo recuerdos vívidos de algunos libros que perduran en mi memoria. Las novelas suelen adoptar una forma pictórica. Veo bajar corriendo a Emma Bovary por una verde colina rumbo a la farmacia, con las mejillas encendidas, el pelo alborotado por el viento. La hierba verde, las mejillas, el pelo, el viento no están en el texto. Los puse yo. Normalmente la filosofía no me trae imágenes a la mente, sino palabras, aunque Kierkegaard, por ejemplo, me ha transmitido algunas imágenes puesto que es un filósofo-novelista, un pensador-narrador. Veo a Victor Eremita, el editor que escribe bajo seudónimo de O lo uno o lo otro, con su hacha mientras destroza el mueble en el que se esconden dos manuscritos. Otros libros se me han borrado de la mente casi por completo. Recuerdo haber leído Una tumba para Boris Davidovich de Danilo Kiš, que me gustó mucho, pero no puedo mencionar ni un solo aspecto de la novela. ¿Adónde se ha ido? ¿Podría una simple asociación hacer que volviera a mi cabeza? Me acuerdo perfectamente del título, del autor y de mi sentimiento de admiración por el libro, pero eso es todo lo que recuerdo.

[...] Hace poco volví a leer Middlemarch, de George Eliot. Ya la había leído tres veces, pero habían pasado muchos años desde la última vez. No había olvidado el amplio trazo de la novela ni sus personajes, pero no hubiera podido reproducir en detalle ninguno de sus múltiples argumentos. Sin embargo, volver a leer el libro desencadenó una serie de recuerdos específicos de lo que sucedería a continuación en dicho texto. Releer se convirtió en una forma de anticipación de la memoria, de recordar lo que había olvidado, antes de llegar al pasaje en cuestión.

[...] Pero ninguna experiencia de lectura, incluso del mismo texto, es siempre la misma. Descubrí un tono irónico en Middlemarch que no había detectado anteriormente, sin duda gracias a que tengo más años, y eso va acompañado de una acumulación interna de muchos más libros que han alterado mis pensamientos y creado en mí un contexto de lectura más amplio. La obra es la misma, pero yo no. Y esto es decisivo. El lector es el que desata o refrena el libro. Cuando leemos volcamos en el texto nuestras historias, prejuicios, rencores, expectativas y limitaciones. Yo no entendí el humor de Kafka la primera vez que lo leí siendo una adolescente. Tuve que hacerme mayor para reírme con La metamorfosis...

Siri Hustvedt. «Sobre la lectura». A: Vivir, pensar, mirar. Traducció de Cecilia Ceriani. Anagrama, 2013. P. 153-156.

can penja-i-despenja

HELENA LÓPEZ
Los equipamientos de Badalona colapsan tras años de pésimo mantenimiento
elPeriódico.com
8|7|2019

Los vecinos lamentan el cierre de tres bibliotecas por problemas en el sistema de climatización en barrios vulnerables como Sant Roc y Llefià

El ayuntamiento admite el error y asegura que sus técnicos trabajan en elaborar un presupuesto para buscar una solución definitiva

Salvador Figuerola encuentra milagrosamente -o quizá sea más justo decir generosamente- el momento para atender al teléfono, siempre amable, pese a estar hasta las cejas de trabajo (es temporada alta de 'casals' de verano). "En territorios como el nuestro, cualquier equipamiento educativo es irrenunciable. Tanto una biblioteca, como un patio abierto; todo suma. Son recursos vitales para una zona tan necesitada de servicios comunitarios como esta", resume el director de la Fundació Ateneu Sant Roc, espacio de referencia en el ocio educativo -y en casi todo- en este barrio de la periferia badalonesa que este verano se ha quedado sin uno de sus pocos recursos culturales, la biblioteca. "Cerrada hasta nuevo aviso" por "problemas con el sistema de climatización", indica la página web del Ayuntamiento de Badalona. Y no es el única. Han cerrado también por la misma causa la biblioteca de Llefià y la de Can Casacuberta, la biblioteca central de la ciudad. 

"Bastantes condicionantes tenemos en el barrio con el impacto de los recortes, la falta de opciones, recursos y equipamientos culturales como para dejar degradar los edificios y no tenerlos en condiciones dignas para los vecinos y los trabajadores. Las bibliotecas son una voz contra la ignorancia que suman cultura, educación y vida cívica; son espacios de estímulo, apoyo y ayuda, no nos podemos permitir su degradación. No solo de pan vive el hombre", denuncia la asociación de vecinos Sant Antoni de Llefià en un sentido y pertinente comunicado. Su presidente, Jordi López, juzga "muy preocupante" que los vecinos y los niños del empinado barrio no puedan acceder a las bibliotecas y tener condiciones dignas para la lectura y el estudio o participar de las actividades culturales que suelen desarrollarse en ellas, y "más en verano, cuando aumenta el tiempo libre de los niños y jóvenes". "Entre todos tendríamos que velar por conservar, fortalecer y aumentar las pocas opciones culturales que tenemos en el territorio", considera el líder vecinal.

Trincheras culturales

Carme Galve, directora de la biblioteca Jaume Fuster, en este caso, en Barcelona, aunque hay teorías que son universales, y esta es una de ellas, exponía en un reportaje sobre la función social de las bibliotecas la teoría de los tres espacios. "Las bibliotecas públicas son, para muchos, el tercer espacio. Ese que no es ni casa, ni el trabajo. O ni casa, ni el colegio. Para otros, los más vulnerables, son casi el el primero. El lugar de referencia; la zona de confort. Las bibliotecas somos trincheras culturales del territorio", afirmaba Galve rompiendo la leyenda de que las bibliotecas son lugares en los que nunca pasa nada.

Esas trincheras culturales del territorio son las que los vecinos de la Badalona combativa, sobre todo en barrios en los que todo cuesta siempre un poco más, como Sant Roc o Llefià, es a lo que el tejido asociativo y vecinal de la ciudad no está dispuesto a renunciar. López recuerda además que el problema viene de largo y no es cosa solo de las bibliotecas. "La Torre Mena, donde está la escuela de adultos y el centro cívico, con las lluvias del pasado invierno se llenó de filtraciones y se inundó, y hemos tenido muchos problemas también con el campo de fútbol y las escuelas públicas, tres se pasaron semanas sin calefacción", denuncia el presidente de la asociación de vecinos de Llefià, quien insiste en que es un tema -la falta de mantenimiento en los equipamientos públicos de la ciudad- que arrastran desde hace muchos años. 

[...] Causas complejas

Acózar añade que el problema en las bibliotecas -cuya clausura se hizo a petición de los sindicatos tras la última ola de calor y ante la falta de respuesta para poner al día las instalaciones- no es solo el calor. "En invierno ya pusimos una denuncia por las temperaturas extremas, en aquel entonces por frío", recuerda el trabajador municipal, quien insiste en que acumulan "años de inacción". "El análisis de las causas es complejo y la inestabilidad política no ha ayudado, pero tenemos claro que no se trata de falta de recursos sino de una falta de organización", concluye el líder sindical.

Desde el movimiento vecinal exigen al ayuntamiento no demorar las acciones para solucionar los problemas de climatización y fuentes municipales responden que al no tratarse de algo puntual sino de generalizado y que viene de lejos -no de este mandato ni del anterior-, "no es se puede resolver de hoy para mañana". "Tenemos que hacer un presupuesto e incluirlo un el plan de inversiones y es nuestra intención hacerlo. Los técnicos ya están trabajando en hacerlo", concluye una voz municipal, quien señala que están dispuestos a resolverlo "de forma definitiva".

_______________

P.S.: A Vic no hem arribat a tancar la sala infantil, però hem aconseguit tenir un cert aire  cubà, si se'm permet la broma. 

fer cuento

«Estic malalt», diu a la mare. Ella li posa la mà al front. «Doncs serà millor que et quedis al llit», sospira.

Hi ha un moment més difícil d'afrontar, el moment en què el pare diu: «On és John?» i la mare diu: «Està malalt», i el pare gruny i diu: «Ja torna a fingir». Durant aquesta conversa s'està tan quiet com pot, fins que el pare se n'ha anat i el germà se n'ha anat i per fi pot iniciar una jornada de lectura.

Llegeix a gran velocitat i amb una concentració total. Quan està uns dies malalt, la mare va a la biblioteca dos cops per setmana a buscar-li llibres: dos amb la seva targeta, i un altre amb la d'ell. Ell evita anar a la biblioteca perquè li fa por que el bibliotecari li faci preguntes quan porta els llibres a segellar.

Sap que si vol ser un gran home, ha de llegir llibres seriosos. Hauria de fer com Abraham Lincoln o James Watt, que estudiaven a la llum de les espelmes mentre tots els altres dormien, i estudiar pel seu compte llatí, grec i astronomia. No ha abandonat la idea de ser un gran home; es promet que aviat començarà a llegir seriosament; però de moment no vol res més que llegir històries.

Llegeix tots els misteris d'Enid Blyton, totes les novel·les dels germans Hardy, tots els contes de Biggles. Però els llibres que més li agraden són les històries de la Legió Estrangera Francesa de P.C. Wren. «Qui és el més gran escriptor del món?», pregunta al pare. El pare diu que Shakespeare. «Per què no P. C. Wren?», diu. El pare no ha llegit P.C. Wren i, malgrat la seva experiència de soldat, no sembla interessat a fer-ho. «P.C. Wren va escriure quaranta-sis llibres. Quants llibres va escriure Shakespeare?», el desafia, i es posa a recitar els títols. El pare diu «Ah», amb irritació i menyspreu, però no dóna cap resposta.

Decideix que si al pare li agrada, vol dir que Shakespeare és dolent. Tot i així, comença a llegir-lo, en l'edició groguenca amb les vores doblegades que el pare ha heretat i que pot costar molts diners perquè és vella, mirant de descobrir per què la gent diu que Shakespeare és gran. Llegeix Titus Andronicus perquè té un nom romà, després Coriolanus, però se salta els discursos llargs com se salta les descripcions de la naturalesa en els llibres de la biblioteca.

Al costat de Shakespeare, el pare té els poemes de Wordsworth i els poemes de Keats. La seva mare té els poemes de Rupert Brooke. Aquests llibres de poesia ocupen un lloc d'honor a la lleixa de la llar de foc de la sala, juntament amb Shakespeare, La història de sant Miquel, en un estoig de pell, i un llibre d'A.J. Cronin sobre un metge. Intenta començar dues vegades La història de sant Miquel, però l'avorreix. No pot entendre qui és Axel Munthe, si el llibre és veritable o és una història, si va sobre una noia o sobre un lloc.

[...] Quan no té res més per llegir, llegeix els llibres verds. «Dóna'm un llibre verd!», crida a la mare des del llit de malalt. Els llibres verds són l'Enciclopèdia infantil, que ha viatjat sempre amb ells. Els ha llegit desenes de vegades; com que quan era petit en va arrencar pàgines, va fer-hi gargots, va trencar-ne les tapes, ara els ha de manejar amb compte.

En realitat, no els llegeix: la prosa l'impacienta massa, és massa efusiva i pueril, tret de la segona meitat del volum 10, l'índex, que està ple d'informació factual. Però es mira les il·lustracions, especialment les fotografies d'escultures de marbre, homes despullats i dones amb robes plegades a la cintura. Noies de marbre, lluents i estilitzades, omplen els seus somnis eròtics.

El més sorprenent dels seus refredats és la rapidesa amb què li passen o semblen passar-li. A les onze del matí ja ha deixat de tossir, ja no té mal de cap, es troba bé. Ja està tip del pijama suat i pudent, de les mantes encarcarades i el matalàs bombat, dels mocadors humits pertot arreu. S'aixeca del llit però no es vesteix: seria temptar massa la sort. Amb cura de no treure el cap al carrer per si el veu un veí o el delata algú que passa, juga amb el mecano, enganxa segells a l'àlbum o enfila botons en fils o cordes trenades d'una troca de llana. [...] Quan la mare va a la seva habitació, posa cara d'abatut i es prepara per defensar-se dels seus comentaris.

J.M. Coetzee. Infantesa. Escenes de la vida a províncies. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62, 1997. P. 110-114.

________________

P.S.: Com ja sabeu, perquè us ho vaig anunciar en l'última trobada, la temporada que ve llegirem un Coetzee, Desgràcia, concretament. Porto uns quants dies buscant informació per fer-ne la guia, m'agrada equivocar-me amb temps, i la veritat és que no està sent gota fàcil. Però va i resulta que dissabte passat el programa Ciutat Maragda va dedicar la sessió a la narrativa de Coetzee. Casualitat? No crec en les casualitats, jo.

irresponsabilitat

A: Sentido y ceguera del poema, de Mario Montalbetti. Bisturí 10, 2018.

[Font: carlos @hijotonto]

best sellers

[...] el escritor argentino de culto César Aira, en un artículo cargado de humor, señala que «el best seller es la idea, que fructificó en países del área angloparlante, de hacer un entrenamiento masivo que usara como "soporte" a la literatura. Es algo así como literatura destinada a gente que no lee, ni quiere leer, literatura (y a la que no hay que reprocharle nada, por supuesto; sería como reprocharle su abstención a gente que no quiere practicar caza submarina)». Leyéndolos, añade Aira, «podemos terminar denunciando otro equívoco frecuente, el de quienes afirman que el best seller es un atentado contra la cultura. Todo lo contrario. Leyéndolos se aprende de historia, de economía, de política, de geografía, siempre a elección y en forma entretenida y variada. Mientras que leyendo genuina literatura no se adquiere más que cultura literaria, que es la más inefectiva de todas».

Sergio Vila-Sanjuán. Código best seller: las lecturas apasionantes que han marcado nuestra vida. Temas de Hoy, 2011. P. 119.

#mejortumbao

Foto: Marull.

«Borges habla de todo». Ignacio Ramonet i Ramon Chao entrevisten Borges.

Triunfo, núm 792, 1|4|1978. Aquí, l'entrevista completa.

triar a cegues

MÀRIUS SERRA
Llibres embalats
La Vanguardia
2|7|2019

A la Feltrinelli d’un aeroport italià topo amb un expositor ple de llibres embolicats amb paper d’embalar beix i lligats amb cordills vermells, blancs o blaus. N’hi ha una cinquantena, sota un rètol que diu “Libri al buio. Accetti il rischio?” (llibres a les fosques; acceptes el risc?). La idea és comprar un llibre sense veure’n la coberta ni saber-ne el títol ni l’autor. Hi ha, això sí, tres paraules clau escrites a l’esquerra del cordill (“Doloroso, Íntimo, Fragile” o “Storico, Grandioso, Poetico”) i, una mica més avall, unes consideracions més llargues. Tot escrit en majúscules, en aquella tipografia gestual que imita la cal·ligrafia. La primera reacció és de curiositat. En remeno algun fins que topo amb frases presumptament manuscrites que podria signar Paulo Coelho. La veritat és que em fa l’efecte d’artesania industrial, un oxímoron que em frena de comprar-ne cap. En reprodueixo la foto a les xarxes i recullo opinions diverses. Des de la gent que ho troba molt estimulant fins a la que s’indigna perquè ho considera una presa de pèl per col·locar saldos. Sovintegen els dubtosos. Hi ha lectors que ho admetrien només d’un llibreter seu de confiança, d’altres diuen que en principi tot el que generi interès per un llibre els sembla bé i encara d’altres que admeten que és imaginatiu, però no pagarien ni cinc a cegues.

A banda de les reaccions opinatives, també m’arriben missatges informatius. M’assabento que és una pràctica força habitual a les biblioteques, en una espècie d’amic invisible amb llibre ocult, i també que aitals espècimens de llibres embolicats han estat albirats en llibreries de Lisboa, Moscou o Chicago. Una prova que criden l’atenció és que els fotografien. La majoria d’informadors il·lustren els seus missatges amb una foto que guardaven al mòbil. Així és com m’assabento que algunes llibreries catalanes també ho practiquen. En diuen “el llibre amagat” i l’amaguen dins d’una funda opaca de cartó amb un llistat imprès de motius per llegir aquell llibre, entre els quals el llibreter n’ha marcat un parell o tres: “Per si ets de llàgrima fàcil”, “Per petar-se de riure”, “Per viure una vida feminista”, “Per si busques marro”... Què voleu que us digui? Prefereixo les llibreries que, per singularitzar algun llibre desconegut, hi adhereixen targetons manuscrits que contenen els motius pels quals un lector anònim ha quedat seduït per aquell llibre. En darrer terme, abans de comprar-lo, m’agrada mirar-ne coberta i contracoberta, valorar-ne l’eufonia del títol i la biografia de l’autor, llegir-ne la primera frase, potser alguna del mig, fins i tot l’última. Abans de comprar un llibre m’agrada toquejar-lo i fullejar-lo tanta estona com calgui. Allà a la Feltrinelli, doncs, vaig trobar a faltar tenir accés a la matèria que realment m’interessa dels llibres, que sempre és el text. No debades la saviesa popular ha encunyat una dita inequívoca: “Fullegeu, fullegeu, que el món s’acaba”.

__________
P.S.: Aquí en trobareu més exemples.

literatura per a cansats

Es interesante confirmar cómo el relato, la historia, se ha apoderado de todas las artes, como si el cine o el teatro sólo tuviesen sentido si cuentan una historia, y si no es contada se reclama y desconcierta. Por eso muchas de las historias actuales son historias para entretener, y el problema llega cuando el arte se convierte en sucesivas historias para dormir a los niños. Hoy muchos lectores se han transformado en niños, y mucho del arte actual busca adormecer a esos niños, que son lectores a veces con treinta o cuarenta años, lectores que están cansados. Hace poco comentaba una expresión que es un poco… hoy se hace literatura para cansados, para personas que están cansadas; cuando alguien dice ay, estaba tan cansado que me puse a leer, me asusto mucho, porque si esa persona estaba muy cansada y sin embargo consigue leer es señal de que aquel libro es un libro para cansados: por tanto no es un libro, es otra cosa.  Ese lector está cansado y va a leer un libro que lo dormirá, pese a que la literatura, al contrario, sirve para despertar. Esta movilización de la literatura en cuanto acto instigador y provocador es terrible, porque de la literatura se ha apoderado la idea de pasatiempo, de placer, la idea de dar placer al lector como si fuese un masaje; la literatura no es eso, es otra cosa, y esto acaba por culpabilizar a los textos: un texto difícil, la idea de un obra difícil, es precisamente la de una obra que pone obstáculos a esta lectura casi sin paradas y sin obstáculos.

El principio del arte es ser un obstáculo, el arte presenta de repente un problema que debo resolver en cuanto lector o espectador, un problema que requiere energía y esfuerzo, y si no se me exige esfuerzo, hasta el punto de poder leer estando muy cansado, deja de ser arte y se trata de música para dormir.

Luis Sáez Delgado entrevista Gonçalo M. Tavares. Revista Turia. 

crònica de successos

FERRAN POLO
Enxampen un home robant a la biblioteca de Can Butjosa a Parets
El 9Nou. Cat
27|6|2019

Havia trencat un vidre per accedir a l’interior

La Policia Local de Parets ha detingut la matinada d’aquest dijous un home a l’interior de la biblioteca de Can Butjosa acusat d’un delicte de robatori amb força.

L’actuació policial ha derivat de l’avís d’un veí que ha alertat que a la Policia Local que s’havien sentit sorolls i cops a la zona de la biblioteca. La patrulla ha anat fins a la zona i ha comprovat que un dels vidres de la façana de l’equipament estava trencat.

Els agents han entrat a l’interior i han localitzat la persona que hi havia accedit, que ha quedat detinguda.

_______________
P.S.: Els companys de Can Butjosa han aprofitat l'estropici per a fer una petita exposició.