fal·làcia ad hominem

[La prèvia. En el número 8-9 de la revista Serra d'or (1962, Agost-setembre), Josep M. Ferrer fa la crítica de la versió de Villalonga de El guepard, acabada d'editar per Joan Sales. La novel·la, en general, no li ha entusiasmat gaire i, en particular, carrega fort (molt fort) contra la traducció de Villalonga. Tres números més tard, en Joan Sales escriu una carta al director]

Joan Sales
Carta al Director
Serra d’or
Núm 12. Desembre 1962

El lector diu...
COMENTANT UNA CRÍTICA

Sr. Director de Serra d’or:

En el darrer número de la vostra revista veig un comentari relatiu a la versió catalana d’El Guepard, signat per Josep M. Ferrer. M’han dit que es tracta d’un estudiant de tercer curs de Dret que encara no ha complert vint anys.

Serra d’or és l’única publicació periòdica de gran circulació que apareix en català; prou imagino quines dificultats ha de crear al seu director aquesta unicitat. ¡Una sola revista ha de suplir-les totes! Comprenc, doncs, que a falta d’altra publicació específicament jovenívola, les pàgines de Serra d’or estiguin obertes als menors de vint anys. No sols ho comprenc, sinó que ho agraeixo i aplaudeixo.

Però, no hi ha d’haver una certa mesura en totes les coses? ¿No és exagerar una hospitalitat i una condescendència molt bones, si són mesurades, això d’encarregar la crítica d’un llibre tan important com El Guepard a un principiant encara no sortit de l’adolescència? Per cert; sabuda la seva edat, cal felicitar-lo i encoratjar-lo: el seu treball, si hagués aparegut en una revista estudiantívola, hauria estat remarcable.

Potser més greu encara que haver encarregat la crítica d’un llibre tan madur i complex com El Guepard a una persona tan forçosament inexperta, em sembla haver-li concedit llicència per pontificar en qüestions de llenguatge. Espero que la senyoreta Anna Moll —que fou la correctora d’El Guepard— replicarà per la seva banda; jo em limito a preguntar: ¿no corren el perill que, per calmar la impaciència d’algun adolescent que es deleix per pontificar, donem als lectors en general la impressió que en català no tenim crítics bregats ni filòlegs responsables?

Joan Triadú, Joan Fuster, Josep M. Llompart (per citar-ne només un de cada un dels tres Països Catalans: el Principat, València, les Illes), són tres crítics que han guanyat un sòlid prestigi per la seva equanimitat, pel seu seny (aquest seny, ai, que tanta falta ens fa). Tractant-se d’un llibre com El Guepard —una de les màximes novel·les mundials d’aquest últim quart de segle—, ¿no hauria convingut encarregar-ne la crítica a un d’ells, en comptes de donar als lectors aquesta ingrata sensació de penúria? Per obra i gràcia d’un excés d’hospitalitat i condescendència, la llengua catalana haurà estat aquella de les llengües cultes on El Guepard haurà trobat una ressonància crítica més indigent.

I pel que fa a les qüestions de llenguatge, si tant és que considereu convenient debatre-les des de les planes d’una revista de gran públic en comptes de reservar-les a les planes de les gramàtiques, ¿per què no les posa Serra d’or —almenys mentre sigui l’única revista catalana d’àmplia difusió— sota control de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans? O acatem les autoritats o proclamem l’anarquia: i en una llengua no hi ha altres autoritats que la seva acadèmia i els seus bons autors. ¿O és que Serra d’or vol erigir, enfront d’aquestes dues autoritats legítimes, una altra autoritat que no sospitem? Si així fos, sapiguem-ho: sapiguem d’una vegada qui és aquesta tercera autoritat de tots desconeguda que dóna ordres al marge de l’Institut d’Estudis Catalans i enfront dels clàssics. Hem vist condemnats mots i girs usats per Ramon Llull, per Jordi de Sant Jordi, per Jaume Roig, per Joanot Martorell o altres escriptors dels nostres grans segles, sense que se’ns hagi dit mai qui els condemna.

Espero, estimat senyor Director, que no veureu en aquesta carta més que el meu desig de contribuir a millorar aquesta revista que tots estimem tant i que per ser l’únic periòdic català de gran públic tots voldríem, no ja igual, sinó superior a qualsevol altre.

Amb tot l’afecte del vostre

Joan Sales (Barcelona)

[NOTA DE LA REDACCIÓ.— Hem de confessar que aquesta carta del nostre amic i col·laborador, Joan Sales, ens ha sorprès. Conté algunes afirmacions que mereixen rectificació i aclariment.

En primer lloc cal aclarir que el nostre col·laborador Josep M. Ferrer no és un “principiant encara no sortit de l’adolescència”. Té 23 anys. Aclarit això, creiem que Joan Sales, que pertany a una generació que als 23 anys havia pres damunt seu feixugues responsabilitats, no veurà ja en el treball de Josep M. Ferrer “la impaciència d’algun adolescent que es deleix per pontificar”.

En segon lloc, Josep M. Ferrer féu la crítica d’El Guepard, no pas endut per cap impaciència, sinó per encàrrec especial de Joan Triadú, un dels “tres crítics que han guanyat un sòlid prestigi per la seva equanimitat, pel seu seny”.

Respecte a la conveniència de debatre qüestions de llenguatge “des de les planes d’una revista de gran públic, en comptes de reservar-les a les planes de les gramàtiques”, només volem recordar que Pompeu Fabra publicà les seves Converses filològiques a les planes del diari barceloní “La Publicitat”.

I si ens referim a d’altres idiomes, com el francès, no cal sinó observar que diaris com “Le Monde” (tiratge de 230.000 exemplars) o setmanaris com “Le Figaro Littéraire” (tiratge de 121.000 exemplars) publiquen seccions periòdiques dedicades a temes gramaticals. Ara; on no és, sembla, apropiat ni corrent que es debatin aquestes qüestions és en una novel·la...

Finalment, la carta de Joan Sales adquireix un to polèmic cap al qual no voldríem de cap manera seguir-lo. Estem segurs que els nostres lectors supliran prou, amb llur bon sentit, la nostra rectificació, perquè, altrament, tots plegats fórem massa sensibles a unes afirmacions —que tanmateix ens dolen— mancades de fonament.]

___________________

P.S.: FAL·LÀCIES ARGUMENTATIVES

Les fal·làcies són errors en els arguments, violacions en les regles dels bons arguments o, per extensió, arguments que es consideren inacceptables. Els raonaments construïts amb fal·làcies aboquen a conclusions que no són vàlides. Les fal·làcies són tan habituals i les persones hi estan tan acostumades (fins i tot en contextos en què l’argumentació és relativament cuidada), que de vegades es fa difícil detectar-les. Una de les característiques de les fal·làcies, a més, precisament, és que recorden molt les argumentacions vàlides.

Fal·làcia d’atac a la persona (també anomenada ad hominem). Té relació amb l’argument d’autoritat, del qual ja s’ha parlat. Es produeix quan s’ataca una conclusió no pas pel que s’hi afirma, sinó directament per la persona que l’ha feta. 

mirador de joan sales

El barri del Coll dóna nom al Mirador de Joan Sales
dimarts, abril 26, 2016
La meva Barcelona. Gràcia.

«Dissabte, 30 d’abril amb una trobada amb entitats i actuacions es presentarà  la placa commemorativa amb el nom de l’Escriptor que s’instal·larà sobre d’un monòlit. Amb aquest element, el  privilegiat mirador situat al final del Camí de Can Móra passarà a denominar-se de Joan Sales, a demanda de les entitats del barri que volen retre  homenatge a la figura d’aquest  escriptor estretament  vinculat al barri.

[...] El mirador està situat al Turó del Carmel o la Muntanya Pelada, tal com la coneixen els veïns del barri,   al final del carrer del Portell i del Camí de Can Mora. També es pot arribar a través del Park Güell i contemplar, des d’aquest panoràmic indret, tota la metròpoli barcelonina que abraça del delta del Llobregat fins el Maresme.

Aquest mirador es troba per sobre del Park Güell,  tot i que no ocupa  la part més elevada del turó, les seves vistes sobre la ciutat són espectaculars i és un lloc habitual de passeig per al veïnat, especialment després que les diferents actuacions de la Llei de barri milloressin  l’accessibilitat del passeig i  la il·luminació. Ara,  amb la instal·lació del monòlit i la placa commemorativa aquest espai comptarà també amb un element escultòric i simbòlic.   

Sota del Mirador, s’ hi troben les restes de les Coves d’ en Cimany, una mina de ferro que va tenir activitat fins fa 200 anys enrere. El barri del Coll,  tal com ens recorda l’orografia i la toponímia: Torrent del Remei, Font Rúbia, Coll del Portell, Font del Coll.., és un coll entre dos turons amb fonts, torrents,  mines i grutes… i  la muntanya i la natura han estat i hi són presents.

[...] El mirador està dedicat a Joan Sales (1912-1983), un dels més famosos novel·listes catalans del segle passat i veí del barri del Coll que també va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi l’any 1982.

En Joan Sales era un gran col·laborador de la Parròquia Mare de Déu del Coll i de l’ entitat Caramelles del Coll. Per la seva vinculació al barri, la seva vídua , amb el Sr. Josep Mª Riera, van iniciar la petició, que avui es converteix en una realitat, de posar el nom de Joan Sales a aquest indret tan emblemàtic del barri del Coll i dels barris del voltant...»

mentre llegeixin ulls

Font: Twitter @Joan_Sales

uncertain glory

Books of the Year: Page Turners. The Economist.

[Font: Libraries of the world]

cartes a màrius torres

«El blog de les Cartes a Màrius Torres és una contribució de l’associació Xarxa de Mots al centenari del naixement de Joan Sales, i no hauria estat possible sense la col·laboració del Club Editor. Agraïm al Club i a Maria Bohigas, directora de l’editorial i néta de Joan Sales, les facilitats que ens han prestat, com també l’ajut que aquesta iniciativa ha rebut de la Institució de les Lletres Catalanes.

Oferirem setmanalment dues cartes, a partir del 10 de setembre, i continuarem fins a completar la nostra extensa tria (sempre amb el text íntegre) de les 185 de l’edició original.» 

sales calders tísner

L'Any Sales Calders Tísner, que vol commemorar el centenari del naixement dels tres escriptors, és una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya sota la coordinació de la comissària Laura Borràs. Les vides i obres dels tres escriptors barcelonins seran presents a la ciutat i a altres llocs de Catalunya a través de conferències, rutes literàries, clubs de lectura, taules rodones, espectacles poètics i  teatrals,  exposicions, activitats escolars, blocs i piulades.

Aquí, la web oficial.

l'undemà fa mesos que ningú l'ha vist

En el capítol anterior:

La Matilde, empesa per les circumstàncies -eixes males pues-, va haver de fer-se càrrec, sobtadament (qualsevol argument exculpatori serà poc; la defensa haurà de recórrer a la retòrica de la negreta i ni així), de la moderació de la trobada per a parlar de la Carson McCullers, ja que en Mitchum, l'encarregat de torn, es va posar pedres al fetge. No s'ha fet crònica de l'esdeveniment  perquè hi ha coses que val més oblidar, o provar-ho, si més no.

En el capítol d'avui:

En Mitchum continua refent-se de les seves temptatives minaires, però, afortunadament, la presentació i conducció de les glòries incertes era cosa de dos (l'esmentat Mitchum i en Pasqual Bernat) i ens ha quedat l'altre, en perfecte estat de salut, gràcies a déu, la qual cosa allibera la pobra Matilde, que torna al vell costum d'omplir la llibreta amb dibuixets d'aquells que es fan mentre es parla per telèfon. Malgrat això, no crec pas que aquest l'undemà acabi per arribar mai. M'ho noto que no. La inspiració i la voluntat són de vacances i m'han deixat tirada, amb la sra. Desidia al meu càrrec, una dona afartadora com n'hi ha poques, tot el dia amb l'uf a la boca. Valgui, de moment, el reportatge fotogràfic, gentilesa de la Núria Puigivila.

àdhuc nogensmenys

"Jo vull escriure com parlo, com parlo jo naturalment, que és el que fan tots els escriptors de literatures “sèries”, de caràcter no-patufesc. El català que jo uso parlant, amb alguns lleugeríssims retocs, i prou. I d’altra banda, el meu català parlat no veig que estranyi a ningú, cosa que vol dir que és força general. Sé en canvi que si digués “llur” i “quelcom” se’m quedarien mirant entre divertits i perplexos."

Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda  (16 de desembre de 1961)

Mercè Rodoreda-Joan Sales: cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Club editor,  2008. P. 72.

***

"Destaquem que l'autor fou un acèrrim defensor del català col·loquial, del català parlat, i aquesta posició va provocar més d'un enfrontament en un temps particularment delicat del país. De fet, Sales rebutja el català literari, perquè, segons ell, l'inutilitzaria com a llengua de ple ús i el convertiria "en un jargó sacrosant i misteriós d'iniciats o de maníacs". Per a Francesc Vallverdú, l'origen de la polèmica sobre la llengua literària es troba en un article de Ramon Aramon, publicat el 1957, en el qual denunciava els "calcs sintàctics" en què havien incorregut una sèrie d'escriptors, especialment els joves, en l'ús de les locucions d'obligació, del possessiu plural seu (en comptes de llur) i dels verbs ésser i estar...En la primera edició d'Incerta glòria, Sales escriu una nota, que és una mena de professió de fe, de la seva concepció de la llengua emprada -que desapareixerà de les posteriors-, on podem llegir:

L'autor d'aquest llibre creu que els gèneres literaris que es proposen reflectir ambients i personatges corrents del nostre temps no han d'escriure's a la manera d'uns exercicis de gramàtica, sinó -sobretot en els diàlegs- acomodar-se al llenguatge vivent. No s'atribueix, doncs, a la ignorància o negligència l'ús de formes vives encara no admeses per les gramàtiques o els diccionaris; l'autor hi recorre DELIBERADAMENT sempre que la corresponent forma acadèmica resultaria desplaçada per rebuscada o arcaica. Creu l'autor que tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida.

[...]Com a novel·lista, doncs, Sales trià un estil parlat, semblantment a d'altres autors francesos i nord-americans del moment. Un estil que defuig la literatura i la cultura de manera programàtica i s'acosta a llenguatge col·loquial de la gent corrent. A més, en el cas d'Incerta glòria recorre a les cartes i a una mena de memòries com a vehicle narratiu, és a dir, formes d'escriptura privades, des de l'ús de la primera persona com a recurs narratiu que acostuma a intensificar la versemblança."

Carme Arnau. Compromís i escriptura. Lectura d'Incerta glòria de Joan Sales. Cruïlla, 2003. P. 53.

**

Ep, avui a les vuit. Modera en Pasqual Bernat.

una dona intrèpida

França, 1939. Núria Folch, el seu marit Joan Sales i la seva filla Núria Sales,
 en una imatge del llibre El dia revolt,  de Julià Guillamon.

"Vaig conèixer Núria Folch i Pi la tardor del 1992 i vaig freqüentar-la durant més de sis anys. Un dia a la setmana pujava al Carmel i em ficava en aquella casa laberíntica per treballar amb ella i la seva néta –Maria Bohigas– en els llibres de Club Editor. La Núria Folch que jo vaig conèixer, «la senyora Sales», comptava ja aleshores 76 anys, però la continuava governant un caràcter fort, apassionat, vital, feréstec i despert. Em consta que aquest temperament en estat d’alerta l’ha acompanyat fins a la mort, esdevinguda ahir als 94 anys, i ara cal celebrar la seva vida com el que va ser: una brega constant per les idees, la cultura i Catalunya.

Nascuda a Barcelona, en una família benestant, Núria Folch va créixer en un ambient propici a la cultura. Ella mateixa explicava que oficialment es deia Maria, però que Àngel Guimerà –amic de la família– li va canviar el nom poc després que l’haguessin batejat. «¿Maria, es diu aquesta beutat? Però si fa tota la cara de dir-se Núria!». I a partir d’aleshores ja va ser Núria.

Als 15 anys va ser la primera dona que va militar al Bloc Obrer Campe­rol i, poc després, va conèixer Joan Sa­les al Partit Comunista. Quan va esclatar la guerra, ja havien deixat el partit, però l’esperit militant no els va abandonar, esperonat ara pel cristianisme. Amb la derro­ta dels republicans van exiliar-se a la Re­­pública Dominicana i després a Mè­xic, on van posar en marxa amb altres intel·lectuals catalans els Quaderns de l’Exili. Val la pena rellegir les Car­tes a Màrius Torres per entendre d’on prové el tarannà bel·ligerant i pa­triota que la va estremir tota la vida.

Poc després del retorn a Cata­lunya, el 1948, la tasca cultural del matrimoni es va concretar en la creació del Club dels Novel·listes, que després va dir-se Club Editor. L’editorial de Joan Sales va publicar autors essencials com Mercè Rodoreda o Llorenç Vilallonga, entre molts d’altres. Durant aquells anys Núria Folch va compaginar la feina de professora d’humanitats amb les feines editorials i, a la mort de Sales, el 1983, ella es va fer càrrec de Club Editor. D’aquella època són la publicació pòstuma de La mort i la primavera, de Rodoreda, i l’èxit de vendes de Mossèn Tronxo, de Josep M. Ballarín.

Combativa

La seva personalitat enèrgica, doncs, va trobar camp per córrer en la lluita per l’edició acurada en un país normalitzat i, alhora, en la reivindicació de la figura de Joan Sales. No hi ha dubte –i és d’admirar– que tot plegat li va donar corda per allargar la vida. En una carta al poeta Màrius Torres, enviada des de l’exili, Núria Folch va escriure: «Tots estalviem per a la vellesa, els uns diners, els altres glòria; nos­altres estalviem bon humor, és per això que ara no en gastem gaire. […] El dia que podré dir: Nuri, ja ets vella, ¡tot això s’haurà acabat! […] Aleshores no diré mai que no a ningú, no criticaré res; seré una espectadora benèvola de tota la comèdia del món i trobaré la felicitat menjant bombons amb els néts d’amagat dels fills». No sé si va arribar a ser una espectadora benèvola, em temo que no, però de bombons en va menjar una pila."

Jordi Puntí. El periódico.cat. Dimecres, 24 de març del 2010.

A més a més: 

Una senyora: Núria Folch i Pi, de la Tina Vallès, ganxetaire.

Entrevista amb Núria Folch a la revista Paper de vidre, núm. 44.

una novel·la crispadament catòlica

Etimologia pura i dura.

"Incerta glòria és una novel·la "religiosa".

I ho és perquè Joan Sales tendeix a veure el món sota espècie de teologia. Com Bernanos o com Graham Green. O més encara: com Léon Bloy. El conflicte polític i social, en el prisma de Joan Sales, esdevé esquema o emblema d'un conflicte interior, i que, digerit, retorna sobre la realitat. Per a Sales, el conflicte ja ho és, des del mateix punt en què ell l'ha traduït en "ortodòxia". La seva novel·la és una "novel·la catòlica", i de convers: crispadament catòlica. Però projecta damunt el món que l'envolta o que tria, damunt un món encara relativament "catòlic", la crítica exigent d'una voluntat redemptorista. Joan Sales omple moltes planes en la discussió o en la divagació del contrast entre el Macabre i l'Obscè: la mort i l'amor, fisiològics tots dos, si val a dir-ho així, i tots dos punyenment immediats. Déu queda en un altre pla. El novel·lista involucra  Déu i la guerra espanyola, l'Obscè i el Macabre, i el pédigree dels bisbes i la misèria del poble, en un debat compacte. Per a Joan Sales, la "literatura" consisteix en un exercici de moralista, a l'estil de Dostoievski o de Kazantzakis, que ell ha traduït al català, però amb una paral·lela eficàcia de fascinació "realista". Incerta glòria barreja tècniques narratives diverses i està escrit amb una naturalitat idiomàtica eminent. Tècnica i llenguatge col·laboren a la "penetració" intel·lectual de l'obra."

Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Curial, 1979. P. 378.

quaderns de l'exili

 

Números publicats: 26.
Periodicitat: mensual (més endavant, bimestral).
Dates de publicació: del setembre de 1943 al març-abril de 1947.
Direcció: Joan Sales i Lluís Ferran de Pol.
Redacció: Colina 10.
Impressió: Imprenta Sicoris, Escuela Militar 7, Coyoacán.

Format: 17'3 x 23 cm, imprès a dues columnes, amb setze pàgines de text i setze més d'anuncis.

Quaderns de l'Exili, d'aparició mensual —però no sempre puntual—, veié la llum entre el setembre del 1943 i el desembre del 1947, a Coyoacán (Mèxic): n'aparegueren vint-i-sis números. Es tracta, sens dubte, de la revista més original i combativa de totes les de l'exili. Congriada entorn d'un grup coherent —Joan Sales, Raimon Galí, Lluís Ferran de Pol, J.M. Ametlla— que anava a la "recerca d'un ideari", partia d'una experiència anterior, Full Català, que era, però, més modesta i subvencionada per un patrici pintoresc, Joan de Linares i Delhom, partidari d'un exèrcit català amb barretines, i del qual havia fet de mentor Josep Carner. Quaderns de l'Exili és una provatura més homogènia i vindicativa. D'altra banda no es venia: era enviada, gratuïtament, a qualsevol català, valencià o illenc que ho demanés. D'un tiratge de poc més de mil exemplars, s'anà enlairant fins a assolir els quatre mil amb el darrer número, el vint-i-sis, petita apoteosi de Montserrat i de les festes de la coronació de la Mare de Déu (1947) que el grup de Quaderns... endevinà amb bon sentit polític que era el primer acte obert, multitudinari, d'afirmació nacional catalana des de la guerra civil. L'abundància d'anuncis —no en recordo tanta quantitat, ni de bon tros, en d'altres revistes de l'emigració— i algun mecenatge esporàdic cobrien les despeses d'impressió i alhora en facilitaven la tramesa gratuïta. Pensem en aquest miracle precisament a l'exili: un servei de catalanització sense haver de cobrar rebuts!

Des del primer número la revista fixà uns punts programàtics, prou clars i rotunds: 

1. Els Països Catalans formen una nació que aspira, com a desideratum, a tenir un estat propi. 

2. Assolit l'ideal, convindria una confederació: occitana, hispànica, romànica, europea. 

3. És imprescindible un exèrcit català amb mitjans propis.

4. Propugnen un "règim d'igualtat social i econòmica". 

5. Combaten l'intel·lectualisme: "ambicionem un estil directe, senzill, digne, subordinat a l'obra".

6. El Desastre Nacional (1936-39) havia d'ésser el començament d'una època nova.

Albert Manent. La literatura catalana a l'exili (Barcelona, Curial, 1976).


Més informació:

Catalunya des dels tròpics. Literatura catalana de l'exili a Mèxic.
Edició facsímil digital. Biblioteca del exilio. Instituto Cervantes.

una senyora novel·la

Joan Sales i Mercè Rodoreda, al jardí de casa de l'editor. Barcelona, 1964, en una imatge del llibre De foc i de seda: àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda, de Marta Nadal.

Ginebra, 6 de gener 1963

Estimat amic Sales:

Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica “a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra…Encara no m’he refet d’aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d’altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ser. Hi ha dues dones en Incerta glòria, que fan venir ganes  de treure’s el barret. Tant l’una com l’altra; i tant diferents l’una de l’altra. Les escenas de guerra són les millors que he llegit. Els personatges importants –els tres-, amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s’és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps. No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat i que han passat “en sec”, vull dir que no s’explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas que si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M’ha deixat tant d’amarg i de trist a la boca…I la troballa reial del canvi físic de la Trini: que amb els anys s’ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta glòria s’hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d’ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s’ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de La plaça, no ha tingut l’encert d’agermanar-la –tan diferent- amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de l’humor de Sterne i de la veu de Proust, s’hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l’època.

D’Incerta glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat…però us felicito; encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt de temps de la Carlana.

Us copio uns fragments d’una carta de l’Obiols del 18 de desembre.

He llegit més de dues-centes pàgines de la novel·la de Sales. Hi ha coses realment esplèndides –moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, Espinassos, Capmanys, Sarsanedas, etc. Em plauria llegir-la  en català –la traducció francesa em sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres dues-centes pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria i La plaça són les dues millors novel·les publicades en català d’ençà de Solitud.

És un comentari breu però després hem parlat  de la vostra novel·la durant les festes i no ens la sabíem acabar.

Veig que no m’heu contestat la meva última. Us devia fer enrabiar. Però em passa que m’agrada tant fer-vos enrabiar que esteu condemnat per la vida a aguantar els meus crits i els meus mals humors.

Amb tot l’afecte. I bon any!

Mercè Rodoreda

doblecs

"-¿Comprendre què?

Davant d'aquesta pregunta meva s'ha quedat mirant-me fixament amb la seva mirada de miop (per una coqueteria extravagant no vol gastar ulleres); ha deixat anar un sospir:

-De vegades arribo a sospitar -deia entre dents- si en aquest món no esteu tots guillats. ¿Comprendre què? ¿I què importa el què? ¡Alguna cosa! ¡Qualsevol cosa! ¡Comprendre!

-¿I què se'n treu de comprendre?

-Es veu que...es veu que, decididament, no has provat res. ¡I hi ha tantes coses dignes de provar-se! Per exemple, ajeure's damunt l'herba, si pot ser a la canícula, al captard; quan l'herba, escalfada de tot el dia, exhala aquell perfum aspre com d'aixella de pagesa jove. Ajeure's de cara al cel un caplaltard de primeries d'agost, quan Scorpio arrossega per l'horitzó la seva interminable cua -la veu de baix anava prenent una vibració oratòria-. ¡Scorpio! És la meva constel·lació predilecta, t'ho dic en confiança: aquella cua que es redreça, plena de verí, damunt l'univers...Als homes ens falta això, una cua com la de Scorpio, capaç d'injectar verí a l'univers sencer. No em miris amb aquesta cara; saps que tinc raó i que la possessió d'una tal cua seria una legítima satisfacció per a tota la família. Em refereixo a la família humana. Ja que no ho tenim, ens queda el recurs d'ajeure'ns de cara al cel i aleshores...¡Verticalment i amb tota la fúria! Però et torna; et torna al mig de la cara. Newton diria que això passa en virtut de la llei de la gravetat; allà ell amb les seves manies, si no hi sabia veure altra cosa, si no sabia comprendre. Comprendre és això: rebre, sense parpellejar, entre els dos ulls la pròpia escopinada, l'impotent gargall; sentir tota la freda ràbia de la nostra immensa impotència.

-Com si diguéssim una porqueria.

-Tot és porqueria, si ho vols dir així: obscé i macabre. Escolta, lluís, ¿et penses que vas néixer d'una altra manera que tothom? ¿I que no acabaràs com tots els altres, fet una indescriptible porqueria? Ja ets prou gran per saber-ho: l'entrada obscena, la sortida macabra. L'entrada gratis, la sortida a garrotades. Creu-me: val la pena de llançar un gargall ben espès i amb tota la fúria mentre encara hi som a temps."

Joan Sales. Incerta glòria. P. 39-40.

la fortuna crítica d'incerta glòria

"El 6 d’octubre de 2007, amb motiu de la Fira del llibre de Frankfurt, el suplement de llibres del diari El País, Babelia, va dedicar un monogràfic a la literatura catalana sota el títol genèric de “Viaje a la cultura catalana”. A partir d’una votació oberta incitada pel periodista Carles Geli i el seu equip en la qual participa el bo i millor de les lletres catalanes actuals, s’hi escullen “Los 15 mejores libros de 800 años de literatura”. Entre aquests quinze llibres, al costat de la poesia d’Ausiàs March i del Tirant lo Blanc, hi figura finalment Incerta glòria, de Joan Sales.

En una altra enquesta, realitzada fa trenta cinc anys, el 1973 i limitada a sis dels crítics més representatius del moment –Josep Maria Castellet, Joan Ferraté, Albert Manent, Joan Lluís Marfany, Joaquim Molas i Joan Triadú-, Incerta glòria no apareix entre les cinquanta obres que configuraran la Guia de la literatura catalana contemporània a cura de Jordi Castellanos. La taula de votacions és prou clara: dels sis crítics, només Joan Triadú vota per la novel·la. Han calgut cinquanta anys perquè la novel·la de Sales entri a formar part del cànon de la literatura catalana. Poden estar ben satisfets, doncs, els crítics que han treballat amb tanta empenta i tenacitat per aconseguir-ho: Joan Triadú i, en aquests darrers temps, Xavier Pla, que reivindica Incerta glòria com a novel·la “ambiciosa y polémica” que “se erige como un monumento, bello y solitario, de la novela catalana de posguerra”.

Com s’explica que, durant tots aquests anys, com no es cansen d’afirmar Triadú i Pla, la crítica literària catalana hagi silenciat la novel·la de Joan Sales? Un problema de capelletes? Incompetència lectora de la crítica d’aquest país des de la postguerra fins avui mateix? Així sembla insinuar-ho el més jove dels dos crítics, no pas sense deixar ben clar que el més vell ha estat “l’únic [...] que ha sabut valorar veritablement l’abast d’aquesta novel·la”.

Margarida Casacuberta. “Incerta glòria, una novel·la desventurada?” A:  L’Avenç, núm. 333, març 2008. P. 41.

incerta glòria i la censura (i II)

Carta de Joan Sales a Florentino Pérez Embid, Director General de Información, del 27 de juny del 1956:

Muy distinguido señor y admirado maestro,

Acabo de recibir su amable carta de anteayer y me apresuro a expresarle cuánto siento las molestias que le estamos causando con el enojoso asunto de "Incerta glòria" (tan "incierta" que no lo puede ser más); para expresarle asimismo mi agradecimiento por el interés que Vd. se ha tomado en ello. Ya renunciaría a molestarle más, pero no se trata de mí, sino del perjuicio grave que se causa al editor Sr. Aymà (perjuicio económico y moral) y de la especie de escándalo que en una ciudad como Barcelona produce la prohibición de un premio literario de tanta resonancia localmente. Aunque también yo, no voy a ocultárselo, me siento como abochornado por esta prohibición, pues en ella va implícita cierta calificación deprimente para lo que yo he escrito, como es suponerlo "irreverente, corrosivo y otras cosas tan lejanas de mi ánimo.

Hay además ciertos detalles sobre los que me he permitido llamar respetuosamente la atención de Vd. En primer lugar, parece tratarse del mismo lector de antes, pues dice: "en el informe (anterior) ya decía el que suscribe...". Por lo tanto, no se ha nombrado lector diferente, conforme a los deseos míos que le expuso mi amigo el catedrático D. Domingo Casanovas. Ahora bien, ese lector, en sus informes anteriores, al hacer un resumen del argumento de la obra lo hacía en términos tales que a las claras se echaba de ver que no había entendido absolutamente nada. Otra cosa extrañísima es que se refiere a las tachaduras que no figuraban en las pruebas que nos remitieron, pues yo corregí a fondo todo lo que me indicaron, hasta el punto que la nueva versión es una verdadera refundición general del libro. Puede Vd. verlo en las galeradas corregidas que remito a mi amigo D. Domingo Casanovas para que se las muestre a VD. Tercer detalle significativo; dice ese lector: "Las páginas con tachaduras referenciadas eran simples botones de muestra." Ello quiere decir, si no me equivoco, que de ese modo claro está que no llegaremos nunca a ningún resultado positivo; parece que ese señor pretende que yo adivine lo que tengo que cambiar, pues bien claro dice que él no me lo quiere decir.

Yo me atrevo a insistir, abusando ya de la bondad de Vd., rogándole se sirva ordenar que lea la novela algún religioso sabio y comprensivo, como fortuna hay muchos (me permito indicarle los monjes benedictinos de Montserrat, con quienes estoy en contacto); pues tengo la impresión que de darla otra vez al lector de siempre, volverá a condenarla sólo por no dar el brazo a torcer. Estoy dispuesto a suprimir o enmendar en la forma en que se me indique todo lo que un lector religioso entendido y bien intencionado me hiciera ver como herético o inmoral, pues nada más lejos de mi intención que el ser un escritor irreligioso o libertino.

Perdone lo largo de esta carta y lo exaltado de su tono. Entiendo que el verdadero respeto no excluye la franqueza, y además me dirijo a Vd. más bien con el espíritu de un discípulo que se sincera y se duele con su maestro a propósito de una injusticia que se le hace.

Crea que, sea cual fuere el resultado, ha ganado Vd. mi agradecimiento para siempre, y disponga con toda libertad para lo que le conviniere en Barcelona de su afmo.

Joan Sales

Jaume Clotet i Quim Torra. Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor). Acontravent, 2010. P. 72.

 

incerta glòria i la censura (I)

 

Cronologia de l'expedient 1059-56 (hi ha en total sis informes de censura):

-L'obra havia guanyat el premi Joanot Martorell el 1955.

-L'Editorial Aymà demana autorització per publicar Incerta glòria el 25 de febrer del 1956.

-Els diferents censors deneguen l'autorització per problemes de caràcter moral i religiós, més que no pas per motivacions polítiques.

 -El 17 de juny del 1956 l'editorial envia una versió corregida de l'obra, que torna a ser rebutjada, mitjançant un ofici del 30 d'agost, "por persistir los motivos que originaron la anterior resolución".

 -Aquesta versió corregida va tornar a ser llegida per diversos censors, que van adduir un altre cop els problemes morals i religiosos de l'obra per denegar-ne la publicació.

 -El 9 de juliol del 1956 l'editorial Aymà va recórrer a la censura eclesiàstica, i després de diverses supressions i modificacions, es va concedir el nihil obstat, amb data del 25 de setembre del 1956.

 -Davant d'aquesta autorització de l'arquebisbat de Barcelona, amb data del 20 d'octubre del 1956, l'obra va ser finalment autoritzada per l'administració.

Primer informe:

Lector: Número 16 (Manuel Sancho Millán)

¿Ataca al dogma? NO.

¿A la iglesia? NO.

¿A sus ministros? NO.

¿A la moral? SÍ.

¿Al Régimen y a sus instituciones? NO.

¿A las personas que colaboran o han colaborado con el régimen? NO.

RESULTANDO:

Diario de un oficial de la zona roja de nuestra guerra de liberación, en el que se relata sus problemas íntimos de índole moral, religioso y político. Todos los episodios están narrados con un lenguaje un tanto soez y poco respetuoso. No obstante, suprimiendo lo tachado en rojo en las páginas 6, 17, 25, 70, 81, 82, 104, 117, 118, 125 al 127, 144 al 146, 148 al 155, 161, 164 al 166, no tenemos inconveniente en proponer su autorización.

Madrid, 16 de marzo de 1956.

Segon informe:

Lector: Don 15 (José Pablo Muñoz)

¿Ataca al Dogma? SÍ

¿A la moral? SÍ

¿A la iglesia o a sus ministros? Sí [...]

¿Al Régimen y a sus instituciones? NO.

¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen? NO.

Los pasajes censurables ¿califican el contenido total de la obra? SÍ.

Se trata del diario de un miliciano rojo en el que se relata la vida del frente de unos oficiales que viven la República. Es de un argumento confuso; cuenta la tragedia de una mujer que desde la infancia se ve abandonada de sus padres y que, muchacha de servicio en Barcelona, su dueño Enrique Carlan la posee. Él es de más edad y se casa por fin in articulo mortis cuando los anarquistas van a matarlo. Relata el estado en que quedaron los restos de un monasterio que asaltaron los anarquistas, y a este relato le saca un jugo asqueroso que repite con frecuencia. En toda la obra campea irreverencia, heterodoxia y referencias a la obrita "Los cuernos de Roldán", pornográfica según él y de gran difusión, y aplicación en la vida práctica. La palabra guerra es la más frecuente al hablar de los tiempos que se relatan y para saber diario de un miliciano no hace falta escribir una obra en catalán, con pujos filosóficos a todo paso y con memeces.

NO PUEDE PUBLICARSE.

Madrid, 22 de marzo de 1956.

Tercer informe:

Lector: Don 26 (Fray Miguel Oromí)

Una novela de tipo existencialista a la francesa, muy sucia y macabra, sobre todo en cuestión de ideología, y sin razón suficiente, a pesar de una especie de conversión religiosa. Se desarrolla en el ambiente de la guerra española y de parte de los rojos.

NO PUEDE PUBLICARSE.

Madrid, 28 de marzo de 1956

Quart informe:

Lector: D. José de Pablo Muñoz.

¿Ataca al dogma? SÍ.

¿A la iglesia? SÍ.

¿A sus ministros? SÍ.

¿A la moral? SÍ.

¿Al Régimen y a sus instituciones? NO.

¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen? NO.

Revisada nuevamente esta obra en su versión corregida que en las págs. 7, 67 y 117 no se han tachado como se ordenó y la 118 sólo en parte. Por lo que respecta a la 25 la enmienda resulta aún peor. Subsiste en toda la obra el mismo clima de irreverencia y corrosión que en la anterior versión. Y en el informe ya decia el que suscribe que los pasajes censurables calificaban el contenido total de la obra. En consecuencia las págs. con tachaduras referenciadas eran simples botones de muestra. Por lo tanto el criterio del informante no ha variado y "NO PROCEDE SU PUBLICACIÓN".

En vista de lo cual se propone nuevamente la DENEGACIÓN de la obra titulada "INCERTA GLORIA".

Madrid, 22 de junio de 1956.

Cinquè informe:

Lector: Número F (Miguel Piernavieja).

Novela escrita en forma de diario de un oficial del Ejército Rojo, cuya acción se desarrolla en España durante la guerra de liberación. Aunque tiene un indudable valor literario, se expresan ideas heterodoxas -las propias en estos personajes-, con frecuencia mediante un lenguaje grosero y repugnante, que plantean una verdadera filosofía existencialista, recusable en su fondo y en su forma. No cabe hacer tachaduras en cuanto a vocabulario y expresiones, pues las ideas condenables subsisten formando el auténtico fondo de la novela.

No debe publicarse.

Madrid, 19 de julio de 1956.

Sisè informe:

Lector: Número 15 (José de Pablo Muñoz)

[...]

Resultando:

Que el lector que suscribe después de leída la última edición de la obra se remite a sus informes de 22 de marzo y de 18 de junio pasados por entender que el carácter de la obra persiste en todas sus partes. Ahora bien como quiera que las razones que aconsejaban informar de la no publicación, eran preferentemente de índole moral y religioso, a la vista del NIHIL OBSTAT del censor del obispado de Barcelona, PUEDE PUBLICARSE.

Madrid, 18 de octubre de 1956.

Jaume Clotet i Quim Torra. Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor). Acontravent, 2010. P. 68.

oferta pública no remunerada

Referència: Kafka666.

Prestigiós club de lectura d'àmbit local cerca col·laborador/a eventual, per a la redacció d'un apunt sobre les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales. Es tractaria de confegir un text entenedor, d'extensió superior a un tuit e inferior a una ponència, mil dos cents caràcters, posem per cas, l'objectiu fonamental del qual ha de ser donar notícia de l'epistolari i fer venir ganes de llegir-lo. Es busca una narració personal, íntima i a la vegada amena.

Es prega se n'estiguin les ànimes generoses -però indocumentades- que no hagin llegit l'esmentada correspondència, ja que, per a parlar d'oïdes, la part contractant disposa de personal qualificat i amb una amplíssima experiència en la matèria.

Data d'entrega: abans d'ahir, que anem molt tard.

Recompensa: La glòria. Què si no.

Responsable de l'encàrrec i del seu seguiment: Servidora:  lamatildeurbach@gmail.com

entrevista

[No sé qui pregunta, però les respostes són d'en Joan Sales]

-¿Quina seria, segons vós, la tasca social de l'escriptor?

-La qüestió té moltes respostes, però la primera tasca social de l'escriptor és escriure bé, que sigui llegible. Si els llibres no són per llegir, per a què són? Ara, jo vaig més enllà. Jo crec que l'escriptor s'ha de constituir en testimoni de la veritat. Jo ho he intentat amb Incerta glòria. Podria haver explicat una altra peripècia, un parricidi, per exemple. Però no podria haver prescindit de la veritat: un llibre val per la veritat que ens porta.

-Però, quina veritat? La vostra?

-La veritat és un concepte evident que no es pot demostrar, com el temps o l'espai. L'evangeli diu que Jesús va venir a donar testimoni de la veritat, però quan Pilat li demanà què era la veritat, callà...

De petit,  a Joan Sales l'impressionaren Fabiola i Quo Vadis. L'han apassionat Teilhard de Chardin, Mauriac, Bernanos, Green, Unamuno, Baudelaire, Dostoievski, que ha traduit al català, igual com Kazandzakis. No li agrada gaire parlar d'autors catalans contemporanis. Diu que és un tema vidriós.

-Les millors obres de tots els temps?

- Les mil i una nits, l'infern de la Divina Comèdia, El Quixot, Crim i càstig, Els germans Karamàzov...Un llibre és bo en la mesura que és inspirat.

-Quin seria el vostre estil?

-Crec ser un dels més fidels seguidors de Pompeu Fabra, la gran batalla del qual fou esborrar el divorci existent entre la llengua parlada i l'escrita. Per tant, no escric mai res que no ho pogués dir parlant de viva veu, perquè la gramàtica, contra el que molts pensen, no legisla solament per a la llengua escrita sinó per a la parlada.

Lluís Busquets i Grabulosa. "Joan Sales, pelegrí d'una glòria eterna". A: Plomes catalanes contemporànies. Del Mall, 1980. P. 69.

autoanàlisi literària

Crec, amb tota franquesa -i també amb tot el respecte als qui són diferents de mi-, que l'autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra, a menys que es tracti d'un narcisista.

Quan donem una obra al públic, ens sotmetem al judici dels altres; el judici propi ja no interessa. No es pot ser jutge i part.

A mi no em sabrà mai greu que es facin comentaris desfavorables a res que hagi publicat; des del moment que ho publicava, és que em sotmetia per endavant als comentaris dels altres. Haig de dir que estic agraïdíssim a tota la crítica -tant catalana com francesa com castellana- que s'ha ocupat d'Incerta glòria; potser a la francesa d'una manera més especial, sobretot al comte de Ricaumont, a qui dec algunes suggestions valuosíssimes que vaig tenir molt en compte en procedir a la versió definitiva (la de la segona edició catalana i encara a la quarta).

Allò que em sap greu, perquè ho crec injust, és que em diguin que he escrit poc. No tenen en compte, els qui ho diuen, que Incerta glòria té nou-centes pàgines, que les Cartes a Màrius Torres en tenen set-centes i que, a més a més, he publicat una adaptació del Tirant el Blanc en forma de novel·la en prosa moderna i una altra, Tirant lo Blanc a Grècia, en forma de libretto d'òpera bufa, en vers; una traducció dels Germans Karamàzov i una altra del Crist de nou crucificat, novel·les totes dues extensíssimes (sobretot la de Dostoievski); sense parlar d'altres traduccions i dels innombrables pròlegs, alguns extensíssims. Afegiu-hi encara la feinada de la Història dels catalans i tantes altres coses que he fet, per gust o per obligació; però no en parlem més, que no pugui semblar immodèstia.

Els qui diuen que sóc l'autor d'una sola novel·la, no tenen prou en compte que Incerta glòria no és una novel·la sinó quatre: la primer part és la novel·la d'en Lluís Brocà, la segona la de Trinitat Milmany, la tercera la d'en Cruells jove i la quarta la d'en Cruells vell. Tots tres estan obsessionats per un personatge, en Juli Soleràs, i és això el lligam que uneix les quatre novel·les. En Juli Soleràs és el veritable heroi, o potser més aviat l'antiheroi, d'Incerta glòria. I aquesta no és pas "una novel·la de guerra" com alguna vegada s'ha dit; la guerra no hi és més que en un teló de fons. La guerra hi surt perquè hi havia guerra. I el títol és de Shakespeare: "the uncertain glory of an april day". Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no pot donar. He dit abans que estava agraïdíssim a tots els crítics que han parlat de la meva novel·la quàdruple: n'hi hagué un, però, que em guardaré d'esmentar perquè no el vull ferir, que em deixà perplex: es preguntava quina era aquesta "glòria" que és "el nostre fi". El detall picant és que aquest crític ho era a l'Espanya catòlica del generalísimo, en pau descansi. ¿Quina mena de catolicisme s'ensenyava en aquella Espanya?

Lluís Busquets i Grabulosa. "Joan Sales, pelegrí d'una glòria eterna". A: Plomes catalanes contemporànies. Del Mall, 1980. P. 72.

confessió de l'autor

The uncertain glory of an april day…Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules –i si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d’altra manera.

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d’un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podríem ser eternament; ¿i què era, ser joves? Ma jeneusse ne fut qu’un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria –d’incerta glòria-, un dia d’abril…

Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.

La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d’aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha de dir.

Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimas i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre.

Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi.

Barcelona, desembre de 1956.