Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris examen de consciència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris examen de consciència. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de gener del 2024

els (suposats) millors llibres de l'any


JORDI LLOVET
Els (suposats) millors llibres de l'any
Arallegim
5|1|2024

 

Diversos diaris del país han publicat llistes dels suposats millors llibres de l’any 2023, totes amb alguna irregularitat.

Un diari, per exemple, publicava sengles llistes dels llibres publicats en castellà i en català incloent-hi, com és natural, les traduccions de literatura universal, però plena d’incongruències. La primera cosa rara que es notava en aquella llista era que hi predominaven els llibres escrits originalment en català i en castellà quan, de fet, durant l’any passat es van publicar molts llibres en magnífiques traduccions castellanes i catalanes que amb prou feines apareixien a les llistes. Així, per exemple, quasi cap diari s’adonava que una de les més grans publicacions de l’any 2023 va ser l’epistolari complet de Petrarca (Acantilado), una proesa editorial i una edició que es troba en molt poques llengües del món. ¡Glòria de Catalunya, com passava al primer terç del segle XX, de posseir, ja sigui en català o en castellà, un llibre d’aquesta envergadura! El millor hauria estat que no es diferenciés una llengua de l’altra, perquè les dues són matèria de literatura a casa nostra.

Una altra raresa era que totes les llistes miraven de ser equilibrades pel que fa a les editorials corresponents. Però hi ha editorials que publiquen llibres dolents, i n’hi ha que en publiquen sempre de molt bons. Tal equilibri diplomàtic no és el millor camí per il·luminar la societat lectora del país.

Més encara: ¿un llibre d’Irene Solà al lloc número 3 en la llista d’un diari? Quina exageració! ¿No es va avorrir prou el lector tot llegint aquella novel·la amb polisíndetons a tort i a dret, herència de la no tan extraordinària Mercè Rodoreda, patriotisme i feminisme a banda? Tampoc el llibret d’Albert Serra, Un brindis per sant Martirià (H&O Editores), havia d’estar tan amunt en una llista, perquè només és un discurs de circumstàncies, ocasional, encara que bo (l’Albert no s’enfadarà: es coneix). Per contra, entre els deu millors llibres escrits en castellà, o traduïts, una llista esmentava l’excel·lent novel·la de Martínez de Pisón Castillos de fuego (Seix Barral), el volum III dels diaris de Rafael Chirbes (Anagrama), Libre de Lea Ypi (Anagrama) o Lliçons d'Ian McEwan (Anagrama), tots de primera, i no tots espanyols.

Sembla que la literatura d’un país petit i amb una llengua amenaçada vulgui fer pàtria llistant els llibres que calgui, sense parar esment a la seva qualitat. Ben al contrari, un país com el nostre ha de fer visible la millor literatura del món per tal com un dia la nostra l’avantatgi.


divendres, 5 de gener del 2024

gràcies


CARLOTA GURT
Gràcies
Arallegim
22|12|2023


Ara que s’acaba aquest any que m’he passat rondinant literàriament, he decidit fer un petit acte de contrició (faig servir la paraula contrició i em pregunto quantes persones de menys de vint-i-cinc anys l’entenen). Potser aquest impuls que sento té alguna cosa a veure amb el fet que, de petita, ma mare m’enviava a confessar-me abans de Cap d’Any: calia entrar neta en el nou any; després, al capellà només li explicava veritats a mitges i callava els pecats grossos perquè eren tan grossos que no es podien pronunciar ni tan sols per demanar la clemència divina (les borratxeres, el sexe sense sentit, les cises diàries per comprar tabac). Confessions, aquella estranya barreja de pecats, mentides i puresa espiritual. Així que avui us confessaré que malgrat tots els meus dubtes i queixes i protestes (literàries), més enllà dels disgustos i el ressentiment, de la impotència i les misèries econòmiques, també sento la necessitat de donar les gràcies. Ara temo que deixareu de llegir: ¿a qui li interessen els agraïments? Que farts que estem del bonisme i els esperits purs. Que desconfiats ens hem tornat. Que tristament cínics.

Comencem pel principi. O pel final, que sovint és el mateix. Gràcies al lectors perquè llegiu: sense vosaltres res de tot això no existiria; un llibre que no ha llegit ningú no és literatura, només esdevé literatura en el moment de ser llegit. Gràcies als que compreu llibres encara que no els llegiu (no us sentiu culpables: tots tenim llibres pendents), als que en regaleu, recomaneu, deixeu. Gràcies als llibreters per vendre els llibres i tenir fe que aquest submon continua tenint tot el sentit. Gràcies als distribuïdors per fer arribar (gairebé sempre) els llibres al seu lloc. Gràcies als il·lustradors. Gràcies als maquetadors per fer que tot sigui maco i llegidor. Gràcies als correctors que ens estalvieu disgustos lingüístics. Gràcies als traductors que ens permeteu llegir coses incomprensibles, que feu de pont i de guia, que ens obriu tantes portes, que no desistiu malgrat les condicions econòmiques embrutidores. Gràcies a totes les persones invisibles que empenyeu els llibres: des del cap de premsa fins a qui redacta els contractes o les faixes. Gràcies als editors per publicar llibres i descobrir-nos talents desconeguts. Gràcies en especial als editors petits i mitjans que han tingut un any complicat i que encara arrossegaran massa temps el llast dels deutes impagats. Gràcies als agents literaris per ser els aconseguidors, els terapeutes, els amics. Gràcies als escriptors que no abandonen malgrat les poques gratificacions i els excessius obstacles. Gràcies sobretot als debutants perquè necessitem la vostra frescor, el vostre talent, la vostra mirada. Gràcies a les institucions que donen ajuts, beques, subvencions i contribueixen a fer que escriviure sigui possible en aquest país. Gràcies als premis per reconèixer i fomentar (sovint) el talent. Gràcies a les biblioteques per fer que els llibres no caduquin, per mantenir-los vius, per l’entusiasme. Gràcies als clubs de lectura perquè són el millor d’aquest ofici (reuneixen lectors del món real i remuneracions del món real: inaudit!). Gràcies als professors de primària i secundària que sabeu encomanar l’amor per la lectura. Gràcies als periodistes que parleu de llibres, que els doneu espai, temps, atenció, que feu entrevistes amb interès, ganes, professionalitat. Gràcies als crítics que ens ajudeu a llegir els llibres amb perspectiva i que us poseu en situacions antipàtiques o incòmodes per mor de la veritat. Gràcies als diaris generalistes per continuar donant espai a la literatura. Gràcies a les revistes culturals perquè mantenen viva l’esperança i ens fan sentir acompanyats. Gràcies als insubstituïbles digitals de cultura. Gràcies als tuitaires, booktokers, bookstagrammers i altres denominacions futuristes per llegir llibres i parlar-ne. Gràcies als que organitzeu fires, setmanes, esdeveniments. Gràcies a les associacions que lluiteu pels drets i les bones pràctiques, l’AELC, el PEN, l’APTIC i tantes altres. Gràcies als responsables del Pla Nacional del Llibre i la Lectura per haver posat fil a l’agulla per adreçar els problemes de base. Gràcies a l’ILC per vetllar per nosaltres a casa i a l’IRL per vetllar per nosaltres a fora. Gràcies a les escoles d’escriptura per apujar el nivell mitjà. Gràcies als enamorats de Sant Jordi per contrarestar els pessimistes com jo. Gràcies als optimistes, als homes que es repensen (i també als que no, què coi), a les dones que no callen (i a les que callen: parleu!). Gràcies a tots els que m’he descuidat d’incloure aquí per disculpar-me. Gràcies als que pagueu per la cultura. Gràcies als que continueu tenint fe en la literatura.

Pecats, mentides i puresa espiritual. Ho som tot alhora. Déu sempre esperava de nosaltres que fóssim perfectes. Per sort, no ho som. Gràcies per perdonar-me. Gràcies per llegir-me.


dilluns, 27 de desembre del 2021

els quasi millors de l'any


JUAN TALLÓN
Y los casi mejores del año son…
uppers
12|12|2021

Gastamos diciembre buscando lo mejor del año. O jugando a buscarlo, en realidad. El mejor disco, la mejor novela, la mejor exposición, el mejor montaje teatral… son un maravilloso pasatiempo. Después de todo, es mentira que siempre haya algo que hacer. A veces no hay nada en absoluto, y tienes que inventarlo, ya que el hastío acecha. En caso contrario, podrías llegar a sentirte como Pierre Bezujov, el héroe rico de Guerra y paz, cuando dice que su único conflicto es que "no sé a qué dedicarme". Es preferible no pensar en qué feos asuntos perderíamos las horas si no las empleásemos en discutir quién o qué merece ser considerado "lo mejor". Me temo que necesitamos vivir bajo alguna clase de hegemonía, aunque sea fugaz, incluso ficticia.
Hay cierta tiranía en la elaboración de las listas de los mejores, cuya forma es la que es porque a alguien le gusta así, y no de otra manera. Y punto. ¿Hacia donde se dirigiría el mundo, o al menos el fin de año, si no fuésemos capaces de distinguir a los mejores del resto? En el fondo, no soportamos el desorden, la mera acumulación de nombres, títulos, ideas. Necesitamos que todo esté perfectamente apilado. Nos agrada alinear las cosas de modo que haya una cúspide y un fondo, para luego interesarnos solo por la primera. Una cosa es no saber qué hacer algunos días, y otras desperdiciar el tiempo. Nadie malgasta su vida en elegir a los peores.
El elenco de los mejores nos pone a salvo de lo numeroso, que se reduce con un chasquido de dedos a un club de cinco, de diez, de treinta, a veces de cien, y todo lo demás una especie de mano de Dios lo arroja a los montones de la mediocridad. Hay algo de ficticio, ocioso, tal vez infantil, en ungir algo como lo mejor, porque tú lo dices. Quién sabe si lo más sensato no sería elegir a los "casi" mejores del año. Sería una aproximación más humilde y sensata a la grandeza de las creaciones humanas, la aceptación de que la elección es un juego, y no un acontecimiento sagrado. En el arte se hace imposible zanjar quién es el mejor indubitablemente. Es un debate en el que se mezclan mesura y frivolidad. Te remangas, fijas tu posición sobre quiénes o qué son los mejores, y a continuación viene otro, también bastante remangado, y precisa una lista distinta, y después otro, y otro más, y al cabo el mundo está lleno de mejores.
No existe realmente el mejor álbum, el mejor libro, ni siquiera el mejor grifo. No existen los cien ni los mil mejores. Tales cifras apenas denotan una pasión exagerada por los números redondos. La gloria de verte reflejado en un catálogo que recoja "los equis mejores" dura lo que tarda en aparecer otro catálogo en el que nadie se acuerda de ti. Pero quién sabe si la música, la literatura, el teatro, hasta la fontanería, resistirían el paso del tiempo si no estuviésemos elaborando listas a todas horas. Evitan que la compleja densidad del mundo se desparrame en un gran magma. Pero, a la hora de la verdad, no se puede encerrar lo mejor en una lista, porque lo mejor es libre, no entra en un espacio acotado, es gaseoso, omnipresente, muy difícil de agarrar.

dimarts, 4 de febrer del 2020

ho sento, massa tard


«Recances: no haver continuat dibuixant, amb carbó, pastels i tinta xinesa per il·lustrar alguns dels meus propis llibres. La mà diu veritats i alegries que la llengua no pot dir. No haver après hebreu, l'única llengua que permet accés directe a la Bíblia i a l'interior de la identitat jueva, quan el meu amic i ajudant a Ginebra, Ami Dykman, estava més que disposat a ensenyar-me'n. Accidia, mandra d'esperit (és massa tard ja?). Em reca no haver acceptat l'oferta d'un col·lega de Cambridge, un patòleg de gran tacte i agudesa, de provar l'LSD sota la seva supervisió. Sense haver experimentat cap droga, no puc imaginar, conceptualitzar, un dels principals agents de ruïna i consol, de desig i d'anul·lació al cor anàrquic de la nostra cultura. Un «viatge» no fet.
[...]
En un viatge en cotxe recent a través de l'Ohio rural, vaig veure rètols d'una immobiliària local. En comptes de l'acostumat «Venut», hi posava: «Ho sento, massa tard». És exactament això. Si hi ha làpides per a l'esperança, aquest n'és l'epitafi.»

George Steiner. Errata. Una vida a examen. Traducció d'Albert Mestres. Arcàdia, 2018. P.226.


George Steiner
23 d’abril de 1929 - 3 de febrer de 2020


diumenge, 23 de desembre del 2018

el millor de cada casa

Espai reservat per als millors llibres que hagueu llegit el 2018,
 no importa quan hagin set publicats. Gràcies.


dijous, 28 de desembre del 2017

el llibre de l'any d'en fa vint


Després dels inefables sopars d'empresa que acaben amb karaoke, l'elecció del llibre de l'any és, probablement, la tradició nadalenca que em fa més mandra, sobretot perquè la condició sine qua non és, òbviament, que els llibres hagin estat publicats en l'any de torn i resulta que quan comencen a sortir les llistes dels candidats sempre descobreixo que no n'he llegit cap (o només un o dos, com a molt) i, per tant, a dreta llei no puc dir ni mu. En el pitjor dels casos, amb el benentès que accepti les regles del joc, no em queda altra que designar llibre de l'any l'únic que he llegit de la fornada, encara que no m'hagi agradat gaire. No és gaire científic, no.
Així les coses, reconec que aprofito la cita anual amb els millors llibres de l'any per fer examen de consciència en base, és clar, als que m'han passat per les mans en el període en qüestió, no importa quan fossin publicats. Aquest meu mètode té resultats curiosos. El meu millor llibre de l'any 2011, per exemple, va ser El lloro de Flaubert, publicat en català l'any 1995. I el del 2012, Los detectives salvajes, que va guanyar l'Herralde de novel·la el 1998. Cadascuna per on l'enfila.
Hi he estat donant voltes i em fa l'efecte que aquest any m'han anat prou bé els negocis, en matèria lectora; tan bé que se'm fa difícil triar-ne un i prou. Ara bé, si em poseu entre l'espasa i la paret, haig de confessar que El regne (2015) m'ha enlluernat com pocs i Sortir a robar cavalls (2016) encara fa forat, dos mesos després d'haver-lo llegit. Tots dos de la programació del club de lectura. No m'havia passat mai.

_____________________
P.S.: Capítol a part mereix la tria de Babelia d'El País. Ho dic perquè tinc comprovat que si durant aquell any en Javier Marías ha tret novel·la, les apostes perden força interès. Berta isla, fijo.

dissabte, 31 de desembre del 2016

llibres proscrits


Llibres proscrits
Sara Vilalta
SonogrAmA Magazine
29|12|2016

Aquests dies arreu es parla dels llibres més nous i més brillants, o es van fent llistes dels indispensables de l’any que ja s’acaba (sense pensar que això de “indispensable” és absolutament subjectiu i sovint gratuït –vull dir, sense gaire raonaments possibles−). Hi ha qui va a la contra i parla dels llibres de l’any que considera bons però que, per les raons que sigui (que no són gaires i sempre són les mateixes), han estat ignorats pel mitjans.
Però una servidora avui té ganes de parlar dels llibres més desgraciats, dels bandejats, dels desterrats, dels més que oblidats. D’aquells que la majoria de lectors consideren superflus, inútils, però que els bons lectors saben apreciar i estimar.
Quan d’un autor se’n publiquen les obres completes, el lector corrent creu que les edicions anteriors ja no calen, perquè en el nou i flamant volumarro “ja hi és tot”. Greu, gravíssim error, i per motius diferents que assajaré d’explicar amb exemples.

1. El fetitxe
Qui  tingui el volum Obra completa. Punt u de Carles Hac Mor, podrà dir que té també el primer “llibre-llibre” d’Hac Mor després que hagués publicat en mil-i-una edicions petites o marginals; el llibre S’ha rebentat l’hospici (Jardins de Samarcanda, 1. Cafè Central/Eumo Editorial), ja que hi és inclòs. No tinc res en contra d’aquesta Obra Completa, editada per Xavier Garcia i amb un esplèndid pròleg de Jordi Marrugat, però el volum S’ha rebentat l’hospici de Jardins de Samarcanda (el n. 1 de la col·lecció!) continua essent un llibre emblemàtic, totèmic, fetitxe. La primera edició del primer llibre-llibre d’un dels grans poetes del nostre temps! I encara se’n poden trobar en algunes llibreries. Qui col·leccioni tresors, ja ho sap.
El mateix, exactament el mateix, passa amb el volum L’herba dels ulls, de Lluís Solà, el n. 5 de Jardins de Samarcanda, publicat el 1993, quan de Lluís Solà només en parlaven quatre gats, i el seu anterior llibre (i únic fins aleshores), Laves, escumes, publicat a Lumen el 1975, ja era més que oblidat i més que introbable. Ara, més de vint anys més tard, la primera edició de L’herba dels ulls és ja un incunable. I és més: si l’aconseguiu (encara se’n poden trobar, també), podreu presumir que vosaltres el 1993 ja llegíeu i apreciàveu Lluís Solà (mentint, és clar; però quedareu com uns sibarites de la poesia).
2. No hi és tot
Quan reuneix en un volum les Obres completes, moltes vegades l’autor en revisar els llibres desdenya alguns poemes que en el seu dia li van semblar prou aptes i no els inclou en el nou volum, tot i que per a alguns lectors són poemes estimats o fins i tot imprescindibles. Això és el que em passa a mi amb alguns poemes del volum Impasse, de Feliu Formosa (Jardins de Samarcanda, 3. Cafè Central/Eumo Editorial), que no es troben al volum Darrere el vidre. Guardo Impasse amb veneració, i recomano a moltes amistats que el busquin i se l’emportin a casa, perquè conté algunes joies que només es troben allà. Proveu-ho.
3. Correccions i esmenes
També sol passar, quan es compilen els poemes en una Obra Completa, que el curador s’adona d’alguns errors (petits o grans) que hi havia en la primera edició i que, ves per on, havien passat par alt a l’autor, al corrector i als editors. Normalment són errors petits, que el mateix lector pot veure i corregir, però a vegades poden ser grans. (Famós és el canvi de “cadena” per “carena” en el poema “A Mallorca durant la guerra civil” en les Obres de Rosselló-Pòrcel a Moll.)
Un parell de petits errors, però que fan el llibre més entranyable, és el que hi ha a l’edició de Història de l’arquitectura de Jordi Domènech (Jardins de Samarcanda, 10. Cafè Central/Eumo Editorial), errors petits que en l’edició de la seva Obra poètica 1971-2002 es van corregir. L’error també fa del llibre un fetitxe, el fa especial, particular, obra rara a conservar o a perseguir.
4. És el que l’autor va veure
L’edició de Història de l’arquitectura té un altre valor afegit que poden tenir alguns d’aquests llibres: és l’edició que l’autor va veure, la que va tenir a les mans, la que tocava i llegia (si la llegia). Les Obres Completes de Domènech són pòstumes, i aquest volum, aquesta edició, és la que ell va veure. Llegir Domènech en aquest llibre és un dels homenatges que es poden fer a un dels grans de la nostra contemporaneïtat.
5. Una altra mena d'oblit
Quan un autor publica les Obres Completes en vida, queda clar que després d’aquest volum pot escriure i publicar encara més textos. A vegades, però, passa que l’edició dels poemes posteriors queda un xic ofegada rere l’impacte del volum compilador. I l’oblit encara és més greu si la mort de l’autor fa que no hi hagi cap altre llibre posterior. Així, el volum d’Obra Completa (que mai no es reeditarà i, per tant, no contindrà mai el darrer llibre) queda com a “obra total” i fa invisible aquell llibre publicat després.
Això és el que ocorre a l’obra del poeta Albert Ràfols-Casamada. El volum Dimensions del present (Jardins de Samarcanda, 33. Cafè Central/Eumo Editorial), publicat després de la segona versió de Signe d’aire, sembla un llibre fantasma, que vagaregi pels llimbs de l’ignorat. I és un llibre excel·lent, que obre la poesia de Ràfols-Casamada a unes altres dimensions que encara no havia explorat, i sense el qual la visió de la seva obra no serà mai completa.
Per això, en un altre lliurament de Sonograma Magazine parlaré d’aquest llibre.






dissabte, 27 de desembre del 2014

el dimoni de les llistes


«[...] Llevo días fuera de mi tierra y, como nos encontramos en tiempo de confettis y turrones, de matasuegras y listas de los mejores libros del año, siento añoranza de mis paisanos y de sus juergas en estas fechas. ¡Son tan bestias! Una llamada de móvil aminora mi melancolía al informarme de la composición de varias de las listas de los mejores libros. Pero como son tan distintas en un diario u otro (lógico, porque los diarios son "ellos y sus circunstancias"), mi primera impresión es que resulta difícil manejar semejante tumulto de títulos, y más aún teniendo en cuenta que no están algunos de los que han despertado mi interés en los últimos meses.
Qué hacer con tanto libro, cada uno junto al otro, aspirando a opacar al de al lado? ¿Qué hacer con tanta barra libre de cien metros lisos? Me pongo en el lugar de quien lleva en la cabeza todas las listas de este año y observo que la apagada gente de Marienbad empieza a mirarme como si fuera yo y no ellos quien llevara un pesado fardo encima. ¿Una carga de años o de libros? Una carga de libros del año.
Empiezo a parecerme a Paul Valéry cuando visitaba museos y notaba que eran inhumanos: “Resulta paradójica esta proximidad de maravillas independientes y enemigas, tanto más enemigas cuanto más semejantes son. […] El oído no aguantaría a diez orquestas tocando juntas. Nuestra herencia nos aplasta. El hombre moderno se ve empobrecido por un capital exagerado de riquezas, y por tanto inutilizable”.
Estas palabras me recuerdan que en su primer encuentro Holmes le comenta a Watson que el cerebro del hombre es originariamente un desván vacío, que uno deber ir llenando con los enseres que prefiera. El necio, le dice Holmes, mete en él todos los trastos que encuentra, de modo que los conocimientos que podrían serle útiles no disponen de lugar, mientras que en cambio el artesano habilidoso controla lo que introduce en su cerebro-desván. Y no hay que olvidar que nuestro altillo no tiene paredes elásticas ni puede dilatarse sin límite, de modo que no conviene que datos inútiles desalojen a los útiles…
En el tumultuoso fardo hay bastantes libros superfluos que han desalojado a lo loco a otros de mayor enjundia y saturado con datos inútiles el desván. Alguno dirá: pero son listas necesariamente arbitrarias y sólo son juegos navideños. Pues claro, y mi comentario es de fin de año. Hay libros que se han visto extrañamente borrados, atropellados, dada la alegría con la que se ha llenado la cáscara vacía; mejor dicho, el camarote de los Marx».

Enrique Vila-Matas. El peso del año. El País. 23|12|2014.

*

Algunes llistes:
· Els millors del 2014. Marina Espasa.
· Llibres recomanats Nadal 2014. Jordi Galvez. Un dia en les carreres. 
· Los mejores libros del año por idioma y género. El Periódico. 
· 100 Notable Books of 2014. The New York Times.

*
I el millor de casa meva*:




____________________
* Faig trampa, com sempre. Llisto llegits, no publicats. L'únic que acompleix els dos requisits és la dona meravellosa.





dilluns, 31 de desembre del 2012

el millor de cada casa



Aquests són els meus. Faig trampa, perquè la pregunta correcta inclou la condició editats el 2012 i no m'ha quedat altre (remei, s'entén) que fer-li una mica de planxa i pintura, substituint editats per llegits, tot per tal d'encabir-hi els detectives, que, malgrat haver-me'ls empassat aquest estiu, va ser, sens dubte, la meva millor lectura de l'any 1998. No sé si m'explico.

·  Los mejores libros del 2012. Xavi Ayén i Josep Massot. La Vanguardia.
·  Lo mejor de 2012. Los libreros recomiendan.
·  Especial: Els editors recomanen. Montserrat Serra. Vilaweb.
·  Michiko Kakutani's 10 Favorite Books of 2012. The New York Times.
·  Els millors llibres del 2012. Josep Lambies. Time Out.
·  Els 10 llibres del 2012 segons els bibliotecaris. elPeriódico.cat.
·  Les novel·les de l'any. ara.cat.
·  Mejores libros del 2012 por votación popular. Llegir en cas d'incendi.
·  Selección 2012: número 1 (libros + cómic). numerocero.
·  De paraísos, tangos y fronteras. Lo mejor de 2012. EL CULTURAL.es.
·  Els millors llibres del 2012. Una tria personal. Xavier Serrahima. NÚVOL.
·  Libros del año en Babelia. El País.
·  Enric González: Diez libros que habría lamentado perderme este año. Jot Down.
·  Nuestros libros favoritos de 2012. Qué leer.




dissabte, 31 de desembre del 2011

el millor de cada casa

Potser sí que l'originalitat és un grau. En tot cas, no és pas el meu fort. Efectivament, ha arribat el moment de fer examen de consciència lectora. Els de Babelia, per exemple, diuen que el 2011 ha set l'any dels enamoramientos marianos; d'altres, de més a la vora, s'inclinen per les confessions d'en Cabré; però per a una servidora -i ja pot anar dient missa l'horòscop xinès sobre el regnat de conills, gats o llebres- aquest que s'acaba avui serà, per sempre més, l'any del lloro. D' el lloro d'en Barnes, és clar.





dilluns, 27 de desembre del 2010

el millor de cada casa (el dimoni de les llistes)


El metge m'ha dit sempre que fumi. Als seus consells afegeix: fumi, amic, si no un altre fumarà en el seu lloc.
Erik Satie.

No, per molt que s'entestin, o justament per això, perquè s'entesten, l'any que ve no deixaré de fumar. Ni aniré al gimnàs. Ni penso dedicar més temps als meus fills. Res d'aprimar-me. Aquesta és la meva llista de despropòsits.
Sembla que ara és hora de balanços, resums i bones intencions. No vull ser menys. Tan sols una pregunta. Quin ha set el vostre llibre del 2010. No sóc gens original. Ni ganes. L'originalitat és una estafa.


Las lecturas de 2010, Hermano Cerdo.
A Year in Reading 2010, The Millions.
Quins llibres, llegits enguany, passaran a la teva prestatgeria d'escollits, Què llegeixes.
Los mejores libros del año de Babelia.

Per exemple.




P.S.: M'he hagut de conformar amb aquesta mena de tràiler. Volia el tercer curt, dels onze que formen Coffee and Cigarrettes de Jim Jarmush, Somewhere in California, on Iggy Pop i Tom Waits celebren, fumant pels descosits, que han deixat de fumar.