la crida salvatge

«En literatura només ens atrau allò salvatge. L'avorriment no és altra cosa que un sinònim de domesticació. És el pensament lliure, no civilitzat i salvatge, de Hamlet i de la Ilíada, de les sagrades escriptures i les mitologies que no aprenem a les escoles, el que ens agrada. Així com l'ànec salvatge és més lleuger i bonic que el domesticat, també ho és el pensament salvatge: l'ànec collverd, el que entre les gotes de rosada aixeca el vol per sobre dels aiguamolls. Un llibre bo de veritat és una cosa tan natural i tan inesperadament i incomprensiblement justa i perfecta com una flor salvatge descoberta a les planures de l'Oest o a les jungles de l'Est. El geni és una llum que fa visible la foscor, com la llum del llamp, que potser esberlarà el temple del coneixement, i no un llumí encès al cor de la humanitat, que empal·lideix davant la llum del dia...»

Henry David Thoreau. Caminar. Traducció de Marina Espasa. Angle, 2017. P. 73.

orwell i la justícia

JORDI PUNTÍ
Orwell i la justícia
elPeriódico
3|11|2017

Els llibres de Thoreau i d'Orwell segueixen molt actius en el préstec de les nostres biblioteques i les raons no venen dels EUA i Trump sinó d'Espanya

Com que m’agrada fer servir les biblioteques públiques, fa unes setmanes vaig anar-hi a buscar un exemplar de l’assaig de H.D. Thoreau sobre la desobediència civil. El va publicar el 1849 i començava amb aquella frase que va fer fortuna: «El millor govern és el que governa menys». Quan vaig consultar l’arxiu online, però, vaig descobrir que quasi tots els exemplars que corrien per Catalunya estaven en préstec. Uns dies després em va passar el mateix amb 1984, la novel·la distòpica i profètica de George Orwell. Tots dos llibres han rebut molta atenció des que Trump és president dels EUA, vaig pensar, i l’interès és lògic. Sobretot en el cas de 1984, ja que hi ha connexions evidents amb alguns mètodes del govern Trump pel que fa a la manipulació de les notícies.

Ahir la curiositat —i la indignació— em van fer tornar al catàleg general i fer una nova cerca: els llibres de Thoreau i d’Orwell segueixen molt actius en el préstec de les nostres biblioteques, i estic convençut que les raons ja no vénen d’Amèrica, sinó d’Espanya. Tot i tenir gairebé 70 anys, la virtut de 1984 com a ficció és que sempre et permet fer paral·lelismes amb les formes dels governs autoritaris. La detenció i presó preventiva dels exconsellers, i sobretot la manera com s’ha argumentat per part de fiscals i jutges a l’Audiència Nacional, denoten una agressivitat interessada a l’hora d’interpretar les lleis. Ém ve al cap un fragment de la novel·la, aquell instant en què O’Brien explica a Winston que el poder es referma amb el patiment dels homes. «Amb l’obediència no n’hi ha prou», li diu, «el poder es basa a infligir dolor i humiliació. El poder consisteix a esmicolar les ments humanes». 

És una de les lliçons de 1984, però n’hi ha moltes més. «Qui controla el passat controla el present», diu una consigna del Partit del Gran Germà, i de seguida penso  en el ministre espanyol, Alfonso Dastis, negant la violència de l’1-O davant una periodista de la CNN atònita. La novel·la d’Orwell acaba malament. Potser per això la llegim també: per posar-nos en guàrdia i  per defensar el nostre present. 

solvitur ambulando

«Hi ha paraules que, alguns cops, tenen tanta força i lucidesa que desborden, per excés i sobreabundància, la conjuntura concreta per a la qual van ser pensades. Passa poques vegades, però és com si es beneficiessin d’una estranya generositat, aquella que fa dir a les paraules més del que estrictament, literalment, diuen. En aquests casos, les paraules rebenten el seu ús merament instrumental i esdevenen, en cert sentit, oraculars, perquè són capaces d’endevinar alguna cosa molt profunda de les inquietuds humanes. Els grans poetes ho saben bé, però, entre els assagistes i teòrics, passa molt rarament. Aleshores, quan passa, descobrim en les paraules, més que el seu sentit, un horitzó tenyit per la llum de l’albada.

Fixeu-vos, per exemple, en aquesta meravella: “No ens és indiferent la direcció en la qual caminem. N’hi ha una de bona; però som molt propensos, perquè perdem el cap o perquè som estúpids, a agafar la dolenta. Ja ens agradaria agafar aquell camí que no hem agafat mai encara en aquest món, que simbolitza de manera exacta el camí que ens agradaria fer en el nostre món interior i ideal; però moltes vegades, sens dubte, ens costa molt triar l’orientació, perquè encara no existeix de manera clara dins del cap”.

Henry David Thoreau, de qui aquests dies es commemoraven els dos-cents anys del seu naixement, les va escriure per a una conferència l’any 1851. I van ser paraules que va repetir, en diversos llocs i durant nou anys, fins al 1860, cada cop que va fer -i en van ser molts!- la mateixa conferència. El text complet no va ser publicat fins al 1862, amb el títol de Walking (Caminar, en la meravellosa traducció al català de Marina Espasa, a Angle Editorial), poc després de la seva mort, que li va arribar quan només tenia quaranta-cinc anys. Es tracta d’un text aparentment, però només aparentment, menor, en el qual, partint de la idea que l’ésser humà és un habitant o una part essencial de la Naturalesa, intentava esbossar el que considerava “una declaració radical” sobre “l’art de caminar, és a dir, l’art de fer camí”.

És un text de butxaca (o, si es vol, de motxilla), no per les seves reduïdes dimensions sinó per la seva voluntat de companyia, ja que està pensat per acompanyar-nos abans, durant o després dels nostres passejos, a propòsit de les nostres meditacions caminades i peripatètiques. Rousseau havia fet alguna cosa semblant, abans que Thoreau i amb un sentit diferent, quan va escriure les seves Rêveries du promeneur solitaire. Perquè hi ha una meditació pròpia del cos quan camina, sobre el terreny, en la solitud de les planúries o els boscos, de les valls o les muntanyes, quan es deixa enrere la vida urbana i s’entra en territoris no disciplinats encara pel treball humà sobre el paisatge. El pensament segueix un ritme sobre l’asfalt i un altre sobre el terra; un sobre els carrers o avingudes i un altre sobre els camins més intuïts que fressats o dibuixats. Hi ha un deixar-se anar del cos en el caminar per la naturalesa, a la muntanya o a la vora del riu o la platja, que genera el seu propi moviment del pensament, paradoxalment més lliure. Potser, com suggeria Thoreau, perquè “el paisatge no té propietari i el caminant pot gaudir d’una certa llibertat”.

No és estrany que la literatura europea estigui plena de moments meravellosos quan els caminants s’enfronten a la passejada sense orientació predeterminada. Caminar no és donar un tomb per acabar sent el mateix, sinó que és recórrer un espai travessant-lo i alhora, sobretot, deixant-se travessar per ell, permetent que sigui el paisatge el que defineixi, també, el nostre món interior.»

Xavier Antich. El pensament del cos que camina. Ara. 22|7|2017.

quan vantar-se no ve de vent

NO CREO que sea cierto lo que De Quincey dice de sí mismo: que lee en griego con tanta facilidad y de manera tan constante como muchos otros hacen en francés. El asesino siempre acaba por ser descubierto, al igual que las lecturas de un hombre, y en los escritos de este autor la cantidad de referencias a la literatura griega no se corresponde en absoluto con esa declaración.

Henry David Thoreau, Diarios, 9 de noviembre de 1851. Llegit a: Henry David Thoreau. Walden. 2a ed. Traducció de Marcos Nava García. Errata naturae, 2013. P. 111.

discurs a la nació

LA MAYORÍA de los hombres ha aprendido a leer para servir a una conveniencia mezquina, como ha aprendido a usar los números para llevar las cuentas y no ser engañada en su negocio; pero de la lectura, como ejercicio noble e intelectual, poco o nada saben. En el sentido elevado del término, la lectura no es un arrullo lujoso en el que las facultades más nobles se duermen, sino, por el contrario, lo que nos mantiene alerta y nos exige nuestras horas más despiertas.

A este respecto, creo que, tras aprender las letras, debiéramos leer lo mejor de la literatura, y no pasarnos la vida repitiendo que la b con la a hace ba y otras construcciones monosilábicas, sentados siempre en las primeras filas de los bancos de la escuela. La mayoría de los hombres está satisfecha con saber leer o con poder escuchar a alguien que lee; muchos sólo han prestado oído a la sabiduría de un buen libro, la Biblia, y durante el resto de sus vidas se dedican a vegetar o a desperdiciar sus facultades con lo que llaman lecturas fáciles. En la biblioteca ambulante que pasa por nuestra ciudad hay una obra en varios volúmenes titulada Little Reading (*), que en un primer momento pensé que trataría sobre la ciudad del mismo nombre, en la que nunca he estado. Hay quienes como cormoranes y avestruces, pueden digerir este tipo de cosas, incluso después de un atracón de carne y verduras, porque no toleran que nada se desperdicie. Otros son las máquinas que proveen este forraje, ellos son las máquinas que lo leen.

Leen la enésima versión de la historia de Zabulón y Sofronia, y de cómo se amaron como nadie antes se amó, aunque el curso de su amor verdadero nunca corriera apaciblemente, más bien corrió, tropezó, cayó, se levantó y continuó...hasta que el pobre desgraciado subió a la torre, cuya aguja más le valdría no haber alcanzado, y entonces, tras dejarlo allí encaramado sin que hubiera necesidad, el feliz novelista decide tocar la campana para que todo el mundo acuda y pueda ver, ¡oh, Dios mío!, cómo consigue bajar de nuevo. Por mi parte, creo que harían mejor en metamorfosear a todos esos aspirantes a héroes del reino universal de la novela en hombres-veleta, tal como se disponía a los héroes en las constelaciones, y en dejarlos allí girando hasta que se oxidaran, para que no bajaran a molestar a los hombres honrados con sus chanzas. La próxima vez que el novelista toque la campana no me moveré, aunque salga ardiendo la iglesia. «Los brincos de Pie Ligero, un romance de la Edad Media, del célebre autor de Tra-la-la, Tra-la-li, venta por fascículos mensuales, gran demanda, no acudan todos hoy mismo». Leen todo esto con ojos como platos, inmenso buche y curiosidad primitiva, sin necesidad de matices ni sutilezas, como hace un escolar de cuatro años con su edición de dos centavos y cubierta dorada de la Cenicienta, sin progresos apreciables en la pronunciación, la entonación, el énfasis o la reflexión sobre la moraleja. El resultado es una mirada embotada, un flujo vital estancado y un desmayo general con pérdida de todas las facultades intelectuales. Esta especie de pan de jengibre se cocina diariamente en casi todos los hornos, y desde luego con mayor asiduidad que el pan de puro trigo o el de centeno y maíz, y encuentra un mercado mucho más amplio.

Los mejores libros ni siquiera los leen los así llamados buenos lectores.

Henry David Thoreau. Walden. 2a ed. Traducció de Marcos Nava García. Errata naturae, 2013. P. 110-112.

__________

(*) Pequeña lectura. Se trata de una antología de extractos de la literatura clásica y moderna publicada en Nueva York en 1827. El subtítulo del libro indica que su objetivo es instruir al lector, a través, fundamentalmente, de las Sagradas Escrituras.

l'estanyol de les granotes

Edgar Allan Poe va néixer a Boston com podia haver nascut en qualsevol altre lloc on els seus pares haguéssin representat una obra; de totes maneres ell era un cavaller del sud més que no de Nova Anglaterra. La seva obra no va ser mai apreciada per Emerson i els intel·lectuals de l’est, el seu sotarrat romanticisme no era ben rebut pel racionalisme bostonià. Una vegada, va participar en una mena de fòrum de debats (1) transcendentalista i la va liar. Una dama de l’alta societat el va convidar a una de les seves sessions, el van anar a escoltar totes les testes florides de Massachussets, segur que es va penjar el cartell de sold out. Però el nostre heroi (!). va arribar embriac i en posat greu però amb la veu valva els recità Al-Araaf un poema de joventut gens adecuat pel selecte públic. Els diaris el van posar a parir, però ell amb la seva arrogància caracteristica va dir que ho havia fet expressament, per venjar-se dels creguts de l’estanyol de les granotes, en al·lusió, suposo, al Walden de Thoreau.

Una de los poques coses bones que té treballar en dissabte és que de tant en tant puc fer petar la xerrada amb en Lluís; si, aquell usuari model del que ja us he parlat en alguna ocasió i segur que avui tampoc serà l’última,...doncs, bé, com us deia, l’altre dia, abans del pont de la immaculada constitució, va venir i em va explicar el dia que a Baltimore va visitar la tomba de Poe. Jo era feliç, estava a un taulell de distància d’algú que havia tocat la tomba del mestre. Em va dir que va anar a presentar-li el seu respecte i que va fer un xarrup de whisky a la seva salut-memòria. En marxar, ja d’esquena a la làpida, potser va sentir una veu d’ultratomba que deia: ... és que beuen sols els catalans?





(1) Broma vigatana.