préstec a domicili

Quan fa uns anys li van oferir fer-se càrrec del servei de préstec domiciliari de la biblioteca Sofia Barat de l'Eixample de Barcelona, Jandra Piera de seguida va dir que sí. La possibilitat de trepitjar el carrer i visitar els usuaris a casa seva li venia més de gust que passar hores asseguda entre quatre parets. I així va ser com un dia va entrar a casa de l'Albina Francitorra, la mare de Montserrat Roig. Gràcies a aquesta relació, la biblioteca Sofia Barat ofereix en consulta títols difícils de trobar de la popular escriptora que va morir fa 25 anys, com 100 pàgines triades per mi o les sèries d'entrevistes Retrats paral·lels.

Va néixer, viu i treballa a la Dreta de l'Eixample. Vostè és un exemplar autèntic d'aquest barri barceloní.

Sí, però quan puc m'escapo a Portbou i surto amb la barca al mar. Vaig estudiar Psicologia Social i formo part de la primera promoció de funcionaris democràtics de l'ajuntament. Treballava amb joves en risc d'exclusió, però vaig agafar una excedència per cuidar les meves filles i quan em vaig reincorporar em va tocar anar a biblioteques. Vaig passar per Sant Martí de Provençals i Gràcia abans d'arribar a la biblioteca Sofia Barat.

Aquí va conèixer Albina Francitorra.

Crec que era l'any 2006. Ella venia en cadira de rodes, amb una noia que l'ajudava, i sempre tenia molt clar el que volia. Era sorprenent que una dona de gairebé 100 anys estigués tan al dia de tot, especialment de literatura catalana. Fins i tot ens va demanar si algun voluntari podria anar a casa seva per ensenyar-li a usar internet.

Era una dona àvida de coneixement i una lectora voraç, com la seva filla.

Sí, però jo al principi no la relacionava amb Montserrat Roig. Per a mi era només la senyora Albina, una usuària més.

¿Quan va descobrir qui era?

Quan vam inaugurar el préstec domiciliari li vaig oferir la possibilitat que una voluntària li portés els llibres a casa, i va ser una de les primeres usuàries del servei. Abans de començar a portar llibres sempre visito les cases, i com que la seva era tan a prop m'hi escapava sempre que podia. Recordo que el pis em va causar impacte, perquè havia quedat congelat en els anys 70. En una d'aquelles visites em va dir que era la mare de Montserrat Roig.

 ¿Com va anar la conversa?

La primera vegada vam parlar en un gabinet que tenia les parets forrades de llibres, i les altres vegades em va fer passar al saló menjador que donava a un pati interior.

¡El pati que apareix a les seves novel·les!

Va ser llavors quan em va explicar que havia tingut set fills: sis noies, entre elles Montserrat Roig, i un noi. Va assenyalar el pati i va dir que els seus fills havien passat moltes hores allà. Va ser una conversa dramàtica, perquè llavors ja se li havien mort diversos fills, però em va semblar que era una dona molt forta, amb les idees molt clares i que estava molt orgullosa de la vida que havia portat.

¿Com van acabar a la biblioteca els llibres de la seva filla que tenia a casa?

Ella ens els va oferir i li vaig dir immediatament que sí. N'hi havia tants que vam anar a recollir-los amb un carret d'anar a comprar. Els havia ordenat en munts i no em vaig atrevir a agafar-los tots. Vaig seleccionar 15 títols i em vaig emportar un exemplar de cadascun. També em vaig endur alguns llibres escrits pel seu marit, Tomàs Roig Llop. Em va explicar que ella el va ajudar a transcriure alguns textos.

¿Quant de temps va seguir demanant llibres?

Si no recordo malament, la voluntària de la biblioteca li va estar portant entre quatre i sis llibres al mes fins al 2009, i després n'hi va seguir portant a una residència, però ja no eren d'aquesta biblioteca. Va viure 101 anys [va morir el desembre del 2013] i mai va abandonar la passió per la lectura.

Gemma Tramullas. Per a mi era només la senyora Albina, una usuària més. ElPeriódico. 12|11|2016.

diàlegs a barcelona

El cas és que la Capmany, quan era regidora de Cultura, va idear una col·lecció de llibres de converses (Diàlegs a Barcelona, es deia) que no ha estat superada. La Roig era imprescindible, en una tria de cinquanta persones. Però em va emparellar a mi amb ella. Els llibres de la col·lecció eren una llarga conversa entre dues persones que tinguessin alguna afinitat. Ja ho he dit: la Capmany em tenia simpatia, perquè en el meu lloc podia haver-hi dotzenes d'escriptors o escriptores. Recordem que la Roig estava en el cim de la seva fama, era traduïda a moltes llengües i reclamada a molts congressos internacionals i era una figura destacada a tot l'Estat. Crec que no hi ha hagut cap altre cas com ella. I en canvi jo només havia publicat un llibre de contes i una novel·la i em coneixien només en cercles molt limitats. La desproporció era evident. Ho vaig acceptar com un repte i per a mi va ser molt important; hi vaig descobrir, a més, una Montserrat Roig divertida, intel·ligent i generosa. Vam estar tres dies seguits parlant, mentre un home tan intel·ligent i tan culte com Xavier Febrés ens enregistrava en el més absolut silenci -nosaltres en fèiem broma, dient que dues dones parlant i un home escoltant és una raresa, i una compensació vital. Vam parlar de Catalunya i de literatura, i també de perruqueria i de fills. Vam xerrar pels colzes, sense inhibicions. I ens vam contar, ella a mi, que em tenia por perquè temia ser jutjada severament per una nacionalista com jo; jo a ella, que temia ser jutjada severament per una comunista com ella. Va resultar que les dues érem gent respectuosa i dialogant, que creien que la gràcia del diàleg és precisament la discussió i la divergència. Vull dir: cap de les dues era dogmàtica. I això ens va fer amigues.

Isabel-Clara Simó. Els racons de la memòria. Ed. 62, 2009. P. 74-75.

*  *  *

MONTSERRAT ROIG. ¿Tu has volgut escriure des de sempre?

ISABEL-CLARA SIMÓ. Fa molts anys que escric, encara que només faci dos anys que publico. Havia publicat anteriorment aquell llibre de narracions amb el qual vaig guanyar el premi Víctor Català de l'any 1978. Sempre he escrit, el que passa és que com que feia d'ensenyant i portava la revista Canigó, fins ara havia treballat catorze hores diàries. D'aquesta manera, no hi ha ningú que escrigui. He pencat moltíssim en aquesta vida. En aquest sentit sí que em sento víctima...El meu cas és per posar-se a plorar.

 [...]

MONTSERRAT ROIG. ¿Tu sempre has volgut escriure novel·la?

ISABEL-CLARA SIMÓ. La novel·la sempre m'ha fet por, però ho he intentat des de joveneta. Encara guardo coses de quan escrivia fa molt temps, en castellà. Fins als 20 anys no vaig saber escriure el català. Recordo una entrevista, em sembla que entre la Maria Aurèlia i tu, en la qual ella retreia a la teva generació que no sabia prou català. ¡Però si no vam tenir cap facilitat! I imagina't jo, des del País Valencià...

 [...]

MONTSERRAT ROIG. Escolta, ¿tu quins horaris tens per escriure, ara?

ISABEL-CLARA SIMÓ. Normalment, m'agrada més escriure de nit. Però aleshores me'n vaig excitada al llit i dormo molt malament. A tu no et passa? [...]

MONTSERRAT ROIG. A mi m'agrada més escriure al matí. És curiós, però dels aspectes concrets de l'ofici d'escriure, els escriptors es resisteixen a parlar-ne. A mi m'interessen tots aquests aspectes relacionats amb el propi ofici. Es té sovint tota una mística de l'escriptor. Jo considero que escriure vol dir fer cel·lulitis, estar asseguda hores i hores davant de la màquina d'escriure i veure com el teu cul es va fent cada vegada més aixafat per la manca d'exercici. M'interessen els mecanismes interns de l'exercici quotidià d'escriure. Jo vaig decidir quan era molt jove que volia escriure, però no sé per què exactament.

ISABEL-CLARA SIMÓ. No crec que això ho sàpiga cap escriptor. Apareix de sobte com una cosa que t'agrada fer.

MONTSERRAT ROIG. D'acord, en el fons consisteix a triar allò que et causa plaer. No crec gens que l'escriptor sofreixi tant com diuen quan escriu. M'irriten molt els qui van d'escriptors turmentats. Evidentment que el procés d'escriure un llibre és pesat i problemàtic, provoca angoixa, tensió i una gran inseguretat en el resultat.

ISABEL-CLARA SIMÓ. Diu en Manuel de Pedrolo que no creu gens en les inspiracions i tots aquests romanços, que és un problema d'hores treballades cada dia i, després, d'estripar moltes coses. L'ofici d'escriure s'agafa tot pencant, això ho tinc molt clar....

Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig: conversa transcrita per Xavier Febrés. Laia, 1985. P. 61-62.

ensenyar les dents (o quasi)

Y se rió. Y de no ser porque ya había muerto, se habría muerto allí mismo de risa. 

Enrique Vila-Matas. Suicidios ejemplares. 

Carson McCullers

Mark Twain

George Bernard Shaw

G.K. Chesterton

Jorge Luis Borges

Franz Kafka

Ernest Hemingway

Montserrat Roig

Mercè Rodoreda

H.P. Lovecraft

Roberto Bolaño

George Orwell

Samuel Beckett

la roig fa 65 anys

13 de juny de 1946-10 de novembre de 1991

la perspectiva nevski

"Yo, cuando la cruzo, me envuelvo bien en mi capa y procuro no
ver nada de lo que encuentro al paso. Todo es engaño, todo es
ilusión, nada es lo que parece".

Nikolái Gogol, La perspectiva Nevski.

La perspectiva Nevski (Невский проспект, Nevski prospekt) és el carrer més famós de Sant Petersburg. Una avinguda d'uns quatre quilòmetres plena de cafès, palaus particulars que allotgen institucions oficials, museus, botigues... L'artèria més animada de la ciutat, plena de contrastos.

Això diuen, que jo no hi he estat mai, tret que es pugui considerar com a visita haver llegit un conte de Gógol -on l'avinguda en qüestió no es limita a fer la funció de decorat, sinó que rep tractament de personatge protagonista- o saber-se de memòria una cançó de Franco Battiato (un amic sicilià a qui estimo molt). En aquest cas (turulato), sí que conec la Perspectiva Nevski. De sobres.

Punt i final? No, ja us agradaria, però no. Acabo de recordar un llibre que no he llegit. Un llibre fet per encàrrec. Resulta que l'any 1980, una editorial de Moscou (Edicions Progrés) va convidar una escriptora catalana a fer una estada a la Unió Soviètica per tal que escrivís un llibre-reportatge sobre el setge de Leningrad; un setge ferotge que va començar el 22 de juny de 1940 (d'altres s'inclinen pel 8 de setembre, però no vindrà de 60 dies) i que va durar 2 anys i mig. Així va ser com un altre mes de juny, quaranta anys després i en plena temporada de les nits blanques, quan el sol no és pon ni perlamordedéu, la Montserrat Roig va agafar les maletes i va fer cap a Leningrad, on passaria dos mesos documentant-se per escriure L'agulla daurada. Ja us ho he dit de bon principi, jo no l'he llegit, però ara el tinc aquí i no me'n puc estar. La Perspectiva Nevski segons la Roig:


"Des de l'estació de Moscou, que abans es deia de Nicolau, vam baixar per la Perspectiva Nevski cap a l'hotel Europa. El primer que vaig veure fou una agulla daurada alçant-se al fons del carrer. Era l'agulla de l'Almirallat. Ossip Mandelstam va escriure que les cases que hi ha vora l'estació són grises com els gats. Em trobava al carrer més líric del món, segons Alexandre Blok, i no me'n savia avenir. La primera impressió que vaig sentir fou la de tristesa, d'una tristesa activa. Puixkin, quan venia de Moscou per estudiar al Liceu de Tsarskoie-selo, va topar-se amb un Sant Petersburg més uniforme, glacial, administratiu i impersonal que no la pacífica i provinciana Moscou. Jo només veia gent apressada i, al fons d'un cel rúfol, l'agulla daurada de l'Almirallat. Res més.
[...]De les calesses europees i els guàrdies armats amb destrals del temps de Puixkin, als tramvies i trolebusos que ara creuaven l'avinguda. Però hi havia les mateixes façanes, els molls de granit, els ponts i els canals. Les il·lustracions del segle dinou ens mostren la mateixa perspectiva: traces modernes, simples, solcades pel riu Fontanka i els canals. M'havia imaginat la Nevski més llarga i ampla, com un bulevard parisenc. Però, des de la mateixa estació, ja et podies guiar per l'agulla daurada de l'Almirallat. Quan mires per primera vegada un carrer o una plaça que forma part de la teva pròpia llegenda literària, gairebé mai no el reconeixes. És com si la teva memòria, feta de papers i de paraules escrites, es negués a acoblar-se amb l'objecte real. La Perspectiva Nevski em va semblar, en aquell moment, anodina i greu. Serien les persones que viuen ara a Leningrad les que m'acostarien a les seves pedres i m'ensenyarien a mirar-les d'una altra manera. Però aleshores, la literatura ja quedava al marge."


Segons com, val més no anar-hi, i conservar-la tal qual està ara. Infinitament més gran. On vas a parar.


P.S.: A l' Imma.