morir al teu costat

Spike Jonze. To die by your side.

baroja, delibes i les dones que llegeixen

Recuerda Delibes -y me lo contó no hace mucho- que cuando de un brinco se instaló en el estrado de la celebridad literaria con la novela La sombra del ciprés es alargada, ganadora del incipiente y ya "alborotador" premio Nadal, viajó a Madrid des de su Valladolid del Campo Grande, del Pisuerga universal; y de la mano de su editor, el referido Nadal, visitó y conoció al "feroz" don Pío Baroja. Y hablaron, entre otras, de la cuestión de toda la vida: los españoles apenas leemos. Mas el entonces joven y apuesto y triunfador de la última hornada, Delibes, se atrevió a contradecir a don Pío: "Pues yo creo que se lee cada día más; de mi libro ya se han agotado las tres primeras ediciones ". Don Pío: "Eso es mentira, se lo aseguro". Delibes: "Si ya me las han pagado incluso". Don Pío: "¡Mentira!, y si le han pagado es para engañarlo y para que siga escribiendo". No había manera de apear de sus recias ideas a don Pío; y Nadal, hasta entonces testigo mundo, le aclaró: "Es que creo que hay un detalle que se le escapa. Mire, don Pío, de un tiempo a esta parte ya empiezan a leer las mujeres". Y don Pío, estupefacto: "¡Ah, entonces ... !"

Feliciano Fidalgo. "Pío Baroja, Miguel Delibes, Eva y Kasia". El País, 13/9/1996.

bébert

Who's there, David?
(A manera de dedicatòria)

Céline i Bébert a Dinamarca.

Esta reseña debería versar sobre un gato, el más ilustre e irresistible de la historia de la literatura.

Bébert era un gato atigrado de Montparnasse, nacido probablemente en 1935. Encontró a su segundo amo en el París ocupado a finales de 1942. A Bébert —“la magia misma, el tacto por longitud de onda”, como lo describió su amo— se hizo necesario abandonarlo cuando el amo y la esposa, Lucette, se esfumaron en dirección a Alemania en la pavorosa primavera de 1944. Bébert no aceptó la separación. Fue transportado en el saco de viaje. El periplo los condujo por cráteres lunares de bombas, ferrocarriles destrozados y ciudades ardiendo como antorchas enloquecidas. Bajo los bombardeos, Bébert, medio muerto de hambre, se perdió, pero volvió a encontrar a su amo y a madame. El trío cruzó y volvió a cruzar el Reich en pleno hundimiento. En un último y desesperado empujón, llegaron a Copenhague. Cuando la policía danesa fue a detener a aquellos huéspedes inoportunos, Bébert se escabulló por un tejado. Luego de que lo atraparon, el legendario animal fue enjaulado en la perrera de una clínica veterinaria. Cuando su amo fue liberado de la cárcel y se recuperaba, Bébert tuvo que ser operado de un tumor canceroso. Pero el felino de Montmartre estaba de vuelta de todo. Resistió el trauma y tuvo una rápida recuperación, con la serenidad, más lenta y sabia, de los gatos que van envejeciendo; fiel, silencioso y enigmático.

Amnistiado, el patrón de Bébert tomó el camino de su casa a finales de junio de 1951. Cuatro gatos menores —Thomine, Poupine, Mouchette y Flúte— les acompañaron en el viaje. Con aspecto de esfinge desde hacía años, Bébert, que compartía tantos secretos, murió en un suburbio de París a finales de 1952.

[...] Es sobre Bébert sobre el que quiero escribir: Bébert, el archisuperviviente y la encarnación del ingenio francés. Pero tengo ante mí una voluminosa bibliografía de su desdichado dueño, de ese médico loco que, bajo el nombre de Céline (tomado de su abuela) produjo algunas de las narraciones y de las obras de "ficción real" más sensacionales no sólo de este siglo sino de la historia de la literatura occidental.

 Sería un placer informar sobre Bébert. Sobre Céline, no. 

George Steiner. "El hombre gato". A: George Steiner en The New Yorker. Siruela, 2009. P. 239-240.

Ce chat n'est pas Bébert, pour l'amour de dieu!

l'undemà ningú l'ha vist

L'undemà ningú l'ha vist, sentencia la saviesa popular, eixa dona. I qui sóc jo, Teresa Panza d'estar per casa, per a contradir l'obvietat. Ningú. Punt i final: m'estalvio el resum de la darrera trobada, la dedicada a 1280 ànimes, (l'undemà, n'aquesta casa, és el títol de les cròniques de les nostres reunions) i aquí pau i després glòria, que fa una calor que eixorda les pedres, la vida real em manté entretingudeta amb les seves coses (que si no vols caldo, tres tasses, per exemple), i sobretot, sobretot, l'undemà m'avorreix, perquè ja és passat, jo hi era i, per tant, sé com va anar tot. Clar que llavors ve en Mitchum i em recorda que la gran postuladora de l'undemà és aquesta contradictòria personeta que ara no el vol redactar, és a dir, servidora. Com hi ha món.

Ja se sap, qui no vulgui pols..., rebla el clau, sorneguera, la sàvia Parèmies, -que així és com li diuen al seu barri- sempre a l'aguait, sempre amb aquestes veritats tan sòbries, la Parèmies. Val més tard que mai. Prou, perlamemòriadejoanamades, prou. I colpejo les tecles per tal d'acabar amb la cuca, que, com sap tothom, és l'única manera de fer desaparèixer el verí.

Érem tretze; un sant sopar, amb nou noies, però. Miquel Vilardell, el nostre moderador convidat, repassa la biografia de Thompson, parla de neonaturalisme, dels autors que el van influir (Steinbeck i un parell més cuyo nombre, Miquel, faries bé de recordar-me, si et plau). Aprofitem per a parlar dels perills d'internet, de com s'ha d'anar amb guants i pinces, que tota precaució és poca. I és que en Miquel ha ensopegat amb alguna dada biogràfica que caldria contrastar i jo us vaig penjar al bloc una suposada fotografia de Jim Thompson. Sí, suposada vol dir que no era ell. Era un altre Jim Thompson, un que vivia a Thailàndia, obsessionat amb els jardins tropicals, i que un dia va sortir de casa seva per a no tornar-hi mai més. Vaig treure la fotografia d'un bloc pretesament especialitzat en novel·la negra, i vaig mantenir l'espifiada prop d'una setmana, fins que, per casualitat (casualitat? CASUALITAAATTT?), un diumenge a la tarda, escarxofada al sofà, mirant-me a la tele un reportatge sobre jardins del món, de sobte, a l'interior d'una casa thailandesa, a sobre d'una tauleta, una fotografia: la mateixa que jo tenia penjada al bloc. La falsa fotografia de Jim Thompson escriptor. Tots dos de front esclarissat, és cert, però amb això no n'hi ha prou.
Tornem a la novel·la. Pels que no l'heu llegida, la cosa va d'un xèrif d'una petita població que ha conservat el seu càrrec gràcies al fet de desentendre's de les activitats irregulars dels seus conveïns, però la seva inhibició ha anat massa lluny: la comunitat no desitjava un representant de la llei tan manifestament corrupte. En la ment febril del xèrif es desencadenen tota mena d'autojustificacions i autoexculpacions alhora que la decisió d'utilitzar el crim: és la individualització patològica de la moral hipòcrita de la nostra societat, diu la contracoberta. Rabiosa actualitat!, dic jo.
Pel que sé, el llibre no ha agradat gaire (ha molestat la brutalitat i el llenguatge groller, principalment), i, per a compensar aquest fet, tres infatigables entusiastes de Thompson -en Miquel, en Gaietà i servidora- que vam garlar de valent i vam mirar d'explicar el perquè de la nostra admiració.
No puc donar fe del que es va dir, perquè, com ja us he anunciat, estava massa ocupada xerrant. Com a notària, no tinc preu, ja ho veieu. Ara, com a participant, vaig gaudir i com. Vam parlar molt i molt del llibre, però no tant de les nostres impressions personals, que també, com de l'artefacte, d'aquesta primera persona que, inevitablement i des de la primera línia de la novel·la, converteix el lector en còmplice de tot el que s'esdevindrà. De la brutal violència sense ni una gota de sang explícita. Com del realisme crític, en un escenari que podríem qualificar -en paraules de Jordi de l'Alf que ja han fet fortuna- de western crepuscular, i a cops d'escepticisme cruel que acaba derivant en sarcasme, Pottsville i les seves 1280 ànimes passen a ser un territori fantasmagòric, cosí germà de Comala, per exemple.
En Miquel no es cansa de vindicar Thompson com un gran escriptor, gènere a banda. I jo el secundo: sí, sabia el que es feia.
I per acabar aquest undemà que ningú havia vist, afegir una particularitat d'aquesta trobada que a mi m'emociona especialment. En Vilardell, que subratlla els (seus) llibres amb bolígraf i fa anotacions a les guardes (no és una crítica, és un fet), il·lustrava els seus comentaris amb fragments de la novel·la. D'això jo en dic deixar que el llibre parli. Gràcies, nano.