Fins fa poc podíeu trobar als prestatges de lliure accés de la biblioteca algun llibre dedicat per la M. Àngels Anglada. Dic algun perquè en tenim forces i ben guardadets. Fa uns dies una lectora va ensopegar amb un dels dedicats i ens va advertir que això era un reclam per als col·leccionistes d'autògrafs desaprensius, en particular, i la resta de brètols, en general. Així que si us feia il·lusió llegir un exemplar amb dedicatòria inclosa, no podrà ser. Els hem retirat tots, apel·lant en aquest cas al nostre deure de preservar abans que difondre.
Un parell de mostra. Cliqueu a sobre: les podreu llegir perfectament i comprovar que abans de ser Joan Triadú érem Jaume Balmes. I ves a saber com acabarem.
La segona és la meva preferida. Fa referència a un vers del gramàtic llatí d'orígen africà Terentianus Maurus
Ve a dir que en funció de la capacitat del lector, els llibres tenen el seu destí. Això és pura teoria de la recepció que resumirem amb la fòrmula ja pot anar dient, ja, el llibre, que si va a parar allà on no en raja...
Però la veritat és que s'acostuma a utilitzar la segona part del vers i en el sentit que tot llibre té una història i una sort reservades. I això m'ha fet rumiar. Pot ser que el suggeriment assenyat i espontani de la nostra lectora hagi alterat el destí d'uns llibres? Diré més, i si aquest destí no fos altre que ser robats?
No la voldria jo, aquesta responsabilitat.
Un parell de mostra. Cliqueu a sobre: les podreu llegir perfectament i comprovar que abans de ser Joan Triadú érem Jaume Balmes. I ves a saber com acabarem.
La segona és la meva preferida. Fa referència a un vers del gramàtic llatí d'orígen africà Terentianus Maurus
Pro captu lectoris habent sua fata libelli
Ve a dir que en funció de la capacitat del lector, els llibres tenen el seu destí. Això és pura teoria de la recepció que resumirem amb la fòrmula ja pot anar dient, ja, el llibre, que si va a parar allà on no en raja...
Però la veritat és que s'acostuma a utilitzar la segona part del vers i en el sentit que tot llibre té una història i una sort reservades. I això m'ha fet rumiar. Pot ser que el suggeriment assenyat i espontani de la nostra lectora hagi alterat el destí d'uns llibres? Diré més, i si aquest destí no fos altre que ser robats?
No la voldria jo, aquesta responsabilitat.
Recordeu-me que en un altra vida aprengui llatí, així podré seguir els posts de la Matilde amb tota la seva esplendor....i és que allà on no n'hi ha no en raja (...suposo benvolguda Matilde que no he d'especificar que parlo per mi...)
ResponElimina...per cert, per anar fent boca per l' abril...sabeu què tenen en comú Maria Àngels Anglada i Mishima?
ResponEliminaSi no fos dilluns te daria lo que te mereces. Però és dilluns. Ave.
ResponElimina...som dimarts 13:17, Matilde ya estas tardando...
ResponEliminaJa és dimecres. Allá voy, Robert.
ResponEliminaNo cal saber llatí. Tants burros hi ha amb lletra com sense.
(i no em refereixo a tu, estimat...)
Tant fa el tema, el que importa és la mirada. L'ànima, parlant clar. A mí, la persona que em mereix més respecte intel·lectual resulta que és analfabeta. I no pateix d'analfabetisme funcional, que és més trist, perquè implica que es coneixen les lletres, s'ajunten però no s'és capaç de comprendre el text. És analfabeta de les autèntiques, de les que no saben de llegir perquè no van poder anar a escola.Tenia feina a sobreviure. I no et pots imaginar com raja.
Jo, en una altra vida, penso dedicar-me a pintar aquarel·les i a aprendre a cantar sense ofendre. I, si et sembla, podríem anar junts a classes de llatí. Jo tampoc en sé.
...quita, quita, Matilde con lo bien que tu cantas y pintas.... respecto al latín te diré, que en mis años mozos fuí un buen (me atreveria a decir excelente) alumno de latín, cuando las lenguas muertas todavia eran asignaturas, en un ínclito colegio vigatano de nombre San Miguel (como no podia ser de otra manera) de los Santos. Recuerdo con nostálgia esas tardes traduciendo la guerra de las galáxias, digo galias, a base de diccionario, declinación y optalidón, las más de las veces ciego de marihuana o moscatell; que tiempos, Matilde, que tiempos.... pero, claro, como todo lo que no se utiliza, el latín se evaporó con los efluvios de esas tardes felizmente marchitas que solo vuelven a la memoria en súbitos y ridículos ataques de nostálgia...
ResponEliminaResposta al comentari nº 2:
ResponEliminaGRECIA
Em pensava que m´havia etivocat de blog, entre llatí i guerra de les galàxies.
ResponEliminaLa veritat és que la biblioteca és una caixa de sorpreses.
Sabeu d´algú que hagi fet la ruta literària de M. Àngels Anglada?
Imma
Ja tens raó, Imma. Estem ben "sumbats".
ResponEliminaJo vaig fer la ruta de provatura fa dos anys,amb la familia Anglada, els de la càtedra Anglada de Girona i els de l'Ajuntament de Vic.
Més informació sobre la ruta.
ResponEliminaLa que fan aquesta setmana, organitzada pel barri seminari vell, és una versió reduïda.
La ruta completa es podrà fer a partir del 17 d’abril. Dura cap a dues hores.
Va de Plaça, baixant pel carrer de la Riera (amb diverses parades, la de més durada a la casa Fontcoberta, on va néixer l’escriptora), després es recula fins al carrer St. Just per anar fins al Seminari Vell, al carrer St. Miquel dels Sants). A continuació es puja pel carrer St. Miquel fins a la casa d’Andreu Febrer. La ruta segueix de la Plaça St. Felip cap a la Cúria Fumada ( Palau episcopal) a la Pl. de la Catedral. Seguidament, cap al Prat de la Riera. Per acabar, cal tornar a Plaça: C. Pare Claret-de la Ramada-Plaça Gaudí-de l’Arc, del Call Nou-dels Caçador-de la Riera.
L’itinerari s’il•lustra amb textos de l’autora.
Els fragments pertanyen, majoritàriament, a No em dic Laura i L’agent del rei , i en menor proporció a Columnes d’hores, Arietta, Apunts de Vic, Crida de les festes que la ciutat de Vic dedica al seu fill i patró 1993, i alguna coseta més.
Noies, oblideu-vos de les sabates de taló.
La Matilde es una caminant excel·lent, esperem que algun dia ens expliqui la ruta del bakalao de la que, diuen, també és una assidua impenitent....i, efectivament, compte amb les sabates perque el que hauria de ser una joiosa ruta literaria es podria convertir en un viacrucis infernal, com em va passar una vegada a....però això ja és un altra història...
ResponEliminaGràcies per una informació tan detellada de la ruta literària.
ResponEliminaImma
"L'agent del rei" = obre mestre. No tinc més paraules.
ResponEliminaMolt bon post, a banda que aclareix un dubte meu sobre els llibres "reservats". Trobo que la dedicatòria és quasi un parany, perquè un llibre que no es pot prestar a causa de la dedicatòria... en fi, per desgràcia les normes es fan per evitar els brètols, però hi perdem la resta. Aprofitaré l'article per a citar-lo al Riell... Salut!
ResponElimina