llibre d'honor

 

A la biblioteca tenim un d'aquests llibres d'honor on, quan hi pensem, fem signar a les personalitats de reconeguda trajectòria que ens visiten. Hi ha de tot: escriptors, músics, dibuixants, polítics, vigatans il·lustres en general, etc. El 1997, la M. Àngels Anglada va voler deixar testimoni del seu pas per la biblioteca.

_______________

P.S.: El 9 de març de l'any 1930 va néixer, a la Casa Fontcuberta, al carrer de la Riera núm. 25, l'escriptora vigatana Maria Àngels Anglada i d'Abadal. Per això.

la formidable història de com una finlandesa esdevé traductora del català

ANNA BALLBONA
La formidable història de com una finlandesa esdevé traductora del català
El Temps
24|6|2019

‘El violí d’Auschwitz’, de Maria Àngels Anglada, és una de les obres més traduïdes en català. Parlem de la responsable de la traducció d’aquesta obra al finés, Satu Ekman.

El violí d’Auschwitz va tenir una molt bona acollida a Finlàndia, on es va publicar a principis del 2018. “S’ha convertit en llibre molt popular, les vendes i les crítiques han estat molt bones”, explica, satisfeta pels quatre cantons, Satu Ekman, que és qui ha traslladat la novel·la de Maria Àngels Anglada al finès. Ara pot sorprendre, però El violí d’Auschwitz és de les obres en català més traduïdes, només per darrere de La plaça del Diamant, La pell freda i Jo confesso. 

“Tracta un tema que tothom coneix d’una manera diferent, i la llengua és molt diàfana i bonica. Aquesta llengua poètica i clara em va agradar molt. Amb poques paraules és capaç de dir coses molt grans”, ressalta Satu Ekman, que, per raonar l’èxit al seu país, hi afegeix un altre element: l’atracció de Finlàndia per la novel·la històrica i la literatura amb un teló de fons bèl·lic. El violí d’Auschwitz és una de les 153 traduccions del català que es van publicar l’any passat, segons la darrera actualització de les dades que recull l’Institut Ramon Llull (consultades a mitjan de juny, són dades que no tenen caràcter absolut perquè el llistat el confecciona a partir de diverses procedències, més enllà dels llibres que han rebut els seus ajuts a la traducció). S’ha de recordar que la novel·la d’Anglada, publicada el 1994, va arribar a vendre més de 100.000 exemplars només en català (una xifra ara inimaginable).

La història mateixa de com Satu Ekman esdevé traductora del castellà i del català és un encís: la demostració de com un atzar feliç pot afavorir el naixement de traductors abnegats, com és el seu cas, i pot proveir la literatura catalana d’ambaixadors infatigables. Per fer-nos-en una idea: Finlàndia només té tres traductors del català. I del castellà, només cinc que tinguin com a primera llengua el castellà. La majoria de traductors d’aquest país ho són de l’anglès i del suec. 

“Un dia vaig agafar una novel·la de la biblioteca dels meus pares, Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, en finès. Va ser un flaix, un canvi de món, com una droga. Era tan diferent de tota la literatura que havia conegut abans!”, rememora Satu Ekman. I aquí es va engegar el moviment. “A l’institut vaig trobar un curs d’art alternatiu dedicat al castellà. Em vaig interessar molt per la cultura i la música llatinoamericana. I quan vaig aprendre una mica dels bàsics de castellà vaig anar a comprar la traducció en l’original”. L’impacte de llegir García Márquez en la llengua primigènia va fer la resta: “Vaig veure que la traducció no és escriure paraula a paraula ni frase a frase, sinó que és una feina creativa. I vaig pensar que seria un somni fer algun dia una traducció literària”. Així va ser com es va decidir per cursar estudis de literatura i de Filologia Hispànica, que la van portar a passar dos anys a Veneçuela... Imaginin, una finlandesa en aquest país sud-americà!

I la topada amb el català? “Quan estudiava feia de guia en diferents tipus de festivals. Una vegada, en un festival de música tradicional, va venir un grup de dansaires d’un poble que es diu Ullastrell, a prop de Terrassa. Eren tots joves com jo i ens vam fer molt amics i encara ho som. Va ser el primer contacte amb Catalunya.” Després va fer un curs bàsic de català per poder comunicar-se amb ells i la seva obstinació perseverant de voler-lo aprendre va fer la resta (programa d’aprenentatge per Internet de la Generalitat —Parla.cat—, visites a Catalunya, intercanvis de conversa amb catalans...).

Quan estava treballant en El violí d’Auschwitz va ser convidada a fer una estada a la residència Faber d’Olot. “L’estada a la residència em va donar molt. Era la meva primera novel·la del català al finès i estar en un ambient catalanoparlant em va ajudar molt”. Va aprofitar per contactar amb la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Fages de Climent —dirigida per l’ara consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga— i per visitar la biblioteca de Figueres, on va poder consultar el manuscrit original de l’obra. “Va ser molt emocionant. A l’hora de dinar em vaig trobar sola, amb l’Anglada, en aquella biblioteca tan gran. Hi va haver un moment, potser per l’aire condicionat, que una pàgina del manuscrit va girar-se sola. En finès, el verb traduir i girar és la mateixa paraula. Vaig pensar: aquí estem, la Maria Àngels i jo, fent la mateixa cosa.” Consultar el manuscrit original li va proporcionar molta confiança: “Vaig veure que justament on jo tenia dubtes és on la Maria Àngels havia fet canvis”. 

A proposta d’una editorial, com havia estat el cas del llibre d’Anglada, ara Satu Ekman està traduint La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal. Està previst que es publiqui la tardor que ve. Per treballar en aquesta traducció, la tardor passada va fer una estada d’un mes a Catalunya, convidada pel Llull. “Una estada molt útil”, proclama. Instal·lada a la Universitat Autònoma de Barcelona, va oferir, a més, una masterclass als estudiants de Traducció i Interpretació i una xerrada a la seu del Llull. De pas, l’estada li va permetre millorar —sempre entestada a fer-ho— el seu català parlat (la conversa per aquest reportatge és en català). 

Del contacte “profitós” amb altres traductors, també va treure algunes conclusions dels contrastos entre el sistema literari català i el finlandès. “Els col·legues que he conegut m’han dit que aquí el que es paga als traductors és la meitat del que guanyem a Finlàndia.” Al seu país, explica, un sistema de beques —de l’Estat i de fundacions privades— garanteix la continuïtat professional del traductor. Pel que ha vist i conegut, “un traductor literari a Finlàndia es pot guanyar la vida i té més temps per poder fer la traducció” que no pas a Catalunya. 

Va conèixer Nadal, amb qui va intercanviar impressions sobre el seu llibre, i va tornar a Finlàndia carregada de llibres en català: L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies; Contes russos, de Francesc Serés; Puja a casa, de Jordi Nopca; Permagel, d’Eva Baltasar; La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig... “Veig que hi ha moltes dones joves que estan escrivint i m’interessa molt”, afegeix.

l'undemà

Ja se sap, darrer dimarts del mes vol dir trobada del club de lectura. Quina manera de ploure, ahir. Malgrat la pluja, vosaltres cap a la biblioteca amb aquella fe. Sou uns parroquians perseverants. Gràcies, noies i nois. Setze noies -inclosa l'Enriqueta Anglada, que ens va voler acompanyar- i sis nois. (L'Imma tenia raó quan apuntava que els participants en clubs són majoritariament dones. Algun dia en parlarem)
Ara toca un exercici de síntesi que requereix, no cal dir-ho, la vostra col·laboració. Així doncs, esperem els vostres comentaris sobre el llibre, sobre el desenvolupament de la tertúlia...etc.

Som-hi.

En Pasqual Bernat, el nostre trencador de gel habitual, va fer una petita introducció sobre l'autora i el llibre, obrint de seguida el torn d’intervencions.

Vam parlar de:

• l'holocaust, en general; del negacionisme, aquesta mena de revisionisme històric que nega l'existència dels fets i descriminalitza el nazisme; de l'antisemitisme racial, originat en les idees antropològiques de la raça sorgides a partir de la Il·lustració, diuen. I no em demaneu com, però també vam passar per Darwin.

• de la M. Àngels Anglada com a escriptora compromesa, fent referència també a El quadern d'Aram i al genocidi armeni.

• d’El violí... com a eina utilitzada als instituts per a parlar sobre l'holocaust.

• de llibres i autors que ens han vingut al cap llegint El violí..: El silenci dels arbres, d’Eduard Màrquez; el Diari, d’Anna Frank; Si això és un home, de Primo Levi; L'amic retrobat, de Fred Uhlman. I no en vam parlar, però aprofito per recomanar: K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella i Maus, d’Art Spiegelman, l’únic còmic guanyador d’un Pulitzer.

• dels personatges i de l’argument de la novel·la (força); de l’estil de l’autora, de la construcció, del punt de vista narratiu (poc).

Més o menys. Això sí, cap al final, un d’aquells moments gloriosos que, de tant en tant, ens proporcionen els clubs. Cal una opinió categòrica, i, si pot ser, expressada amb certa contundència. Si tot va bé, les cadires comencen a moure’s, neix un xiuxiueig, tímid d’entrada, però que va creixent fins que s’alça una veu i diu: no hi estic d’acord. Llavors tot va rodat. La gent es deixa anar, -que si penso això, que si crec allò-, les intervencions es trepitgen, i al moderador se li gira feina. Moment “mascletà”, en diré jo a partir d’ara mateix. I, en dir-ho, sé que sóc carn de comentari d’en Mitchum.

llibre d'honor

A la biblioteca tenim un d'aquests llibres d'honor on, quan hi pensem, fem signar a les personalitats de reconeguda trajectòria que ens visiten. Hi ha de tot: escriptors, músics, dibuixants, polítics, vigatans il·lustres, etc. El 1997, la M. Àngels Anglada va voler deixar testimoni del seu pas per la biblioteca.

habent sua fata libelli

Fins fa poc podíeu trobar als prestatges de lliure accés de la biblioteca algun llibre dedicat per la M. Àngels Anglada. Dic algun perquè en tenim forces i ben guardadets. Fa uns dies una lectora va ensopegar amb un dels dedicats i ens va advertir que això era un reclam per als col·leccionistes d'autògrafs desaprensius, en particular, i la resta de brètols, en general. Així que si us feia il·lusió llegir un exemplar amb dedicatòria inclosa, no podrà ser. Els hem retirat tots, apel·lant en aquest cas al nostre deure de preservar abans que difondre.

Un parell de mostra. Cliqueu a sobre: les podreu llegir perfectament i comprovar que abans de ser Joan Triadú érem Jaume Balmes. I ves a saber com acabarem.

La segona és la meva preferida. Fa referència a un vers del gramàtic llatí d'orígen africà Terentianus Maurus

Pro captu lectoris habent sua fata libelli

Ve a dir que en funció de la capacitat del lector, els llibres tenen el seu destí. Això és pura teoria de la recepció que resumirem amb la fòrmula ja pot anar dient, ja, el llibre, que si va a parar allà on no en raja...
Però la veritat és que s'acostuma a utilitzar la segona part del vers i en el sentit que tot llibre té una història i una sort reservades. I això m'ha fet rumiar. Pot ser que el suggeriment assenyat i espontani de la nostra lectora hagi alterat el destí d'uns llibres? Diré més, i si aquest destí no fos altre que ser robats?
No la voldria jo, aquesta responsabilitat.

àlbum

Recordo les dues darreres visites de la M. Àngels Anglada a la biblioteca.
He buscat els testimonis gràfics, i els he trobat.

A la primera fotografia veiem, assegudes de costat i a primera fila, la M. Àngels Anglada i la seva mare, la Sra. Maria d'Abadal. Celebràvem el primer aniversari de la biblioteca, amb un espectacle titulat Persistència, que consistia en una lectura de poemes de M. Àngels Anglada a càrrec dels actors Imma Colomer, Lurdes Barba i Pep Sais. Era el 24 d'abril de 1997.



Les dues fotografies següents corresponen a l'inici de l'activitat més veterana i consolidada de la biblioteca: les Tertúlies amb poetes. Aquesta primera sessió es va celebrar el 13 de desembre de 1997.

Anglada a la xarxa

Un parell d'adreces interessants.



Àlbum d'homenatge que el Centre Català del Pen dedicà a l'escriptora l'any 1998.




Un recorregut virtual per l’obra i la figura de Maria Àngels Anglada. L'exposició és fonamentalment audiovisual i aplega documentació, en la seva major part inèdita, en formats diversos: vídeo, imatge fixa, arxius sonors. Creada per la Càtedra M. Àngels Anglada de la UdG i la Institució de les Lletres Catalanes.

mentre llegeixin ulls...

L'Associació d'activitats econòmiques barri Seminari Vell, encapçalada per la Mercè Pietx, ha organitzat un munt d'actes per tal de commemorar el 10è aniversari de la mort de la M. Àngels Anglada, que se celebraran entre el 9 de març (data del naixement) i el 23 d'abril (aniversari de la mort).

L'autora, vigatana il·lustre i filla predilecta de Figueres, on va viure més de trenta anys, era -és, mentre llegeixin ulls...- veïna del barri, ja que va néixer al núm. 31 del carrer de la Riera, a la casa Fontcoberta, que ara ocupa el restaurant Ca l"U".

luthiers

Fa dos llibres també parlàvem d'un luthier. I de guerra. I de genocidi. De lo millor i lo pitjor de la condició humana en situacions límit. De l'art com a antídot contra la barbàrie.

A El silenci dels arbres, de l'Eduard Màrquez, el llibre que vàrem llegir el mes de gener, el luthier es deia Ernest Bolsi i les misèries humanes ens les proporcionava el setge d'una ciutat, anònima a la novel·la, però que tots vam identificar amb Sarajevo.

Ara, a El violí d'Auschwitz, el luthier es diu Daniel i va existir de debó.
L’atzar va voler que M. Àngels Anglada conegués personalment Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz, del qual no tenia pas notícia en escriure la novel·la. Va ser a Barcelona, el 4 de juny de 1998. Anglada va veure com es feia real el personatge que havia imaginat en el seu llibre. Aquell jueu sefardita de Salònica havia estat enviat al camp de concentració amb tota la seva família, i només ell i la seva germana Bella van sobreviure.
Stroumsa, enginyer elèctric i excel·lent músic, ha publicat Tria la vida, les seves memòries dels dos anys passats als camps nazis. Un testimoni de coratge, de supervivència, de dignitat.
Si us interessa el tenim a la biblioteca, secció de biografies.

Per acabar, i si us ve de gust, l'entrevista que li va fer la Mònica Terribas l'any 2005.

in memoriam

Aquest mes llegim El violí d'Auschwitz.

És la nostra manera de recordar la Maria Àngels Anglada en commemorar-se, el proper 23 d'abril, el desè aniversari de la seva mort.

Aquí teniu la guia de lectura on trobareu informació sobre l'autora i l'obra.

Salut i bona lectura