”...fer les paus amb tu mateix sovint només depèn d’un gintònic tranquil en bona companyia..."Sadurní Vergés
Els personatges de Cheveer sovint procuren fer les paus amb si mateixos o amb altres amb un gintònic. Quan es parla d’alcohol i literatura és inevitable que aparegui el nom de John Cheever. L’anomenat Chejov dels suburbis (de les grans ciutats nord-americanes, clar) era una mena d’esponja amb tendencies depresives i segons es pot llegir als seus diaris era completament conscient dels problemes de salut que li podia ocasionar la ingesta immoderada de ginebra i sobretot whisky, sinó recordo malament, escocès. És un producte típic dels anys cinquanta quan encara no s’havien instal·lat en la consciència col·lectiva els efectes a llarg termini de l’alcohol i el tabac, i el fumar i el beure eren un simbol de distinció cosmopolita, penso en la sèrie de televisió Mad Man, en els cocktails de migdia i els tragos amb got llarg del capvespre amb música de Mantovani.
Fins fa poc el coneixiem d’oïdes com el mestre declarat de Raymond Carver, l’obra del qual vam llegir abans que la de Cheever, ja que d’aquest, només s’havien publicat relats esparços a finals dels setanta i alguna de les seves novel·les com Falconer. És arrel de la publicació el 2002 de la geometria del amor per emece quan aquesta editorial i després Alfaguara comencen a publicar la seva obra que consta de dos volums de relats, els diaris, i les novel·les: Bullet Park, Falconer, Crónica de los Wapshot i Esto parece el paraiso, de moment aquests són els títols traduïts al castellà, en català tenim una selecció de contes publicada per Proa el 2007.
Tota la seva obra curta es va anar publicant al llarg de la seva vida en revistes, sobretot a The New Yorker. El 1978 va obtenir el premi Pulitzer per The Complete Stories of John Cheever. Els personatges dels seus contes solen ser homes i dones de classe mitja-alta amb un secret amagat, instal·lats en alguna o altra cruïlla de la seva vida que malden per sortir-se’n sense prendre gaire mal.
Com a curiositat, el protagonista de Falconer, un ex professor d’universitat drogaaddicte que està tancat a la presó per haver matat al seu germà, té cognom català: Farragut.
No fa gaire l’escriptor Antonio Muñoz Molina en va escriure un article al suplement Babelia de El País, aquí el podeu trobar.
Els personatges de Cheveer sovint procuren fer les paus amb si mateixos o amb altres amb un gintònic. Quan es parla d’alcohol i literatura és inevitable que aparegui el nom de John Cheever. L’anomenat Chejov dels suburbis (de les grans ciutats nord-americanes, clar) era una mena d’esponja amb tendencies depresives i segons es pot llegir als seus diaris era completament conscient dels problemes de salut que li podia ocasionar la ingesta immoderada de ginebra i sobretot whisky, sinó recordo malament, escocès. És un producte típic dels anys cinquanta quan encara no s’havien instal·lat en la consciència col·lectiva els efectes a llarg termini de l’alcohol i el tabac, i el fumar i el beure eren un simbol de distinció cosmopolita, penso en la sèrie de televisió Mad Man, en els cocktails de migdia i els tragos amb got llarg del capvespre amb música de Mantovani.
Fins fa poc el coneixiem d’oïdes com el mestre declarat de Raymond Carver, l’obra del qual vam llegir abans que la de Cheever, ja que d’aquest, només s’havien publicat relats esparços a finals dels setanta i alguna de les seves novel·les com Falconer. És arrel de la publicació el 2002 de la geometria del amor per emece quan aquesta editorial i després Alfaguara comencen a publicar la seva obra que consta de dos volums de relats, els diaris, i les novel·les: Bullet Park, Falconer, Crónica de los Wapshot i Esto parece el paraiso, de moment aquests són els títols traduïts al castellà, en català tenim una selecció de contes publicada per Proa el 2007.
Tota la seva obra curta es va anar publicant al llarg de la seva vida en revistes, sobretot a The New Yorker. El 1978 va obtenir el premi Pulitzer per The Complete Stories of John Cheever. Els personatges dels seus contes solen ser homes i dones de classe mitja-alta amb un secret amagat, instal·lats en alguna o altra cruïlla de la seva vida que malden per sortir-se’n sense prendre gaire mal.
Com a curiositat, el protagonista de Falconer, un ex professor d’universitat drogaaddicte que està tancat a la presó per haver matat al seu germà, té cognom català: Farragut.
No fa gaire l’escriptor Antonio Muñoz Molina en va escriure un article al suplement Babelia de El País, aquí el podeu trobar.
I aquí hi trobareu una selecció de contes que algú comparteix en format pdf.
Per acabar un vídeo curiós. El 1968, gràcies a la insistència de Burt Lancaster, es va adaptar al cinema el conte El Nadador; va dirigir la pel·lícula Frank Perry i en va escriure el guió la seva esposa Eleanor. Cheever apareix de forma fugaç en una escena, cameo en diuen?
En Farragut de Manlleu? S'endroga?? Quin germà ha mort? El petit, segur. Mira que estic tipa de dir-ho, que aquest noi és molt xungo(en Ferragut no, el germà, vull dir). Però clar, pobre, potser no calia matar-lo. Així en quina presó dius que està tancat? Se'l pot anar a veure? Saps si encara fuma? Ho dic per dur-li ni que sigui un paquet de Marlboro. Carai, tu, en Farragut.
ResponElimina(Sorry, Mitchum, un post molt xulo)
Farragut és un nom relativament comú a USA, va haber-hi un comandant de la marina-pirata, que es deia així, hi ha una estàtua a Monterrey,és el dolent d'una peli clàsica d'aventures marineres (el mundo en sus manos), etc.
ResponEliminaA mi em va agradar molt, la novel·la...si el vas a veure, Matilde, porta-li tabac, però no Marlboro, elll fuma Winston.
No ho sabia això de la peli del Lancaster! L'ha vist algú? Robert?
ResponEliminaQuè bo, això del cameo! Jo tampoc el coneixia. Per cert, és molt curiós que facis referència a la sèrie "Mad Men". L'altra dia estava veient un dels primers capítols i justament pensava que aquest món tan "llunyà" que representa és el mateix dels contes de Cheever. La incomunicació entre homes i dones, la repressió dels sentiments, el masclisme institucionalitzat... i el fum i l'alcohol per tot arreu.
ResponEliminaEi, espai, benvingut!!!!
ResponEliminaVeí, jo l'he vist....jo com que sóc de pagès porto molt la mula a llaurar i un dia va tornar amb això, no està gens malament....
ResponEliminaEspai, és un honor tenir-te per aquí....a mi m'agrada molt Mad Men, la primera temporada és molt bona, però per a mi, la segona és superior...l'editen en dvd per l'agost i comença amb un poema de Frank o'Hara (meditations on emergency) ...salut...
Jo volia seguir amb això de la mosca, si heu vist algun espectacle del Circ-Cric en Tortell Poltrona fa un número intentant segui-matar una mosca que és memorable.
ResponEliminaNo és per treure mèrit a en Cheever.
Imma
A la biblio acabem de rebre el darrer no. de la revista Benzina. La portada l'ocupa sencereta la Najat El Hachmi. I una entrevista llargueta, on diu que aviat sortirà la seva tercera novel·la. "Sé que hi ha molta gent que està esperant que arribi la següent novel·la per fotre'm hòsties", diu. Jo -com les lloques-sempre la veuré noia petita, emportant-se en préstec llibres de la Mercè Rodoreda.
ResponEliminaAquesta revista no havia desaperegut?
ResponEliminaDe la Najat El Hachmi em va agradar Jo també sóc catalana.
Benzina encara surt, però no van editar ni al gener ni al maig.No sé per què. La crisi? Passen pel núm.37 juliol-agost.
ResponEliminaDe la Najat, a mi m'agrada molt la primera part de l'Últim patriarca, la que passa al Marroc. És oralitat pura, però escrita.I això és difícil d'aconseguir. La segona part, la de Vic, ja no m'agrada tant, sobretot perquè et fa córrer cap al desenllaç. Com si tingués pressa.