dijous, 24 de setembre de 2009

cities of the plain


El 1998 Cormac McCarthy es casa per tercera vegada i la seva dona Jennifer pareix un fill, John Francis, a qui el seu pare, vuit anys després li dedicarà una obra mestra, el millor llibre (pel que això escriu) d’aquest segle. Simultàniament es mouen d’ El Paso a Tesuque (Nou Mèxic) prop de Santa Fe on resideixen encara avui en dia (suposo, en la vida privada de Cormac Mcarthy no es pot assegurar res). Continua la llegenda, no assisteix a saraus, no concedeix entrevistes, es diu que es pasa el dia a la biblioteca del Santa Fe Institute, (una institució privada sense ànim de lucre creada el 1984 amb l’objectiu de fomentar les investigacions i educació multidisciplinar), estudiant i parlant amb els seus amics, un oceanògraf i un bibliotecari, de fet, així s’entén una mica més la seva aversió a la multitud, tenint un amic bibliotecari, què més es pot desitjar?. Es coneix que la seva novel•la preferida és Moby Dick, que adora la prosa de Faulkner, llegeix la biblia i que no li interessen gens els procesos creatius interiors de Joyce ni de Proust.
Cities of the plain, ciudades de la llanura traduïda per Luis Murillo, és la tercera part i conclusió de la trilogia de la frontera. En aquesta novel•la es troben els dos protagonistes de les novel•les anteriors Billy Pelham i John Grady que treballen plegats al rancho de Mac McGovern entre Alamogordo i Juarez. Una dècada més tart els nois no només són deu anys més vells sinó que el període iniciàtic i de formació queda tant lluny com les muntanyes rocalloses. John Grady s’enamora d’una noia que exerceix de meuca en un poblot mexicà, la vol anar a buscar, retirar-la de l’ofici i començar una nova vida, però no resulta tant fàcil com escriure-ho, hi ha un home (el macarra) que ho vol impedir . No m’agrada desvetllar gaires aspectes de la trama de les novel•les així que em quedaré aquí. Al final s’acaba com si fos un conte, un llarg conte que ha seguit a un parell de cowboys durant vint anys de la seva vida. És un digne col•lofó a una història d’iniciació basada en els actes, en l’acció que desenvolupen els protagonistes segons els toca moure peça. No cal fer notar que la frontera, aquest espai entre dos llocs concrets, aquesta mena de terra de ningú és un dels protagonistes de la història que moltes vegades determina el caràcter i la forma d’actuar de les persones i dels animals o dels animals i les persones.

5 comentaris:

  1. Mitchum, estimat, "EL MILLOR LLIBRE D'AQUEST SEGLE" són paraules molt gruixudes. Fins i tot per a nou anys i escaig. Ets agosarat de nassos.
    Ara entenc perquè és tan esquerp. En McC, vull dir. Com vols que sigui...només dos amics; un oceanògraf i l'altre bibliotecari. Segur que en Salinger només en té un, d'amic. I juga-t'hi el que vulguis a que treballa en una biblioteca. L'amic, clar.

    ResponElimina
  2. En Robert no s'està de ROMANSUS, i menys quan està engripat.

    Tota aquesta serietat que imposa s'enfonsa però, quan te l'imagines recitant el seu propi escrit, amb veu de nas.

    Recupera't mestre.

    ResponElimina
  3. jijiji. quina mala llet que gastes, Jordi. Me l'acabo d'imaginar. A sobre, és bibliotecari. Juajuajua...

    ResponElimina
  4. ...no sabeu com us estimo!!!, acabo de veure en Javier Bardem interpretant a Anton Chigum i no no he pogut evitar pensar en vosaltres...

    ResponElimina
  5. No hauries de mirar aquestes pel·liculotes amb tanta sang i tanta gent estranya quan tens el grip.(Mira No és país para viejos, crec) Dos de cada deu metges ho desaconsellen. Els virus poden mutar de manera imprevisible, afirmen.
    De l'opinió dels altres vuit metges no se'n sap res.
    Torna aviat, papito.

    ResponElimina