avui parlem del convidat nocturn

 

demència senil

 

«L’augment de l’edat dels protagonistes és una característica de gran part de la ficció actual (de la literatura, però també del cinema: recordem Nebraska, Red i August: Osage County). Els subtemes no són només la decrepitud, sinó sobretot les conseqüències: la soledat, la dependència, l’aïllament, el perill o el retorn del passat.

Fiona McFarlane es va inspirar en les seves àvies –totes dues van patir demència senil-, per construir aquesta novel·la, que sembla viscuda i que inevitablement ens fa pensar en el nostre futur, incert per definició, precari en tot cas. L’autora hi explora amb vigor les possibilitats de la demència: la construcció de realitats paral·leles, l’alternança entre la lucidesa i l’obscuritat, la capacitat de sostenir alhora una creença i la contrària, els dubtes sobre un mateix. Una de les escenes, centrada en l’esfondrament de la memòria -que és com dir de la persona- recorda l’angoixa amb què el protagonista de Memento s’escrivia notes a si mateix per llegir-les quan tingués dubtes. Com en aquella pel·lícula, Ruth no és conscient que el seu estat quan les escriu tampoc és fiable.

El convidat nocturn és el primer llibre d’aquesta escriptora nascuda a Austràlia, que en l’última dècada ha obtingut un Master in Fine Arts a la Universitat de Texas i s’ha doctorat a Cambridge. Resulta difícil enquadrar-la en una tradició literària, i no només per raons de mobilitat. Sabem per les entrevistes que ha concedit que se sent deutora l’obra de Cormac McCarthy i que, al contrari que tants escriptors que utilitzen l’anglès com a llengua de creació, li interessen autors europeus com ara Robert Walser i Ismael Kadare. El perfil es completa amb els seus autors americans favorits, William Faulkner i Herman Melville. El convidat nocturn ens pot fer pensar en els capítols que Faulkner va escriure segons el punt de vista de persones mentalment discapacitades a El brogit i la fúria i El llogaret. Sigui com sigui, el tractament que fa McFarlane de la vellesa no és estereotipat, sinó innovador, completat amb enormes dots d’observació i de pietat. Quan es refereix a la trobada amb l’home que va estimar dècades enrere, llegim, en la versió del nostre traductor de capçalera, Ferran Ràfols Gesa: “Havien sigut joves plegats, i ara eren vells; com que al mig no hi havia res, aquell estrany replec del temps li sotragava el cor com un vertigen”».

Vicenç Pagès Jordà. «L'assistenta». A: L'Avenç, Núm. 408 (Gener 2015).

 

estil lliure indirecte

«L’estil preferit de Kafka i del seu admirat Flaubert és l’anomenat “lliure indirecte”: en comptes d’utilitzar un narrador equidistant o de fer narrar la història a un personatge, aquest estil permet accedir a la ment del protagonista mantenint a la vegada la narració presumptament objectiva en tercera persona. D’aquesta manera, percebem la realitat amb una mirada parcial i alhora amb les paraules d’un narrador extern, que ens sembla fiable encara que no ho sigui. És així com ens identifiquem de manera inconscient amb Madame Bovary o amb Josef K, és així com assumim efectivament el seu punt de vista sense que ells l’hagin de verbalitzar. L’encert de Fiona McFarlane (Sydney, 1978) a El convidat nocturn és haver utilitzat aquest estil: “La Frida era fascinant. Per començar, sempre tenia els cabells diferents: amb una trena, enrinxolats, lacats, raspallats. Cada matí, just abans de les nou, la Ruth obria la porta de la sala d’estar que tant s’havia preocupat de tancar la nit anterior i anava a la finestra a veure com la Frida sortia del taxi. Potser duria els cabells recollits sobre el cap o allisats sobre els omòplats. Potser els tindria d’un color nou.”

És l’estil indirecte lliure el que construeix un mur d’ambigüitat entre les dues dones, ja que cada vegada més sovint Ruth es contradiu i se li obren llacunes mentals, de manera que el lector es va adonant que no pot confiar en el seu punt de vista, ni quan sospita de les males intencions de Frida ni quan li agraeix les bones atencions. De fet, l’única seguretat que tenim sobre Ruth és que no ens podem creure tot el que pensa. Quan Frida resol problemes de forma expeditiva, ¿ho fa a favor o en contra de Ruth? Fiona McFarlane excel·leix a l’hora de crear una atmosfera sospitosa que pot recordar el dilema que té el lector d’Un altre pas de rosca de Henry James (les figures que veuen els nens, ¿són fantasies o tenen una presència real?), o la invasió subtil que es produeix a Casa tomada, de Julio Cortázar (¿de debò que hi ha algun foraster a la casa?).

Fiona McFarlane instaura un tempo magistral. D’una banda, les referències de Frida al seu germà, que és clarament un aprofitat, i que al capdavall potser ni tan sols és el seu germà. De l’altra, les trucades dels fills de Ruth, la visita d’un amic de la infantesa que revifa un caliu que cinquanta anys enrere no es va apagar del tot, les vinculacions de Ruth amb antics coneguts del poble, les ambigües relacions entre Frida i aquests personatges menys ambigus. Tot plegat fa que les sospites que va formant el lector es vagin tornant més sòlides, malgrat que fins al final no podrà comprovar si eren prou fonamentades.

Més que una novel·la policíaca (de fet, no apareix cap policia en tot el llibre), El convidat nocturn s’acosta al thriller psicològic: no resulten tan importants els fets com el que succeeix dins la ment. No costaria gaire convertir la història en una obra de teatre, ja que els personatges són dos, i l’escenari de la major part del llibre, on tenen lloc les escenes més rellevants, es redueix a la casa i el jardí. Aquests límits, tant de personatges com d’espai, afavoreixen la creació d’un clima intens, concentrat, mòrbid. Una de les escenes, amb Ruth enterrada a la sorra, limitada de ment i de moviments, fa pensar en l’escenografia d’Oh, els bons dies, de Samuel Beckett. Pel que fa a la relació de poder entre amo i ajudant, i sobretot en com evoluciona, el llibre recorda la pel·lícula The servant (1963), de Joseph Losey, igualment claustrofòbica i inquietant. Tothom qui l’hagi vista deu recordar com de mica en mica el presumpte servent es va convertint en amo de la casa, sense que el propietari hi pugui oposar més que indolència.»

Vicenç Pagès Jordà. «L'assistenta». A: L'Avenç, Núm. 408 (Gener 2015).

un debut excepcional

El convidat nocturn, de Fiona McFarlane
La República
Redacció
27|2|2015

El debut literari de l'australiana Fiona McFarlane (Sydney, 1978) ha tingut, certament, un impacte a nivell mundial. La seva primera obra, The Night Guest, ha estat traduïda a 15 idiomes (entre ells al català per Angle Editorial) per editorials d'arreu del món a partir de l'edició original a Penguin a Austràlia. Les ressenyes han estat ben elogioses a mitjans com The Independent al Regne Unit, el Chicago Tribune o el Weekend Australian a casa seva. I, encara, a finals d'any McFarlane va rebre el primer premi Voss Literary.

El cert és que El convidat nocturn és una obra d'una extraordinària maduresa per a tractar-se d'un debut literari que s'endinsa en les relacions entre una àvia i la seva cuidadora de manera intensa, amb una escriptura emocional i emocionant alhora.

La plàcida vida de la Ruth, una jubilada que viu sola en una casa la platja, es veu alterada per la presència de la Frida, que un bon dia truca a la porta i diu que l'envia el govern per a cuidar-la. Sense més detalls de la seva procedència oficial, la Frida s'anirà introduint en la vida de la Ruth i ocuparà un espai preeminent a la casa. De manera imperceptible, la Ruth iniciarà un camí de desconnexió del seu món habitual, tant físic com familiar i personal, i només tindrà tractes amb el món a través de la Frida que s'apodera de la vida i la ment de l'àvia. Fins aquell moment, la Ruth és una dona feliç, amb els records del seu passat ben present, que analitza la seva aventura vital i el que ha fet bé o malament. Una antiga relació tornarà per a ocupar un primer pla, mentre la Frida lluitarà per a allunyar-la, tant d'aquesta nova parella com dels fills. Però el dubte esdevé una constant en la seva realitat amb la presència de la seva encantadora cuidadora. És manipulació, però és també el pes dels anys i el desgast de la ment.

El prodigi narratiu fa que de fet, el lector, faci el mateix viatge que farà la Ruth. El lector percep la Frida com una persona agradable, potser intueix que té alguna fosca intenció, però al principi tot sembla rutllar bé. De cop i volta, sense esperar-ho el lector queda immers en una riuada d'esdeveniments. La Frida s'ha apropiat de la personalitat de la Ruth i la porta cap al punt on la volia portar de bell antuvi.

La història és efectivament el que els anglosaxons en diuen un thriller psicològic. Però és també una reflexió sobre la soledat, la demència, la vellesa, el pas dels anys, el que hem deixat enrere, les oportunitats perdudes, la confiança i la naturalesa de les relacions humanes…

La Fiona McFarlane ha bastit una història intensa i, a voltes, angoixant. Però és també una bella història. La duresa conviu amb la tendresa, la maldat amb l'amor de les relacions humanes, la mort amb la vida… I ho fa amb aquella manera d'escriure que tenen molts escriptors d'economia en el llenguatge, amb les paraules justes, sense ni una de més que sigui innecessària.

Efectivament, un debut excepcional d'una escriptora d'enorme talent.

 

el thriller psicològic de fiona mcfarlane

FRANCESC GINABREDA
El convidat nocturn: el thriller psicològic de Fiona McFarlane
Núvol
9|1|2015

L’australiana Fiona McFarlane (Sidney, 1978) fa el seu debut literari amb una novel·la original que parla de l’envelliment, de l’aïllament i, com la majoria d’històries que aprofundeixen en la psicologia dels homes (i les dones), de l’amor. Però també és una novel·la que parla de la por, de la dependència, del passat inesborrable que se’ns arrapa a les espatlles i de la fragilitat obtusa i contrastada de les relacions humanes. Pels segles dels segles.

El convidat nocturn (Angle Editorial) és una història melancòlica i intrigant, amb un començament discret i quotidià (en el sentit més mansoi i reposat d’aquests termes) que precedeix un desencadenament subtil i progressiu d’emocions, temences i descobertes dignes d’un thriller de suspens. I és ben bé en això en el que es converteix la novel·la: un relat d’intriga i desfici en qual la confiança (o la seva contrària) hi juga un rol fonamental.

La protagonista, la Ruth Fields, és una vídua de més de setanta anys que viu sola en una casa al costat de la platja. Un dia, d’improvís, una desconeguda truca a la seva porta i li diu que l’envia el govern per atendre-la. I així és com la Ruth deixa que la Frida entri a casa seva i a la seva vida. Aquesta coneixença serà el preludi de l’adveniment de moltes coses, bones i dolentes: records, retrobaments i misteris, embrollats en una mixtura d’il·lusions i frustracions literàriament resplendents, que desembocaran en un final dolorós.

McFarlane utilitza un llenguatge planer i expedit, mitjançant el qual articula una prosa elegant i ordenada, amb un ritme lleuger que no cau en l’excés (de dinamisme; és a dir, de frenesia) i que fa de molt bon llegir. La seva escriptura és viva i mancada de barroquismes, i narra els passatges amb delicadesa per reflectir la naturalitat i la versemblança pròpies dels seus personatges i els entorns en què es desenvolupen, amb els seus trets psicològics i el contingut antropològic de fons que representen o suggereixen.

El convidat nocturn ens invita a reflexionar sobre la vellesa i la soledat, sobre els records que no s’esborren, sobre la necessitat, l’estimació i el pes de les nostres (in)decisions al cap del temps. Amb aquesta perspectiva, la novel·la es revela com una crònica esponjosa i commovedora que va mudant la pell a poc a poc i que arracona dolçament la tranquil·litat en favor de la tensió i el suspens. Discreció, acuïtat i senzillesa: tres adjectius que defineixen una narració harmònica, transparent i realista que ja ha estat traduïda a quinze idiomes i que, dit també amb senzillesa, resulta francament entretinguda.

les infinites formes de l’abús de poder

CRISTINA CARBONELL

Les infinites formes de l’abús de poder

elDiario.es

27|1|2015

Ara que per desgràcia està tan a l’ordre del dia l’abús de poder en totes les seves manifestacions, llegir la novel·la de l’australiana Fiona McFarlane pot servir per ampliar la perspectiva sobre el ventall de formes que pot prendre aquesta mania que està a punt d’esdevenir obsessiva compulsiva.

En la història que se’ns proposa la víctima és la Ruth, una dona gran, vídua, amb dos fills amb qui gairebé només parla per telèfon. Sola, doncs, en el dia a dia, amb la companyia dels seus gats, es passeja pel dia i la nit, visitada pels records i les pors personificades (o animalitzades, més aviat).

Un dia, però, rep la visita de la Frida, una assistent social enviada suposadament pel govern perquè l’ajudi fins on calgui en les seves necessitats quotidianes. L’ànima càndida del lector podria començar a intuir l’inici d’una història d’amistat profunda i dolça, però no és ni de bon tros el que s’esdevindrà.

De mica en mica i com qui no vol la cosa, la Ruth serà sotmesa a una estratègia de manipulació física i psicològica aparentment subtil. A mesura que passen els dies, el poder que la cuidadora exerceix damunt la víctima protagonista és cada cop més fort i l’abús a la vulnerabilitat que comporta la vellesa acaba desembocant en uns fets tràgicament tristos.

Tot l’entrellat narratiu va calant en la ment del lector, com la humitat que podem imaginar vivint a la vora del mar, en la casa aparentment idíl·lica que se’ns retrata com a escenari de tota la història, una escenografia molt plana, gairebé teatral. L’autora ens fa deambular per un seguit d’emocions boniques i altres tristes, de tendres i de cruels, de possibilitats i d’impotències. I ho fa així, de mica en mica i com qui no vol la cosa fins a fer-nos caure en un final que acaba esdevenint un punt previsible.

l'assistenta

La protagonista d’El convidat nocturn és Ruth, una dona de setanta-cinc anys que viu sola en una casa a Austràlia, davant la platja, després que el seu marit morís cinc anys enrere. Fins ara se n’ha sortit, però amb els dos fills vivint lluny i cap amiga de confiança a prop, potser ha arribat el moment que algú l’ajudi.

No és estrany, doncs, que rebi amb agraïment la visita de Frida, l’assistenta que li envia el govern perquè en tingui cura, de moment un parell d’hores al dia i després d’una manera més continuada. De mica en mica, Frida es fa càrrec d’una àmplia gamma d’assumptes: la neteja, el menjar, la sanitat, les gestions bancàries. A l’últim, s’instal·la a la casa.

De vegades, Ruth té dubtes sobre Frida. Li fa l’efecte que amaga algun interès inconfessable. En una ocasió, Ruth queda tancada a casa. Un altre dia, és abandonada a la sorra de la platja i amb prou feines té forces per tornar. Segur que Frida la vol ajudar? És clar que darrerament es confon, perd la memòria i no està ben segura del que succeeix. D’altra banda, Frida li renta el cap amb tendresa, li prepara plats deliciosos, se’n cuida de tot, fins i tot del tigre que a la nit Ruth sent com es passeja per la casa...

 

Vicenç Pagès Jordà. «L'assistenta». A: L'Avenç, Núm. 408 (Gener 2015).

 

quan els lectors fem d’espietes

LLUÍS A. BAULENAS
Quan els lectors fem d’espietes
Arallegim
8|11|2014

AUSTRÀLIA, MÉS A PROP

Ja ens hem acostumat a l’allau brutal, inclement, d’informació que patim actualment. Per això si t’arriba a les mans una novel·la que et dóna la possibilitat més o menys verge d’accedir a informació inesperada, recuperes l’antiga sensació de lector espieta, de lector voyeur. Una de les característiques de la novel·la, des de sempre, és la de situar el lector davant d’una realitat (més realista o no, inventada o fidel, etc.). La bona novel·la t’explica una història, un argument, crea situacions, juga amb les frases i els mots, et clava els personatges a la imaginació… i deixa que el missatge hi quedi darrere. Hi és, però no es veu. I el lector, quan acaba la lectura, ho nota, de vegades de manera imperceptible. Aquesta introducció ve a tomb de la publicació d’Angle de la novel·la El convidat nocturn, de la jove escriptora australiana Fiona McFarlane (Sydney, 1978). Aconsegueix perfectament el que acabem d’indicar amb una història situada a Austràlia protagonitzada per una vídua amb imaginació desbocada, que té fills grans i absents i viu sola en una casa al costat de la platja. L’Estat, sembla que d’ofici, li atribueix una mena d’infermera-assistent a càrrec dels contribuents (sí, amics i amigues, hi ha llocs on això existeix). La novel·la explica la relació entre aquesta assistent i la protagonista. És molt entretinguda, va passant per diversos moments i culmina amb un final amb molta tensió, francament potent. Per a un lector català, també significa poder tornar a gaudir de l’anonimat de l’espia.

MCFARLANE I COETZEE

Ens ha recordat molt l’aproximació a la realitat del premi Nobel J.M. Coetzee. Sobretot, amb L’home lent (Edicions 62, 2005), en què s’explica també una història que passa a Austràlia. Un home de mitjana edat té un accident, perd una cama i acaba basant la seva vida en la relació que manté amb la seva assistent, immigrant d’origen croat. Tant Coetzee com McFarlane ens permeten mirar per un forat com és la societat australiana actual. Una cosa semblant va passar amb l’esclat de la novel·lística nòrdica d’Europa. Si l’acció de la novel·la de McFarlane passés als Estats Units, amb el mateix argument, seria molt diferent perquè la informació que en rebem és aclaparadora. Per posar-ne uns exemples gairebé a l’atzar: tant si esmentem el magnífic Richard Ford, com les anades i vingudes pel desert de Sam Shepard, com la provocació postmoderna de Ian McInerney, ens ho empassem sense moure una pestanya. Coneixem millor els Estats Units que Catalunya o Espanya. En canvi, encara ens podem permetre el luxe de fer de voyeurs amb una novel·la que està molt bé i, a més, situada a Austràlia. I no ens negaran que aquesta sensació d’espieta, sense molestar ningú, dins de la llei (i de la Sagrada Constitució, quina por), és d’allò més reconfortant encara que es tracti d’un valor afegit.