dilluns, 14 de desembre de 2009

...en les seves pròpies paraules


“Usted me pregunta: ¿Puede indicarme cuál ha sido la terrible desgracia que ha motivado las lamentables irregularidades de su conducta?... Sí, puedo hacer algo más que indicarlo. Esa desgracia es la peor que pueda abrumar a un hombre. Hace seis años, mi esposa, a quien yo amaba como ningún hombre amó nunca, se rompió un vaso sanguíneo mientras cantaba. Se temió su muerte. Yo me despedí de ella para siempre y sufrí todas las agonías de su muerte. Sin embargo, se recuperó parcialmente y yo volví a esperar. Al cabo de un año, el vaso se rompió de nuevo. Yo experimenté justamente los mismos sufrimientos. Después, una vez más, y otra, y seguidamente otra aún, con diferentes intervalos. Cada una de estas veces yo pasé las agonías de la muerte; y a cada retorno de su mal, yo la amaba aún más entrañablemente y me unía a su vida con una desesperada obstinación. Pero yo soy por constitución excitable y nervioso en extremo- Me volví loco, con paréntesis de horrible lucidez. Durante aquellos accesos de absoluta inconsciencia, bebí. Sólo Dios sabe cuánto bebí. Como es natural, mis enemigos atribuyeron mi locura a la embriaguez, y no a la inversa, mi embriaguez a la locura. Ciertamente, yo había perdido toda idea de salvación, cuando la hallé en la muerte de mi mujer. Pude soportar y soporto aún como un hombre aquella muerte. Lo que yo no hubiera podido resistir más tiempo sin perder la razón era la horrible y permanente oscilación entre la esperanza y la desesperación. En la muerte de quien era mi vida hallé una nueva existencia; pero, ¡qué triste, Dios mío!”

aquesta carta apareix a la introducció d’ Emile Hennequin del llibre Edgar A.Poe Poesia completa. Libros Rio Nuevo.

21 comentaris:

  1. caratsus! i mira que se n'inventen d'excuses! :) ai, no, que és un artista, perdó :)

    ResponElimina
  2. ...no vas pas mal encaminada (crec,jo)Clídice sobretot respecte a l'amor de Virginia,
    ...però pel què fa al'alcohol, és diferent, crec que està molt ben explicat al conte el dimoni de la perversitat i sobretot a el corb...Poe n'era conscient que l'alcohol no el deixava portar una vida d'artista,( el concepte de artista maleït no va sorgir fins més tart, ) però no era capaç de deixar de veure, diuen que, sempre en companyia de poetastres o antincs coneguts que disfrutaven veient com no podia resistir la tentació del vici...

    ResponElimina
  3. Crec que aquest és l'argument que fa pocs dies no vaig saber exposar per a defensar la meva desconfiança envers els qui no beuen. Algun comentarista va elaborar un complex argument contrari.
    Tant li fa, vist i llegit això que acabo de llegir.
    És evident que Poe fou psicològicament un home dèbil, no caldria insistir-hi més. I a la vegada un narrador tècnicament impecable: la seva precisió encara il·lumina ara la major part dels guions de cinema per via directa o indirecta (que vol dir ignorant).
    No sé si coneixeu les notes que va deixar sobre com va escriure The Raven. Si algun ingenu pensava en alguna altre factor, Poe va deixar clar que cada vers (la sonoritat de cada vers) era essencial. Si entretant bevia un o dos o tres gots, la veritat, no se li nota. A d'altres, en canvi, se'ls olora el primer glopet.

    ResponElimina
  4. Lluís, el comentarista de l'argument complexe i contrari de ben segur que era en Miquel Hyde. És la seva especialitat. És un torracollons absolutament imprescindible.

    Penso, però, que hem passat més estona parlant del tiu que tenia molta set que de l'obra. En això en Hyde té raó. Molt personatge i poc escriptor, crec que volia dir. (Manda webs que jo estigui d'acord amb en Hyde!)

    ResponElimina
  5. Sílvia, si em permets (i si no, també) deixo un enllaç al teu apunt sobre Les narracions extraordinàries, de Poe, que has tornat a llegir -passats 30 anys- no fa gaire.

    ResponElimina
  6. És clar que t'ho permeto, Matilde, m'agradarà molt que ho facis.

    ResponElimina
  7. Miquel Hyde15/12/09 15:58

    Matilde, efectivament, tu ho has dit, sense tanta ret`orica : ens passem mes temps amb les inclinacions - de tota mena - dels autors que de les seves obres.
    ...I s´´i, senyoa,ja que no puc ser cruel i malvat, soc torracollons !

    ResponElimina
  8. Hyde, ser un torracollons imprescindible no està pas gens malament.

    ResponElimina
  9. Ei Lluís,...jo estic totalment d'acord amb el que dius, efectivament Poe era un típus psicològicament desequilibrat i per tant inestable, i això li va fer més mal que bé,...estic completament segur que si no hagués begut hagués escrit les mateixes belles històries i possiblement ho hagués fet més, tot i que aixó no vol dir que fóssin millors,...que Berenice?, no ho crec. Però a Poe el mam li va fer més mal que bé.
    Allò de que mai et fiïs d'algú que no veu, seria ben digne d'un dialeg de peli de Ford...però.

    ResponElimina
  10. ¿Por qué la fotografía de Poe más conocida es esa que parece un zurrapastroso en constante estado de resaca? ¿No hay mejores imágenes del genio de Boston?

    Un abrazo
    Recuerdos de Milucho

    ResponElimina
  11. Jo també vaig comprendre què volia dir en Miquel Hyde, suposo. Davant d'una obra, hem de parlar d'una obra i no tafanejar la vida de l'autor. Però pretendre que l'obra i la vida de l'autor són fenòmens independents és absurd. L'autor "es fa" en un medi i una època, amb unes idees i unes creences i uns hàbits. Personalment, amb qui es ficava al llit Poe i què li feia m'és igual, això no seria gaire rellevant. O sí?

    ResponElimina
  12. No lo sé, Sam. Para hacer la guía de lectura (arriba a la derecha) estuve buscando imágenes en internet y la verdad es que no encontré demasiada variedad. Nuestra preferida (nuestra=Robert y yo) es la de la portada de la guía. Creo que en el caso de Poe, el personaje pesa mucho. De eso se quejaba nuestro infatigable y torracollons comentarista Miquel Hyde. Hablamos más del copeo, del láudano, del opio y de la prima de 13 años que de su obra. A ver si hoy lo arreglamos. Y digo hoy, porque dentro de un ratito tenemos reunión del club de lectura de la biblioteca. Cada mes leemos un libro y nos encontramos para comentar la jugada. Este mes toca Poe (había alguna duda?). A ver qué pasa.
    Recuerdos y abrazos de vuelta!.

    ResponElimina
  13. Veí de les Corts15/12/09 19:36

    Qué castellano más castizo, Matilde!

    ResponElimina
  14. Vecino, el castellano es mi lengua materna, pero no la lengua de mi madre. Soy rarita para todo.

    ResponElimina
  15. Pobre Poe, fins i tot les fotos li critiquen. Ni els morts poden Beure amb tranquilitat...

    ResponElimina
  16. Ja tens raó, ja, Jordi. Ni un cop mort, es pot descansar en pau. Pobre Poe, que ha de sortir cada nit, ciri en mà, a desfilar amb A santa compaña. I amb aquest fred.

    ResponElimina
  17. Jajajajaj, bona aquesta Matilde!!! Un bon motiu per endur-te la cantimplora!!

    ResponElimina