productes de temporada

Foto: Bittere Tränen

Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater, Da nuces pueris. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.

Me'l guardava pel final de la tardor. És el meu primer poema d'en Ferrater (Sadurní Vergés, cap comentari, plis). Li dec a en Jaume Vallcorba, de qui vaig ser alumna, però de les desaventatjades. D'aquelles classes ha quedat aquest poema i un d'en Leopardi; L'infinito, diria. De la resta, se n'ha fet fum.

El video que us hi afegeixo és un fragment d'un documental filmat per en Pere Portabella, el 25 d'abril de 1970, a la sala Gran Price de Barcelona, especialitzada en espectacles de boxa i lluita lliure. Però aquell dia el Price va acollir una vetllada completament diferent: el I Festival Popular de Poesia Catalana. La comissió organitzadora va aconseguir-ne el permís administratiu gràcies a una estratègia tan elemental com arriscada: tot es va tramitar a través de la Comissaria de Districte. Quan el Govern Civil de Barcelona va intuir com podia acabar aquell recital, potser ja era massa tard. El Price dels Poetes, nom que es va popularitzar posteriorment, va acollir la representació més important de totes les tendències de la poesia catalana del segle XX (Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver-Pere Quart, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú). La llista de noms, vista avui dia, converteix aquell recital en un acte mític.

El Price va desbordar les expectatives més optimistes, i es va convertir en un acte d'afirmació poètica, catalana i política, d'afirmació de les llibertats més elementals. (Font: aquell meravellós programa del Canal 33 que es deia Stromboli).

En aquest fragment, en Gabriel Ferrater, brazos en jarras, com si s'hagués d'arrencar a cantar una jota, recita Cançó del gosar poder. Les seves erres fan pensar que anava gat -i ho anava, de ginebra fins a dalt de tot- però no; és que tenia (ell i els seus dos germans, la qual cosa fa pensar en la genètica) dificultat a l'hora de dir-les; una mica com en Cortázar, per a entendre'ns.

Els ferraterians de cor us hauríeu de procurar una de les cinc-centes còpies que ja són a la venda de Metrònom Ferrater, un magnífic documental de l'Enric Juste.