Thorton Wilder. Theophilus North. 451 eds.,2009No fa gaire la Matilde ens parlava d’els idus de març, novel·la epistolar de Thorton Wilder (1897-1975), autor relativament conegut aquí, però tot una institució de les lletres ianquis. Als Estats Units les seves obres es llegeixen a l’escola i ostenta l’honor de ser l’únic escriptor que ha rebut el premi Pulitzer en dues categories diferents: teatre (Our town-1938 ; The skin of our teeth-1943) i novel·la (El pont de San Lluís Rey-1927).
Teophilus North, la darrera novel·la llarga de l’autor va ser publicada el 1973 i estic segur que si la llegiu us ho passareu d’allò més bé. El començament em va fer pensar en a la carretera però...a l’inrevés. El protagonista és un home de 30 anys (a la contraportada es diu que és un alter ego de l’autor), carregat de vocacions però que: “no tenia claro lo que deseaba hacer en la vida”, i un bon dia decideix emprendre un viatge com un Dean Moriarty educat a Yale, però amb el fatal inconvenient de patir una avaria mecànica només iniciat el trajecte que l’obliga a fer parada i fonda a Newark (Rhode Island) on es guanyarà la vida amb una sèrie d’oficis que no desvetllaré i coneixerà una colla de personatges que no us presentaré.
Aquí les claus de la vida no es troben en la immensitat dels espais oberts ni en el viatge sinó en el sedentarisme d’una comunitat establerta. La veritat és que la novel·la no és gens deutora de la de Kerouac però si que ho és d’una altra de la que es va parlar aquí: Winesburg, Ohio.
Transcric un petit paràgraf que em va agradar especialment i sobretot no us perdeu la teoria de les constel·lacions de la pàgina 400. ...estant parlant d’una dona no gaire acostumada a llegir:...
....Si estuviera ante el paredón y le pidieran que citara cinco obras de Shakespeare, diría: “Vamos, dispárenme sin más!”. Le tiene manía a Shakespeare, piensa que no escribe más que paparruchas. El caso es que yo también, la verdad, pero sé que es mejor no decirlo. Myra nació en Wisconsin, y la gente de allí no aguanta que nadie le dé lecciones sobre nada.
Teophilus North, la darrera novel·la llarga de l’autor va ser publicada el 1973 i estic segur que si la llegiu us ho passareu d’allò més bé. El començament em va fer pensar en a la carretera però...a l’inrevés. El protagonista és un home de 30 anys (a la contraportada es diu que és un alter ego de l’autor), carregat de vocacions però que: “no tenia claro lo que deseaba hacer en la vida”, i un bon dia decideix emprendre un viatge com un Dean Moriarty educat a Yale, però amb el fatal inconvenient de patir una avaria mecànica només iniciat el trajecte que l’obliga a fer parada i fonda a Newark (Rhode Island) on es guanyarà la vida amb una sèrie d’oficis que no desvetllaré i coneixerà una colla de personatges que no us presentaré.
Aquí les claus de la vida no es troben en la immensitat dels espais oberts ni en el viatge sinó en el sedentarisme d’una comunitat establerta. La veritat és que la novel·la no és gens deutora de la de Kerouac però si que ho és d’una altra de la que es va parlar aquí: Winesburg, Ohio.
Transcric un petit paràgraf que em va agradar especialment i sobretot no us perdeu la teoria de les constel·lacions de la pàgina 400. ...estant parlant d’una dona no gaire acostumada a llegir:...
....Si estuviera ante el paredón y le pidieran que citara cinco obras de Shakespeare, diría: “Vamos, dispárenme sin más!”. Le tiene manía a Shakespeare, piensa que no escribe más que paparruchas. El caso es que yo también, la verdad, pero sé que es mejor no decirlo. Myra nació en Wisconsin, y la gente de allí no aguanta que nadie le dé lecciones sobre nada.
Em sembla que hauria de fer com el protagonista i agafar un cotxe, una moto, un tricicle, el que sigui que rodi, i carretera i manta. I em faig veí d'una pineda o una cala.
ResponEliminaNo et donen vacances, Robert?
Per cert, m'estic llegint Ohio, Winesburg. I sembla mentida, però m'hi sento retratat. El més estrany és que em passa amb tots els personatges, menys amb en George Willard! Moltes gràcies per la recomanació, de ja fa un temps!
...ei veí com anem?,...respecte a les vacances la resposta és no...hi havia un antic lema anarquista que deia: "la libertad no se mendiga, se toma"...a veure si haurem de fer el mateix amb les vacances....
ResponEliminaet recomana molt aquest llibre de Thornton wilder, és molt divertit...i el de Anderson, segurament no serà l´únic cop que el llegeixes....
salut company i saluda a la Patricia de part meva
Ara se'ns farà anarquista... No cremis el bloc, Robert!!
ResponEliminaSi pensés en el futur en organitzar una vaga, et dono el meu suport i m'hi afegeixo: ja m'explicaràs els motius després. Lo primordial és lo primordial. Ah! i si cal organitzem un dinar o un sopar sindical.
No em facis gaire cas que avui no he dormit com cal.
...i com és això veí?, espero que hagi estat per una causa justa...
ResponElimina...això de "currar" quan la penya està de vacances és un horror,..i avui a més hi ha club de lectura de Pedrolo....després d'això ja només falta flagel·lar-se....
Mitchum,
ResponEliminaSóc viva, a mil quilòmetres, amb un temporal de l'hòstia i salvatge perduda. Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu. Viva Galicia Ceibe!!
Que vagi molt bé aquest vespre.
tiven que mercar unhas katiuskas!!
ResponEliminaChove, carallo.
Tot i la pluja, Matilde, quina enveja! Aquí, Robert, un altre que li toca treballar...
ResponEliminaApuntada la recomanació.
Jo també prefereixo la tempesta de la Matilde. (sospir)
ResponEliminaei!!!!!!!!Matilde, que bueno saber que estas bien, vivita y (supongo que) coleando.....per aquí tot bé, només que....què t'haig de dir que tu no sàpigues...
ResponEliminake chueva, ke chueva, la virgen de la cueva.....
salut i una abraçada a la tierra galega
HOla Espai, benvingut al club...
ResponElimina...el llibre està molt bé,...totalment recomenable, sobretot algun dels capítols...bo, bo, bo,....bona santa setmana i recorda...Always look the bright side of life..na, na, na
Mira, ara m'has fet venir ganes de veure La vida de Brian... Bona setmana santa!
ResponEliminaNo es per fastiguejar o dur la contraria, pero aqui a Lima fa una calor insoportable.
ResponEliminaQuan escric aixo son quarts de dues del migdia, o sigui de nou per a vosaltres i ja sembla que us vegi a tots reunits al voltant de Pedrolo...
...nosaltres et vam trobar a faltar Miquel V,...algú fins i tot va lamentar en públic que no hi fóssis ...
ResponElimina