correu ordinari

Anna Murià i Mercè Rodoreda.

Villa Rosset, octubre del 1939.

El 1985, l'escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l'escriptora a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. (Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956. Edicions de l'Eixample, 1991)

* * * * * * * * * * *

Bordeaux
19-XII-45

Estimada Anna:

No facis cas de la data en la meva darrera lletra, la vaig dur quinze dies a la butxaca de l'abric. Aquesta, procuraré enviar-te-la de seguida. Treballo com un boig; no tens idea de les combinacions i de les camises de dormir que surten de les meves mans. Quan tornarem a casa o si abans veniu a França et faré una brusa o el que vulguis i t'asseguro que et quedaràs bocabadada. Tinc una màquina de cosir i un maniquí, encara que a vegades renegui per culpa de la feina que faig a vegades em produeix un cert orgull de veure que sé guanyar-me la vida. Amb més sort i uns quants diners per arrencar hauria pogut fer una fortuna. Em faria il·lusió posar una botiga a París. Quan vindràs, si et fa goig, buscarem algú que ens la financiï i tirarem endavant la idea. I ens partiríem entre Barna i París. Bé, però com que vull escriure, digue'm, les col·laboracions a revistes catalanes es paguen en aquest país? Si fos així t'enviaria contes i articles. A veure si puc defensar-me uns quants diners, per pocs que fossin, el canvi els faria créixer. Potser podríem fer una altra combinació: amb els diners que guanyi podries comprar-me les coses que en fan més falta i enviar-me-les. Què et sembla? El truc del cafè em sembla que serà bo. Ara que mai no s'ha pagat a cinc mil francs el quilo, màxim a dos i darrerament (el mercat negre en inici de derrota) hi ha corredors que l'ofereixen per les tendes de comestibles a vuit-cents cinquanta. De totes maneres el que m'envieu serà rebut amb joia i li farem sumptuosos honors. Si sabessis els litres que hem begut de suc de cigrons torrats!...Sobretot no m'enviïs roba feta. Tot el que duc m'ho faig jo i sóc un as. El món m'ha espavilat. Però, només em queda una tovallola en vida. [...]
Explica'm coses de tothom amb força detalls. M'interessa el grup xilè: de què viuen exactament? Amb qui s'ha barallat en Trabal? Si saps potins ben suculents, reserva-me'ls.
La meva vida durant aquests anys te l'aniré donant a trossos en diverses cartes. He fet bruses de confecció a nou francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l'abric que duc és herència d'una russa jove jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se'm un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut, fins a cinquanta anys penso conservar un cert genre fregate. Encara donaré molt joc: no pas amb cartes. I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m'ha fet tant de plaer, d'ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d'editar i amb olor de tinta fresca.
Em sap greu no haver vingut amb vosaltres, m'hauria sentit més acompanyada, hauria treballat, em requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me'n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els meus enemics tremolin. A la més petita ocasió tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi haurà qui m'aturi. Plega. Adéu i petons i abraçades. T'envio una mica de fred. Estem a zero.

Mercè