la rebel·lió de rimbaud (2)

La vida de Rimbaud va ser una constant d’anades i tornades. Als quinze anys ja havia fugit de casa tres vegades causant alarma i desencís a la seva mare que tenia dipositades grans esperances en el precoç geni (que algú ha comparat amb el de Mozart) del seu fill. Però el poeta no podia estar gaire temps seguit respirant l’atmosfera opressora de casa seva ni l’ambient de la decadent burgesia de Charleville.

Està documentat que passava moltes estones a la biblioteca ( Es veu que no era gaire amic dels bibliotecaris (no entenc perquè tant simpàtics que som) i els va satirtzar al seu poema les assis) llegint ancians tractats de màgia i alquimia amb els quals va forjar la seva segona rebel·lió dirigida contra la forma i el contingut de la poesia dels parnasians.

Ara el jo es converteix en un altre, el poeta es torna vident a partir d’un llarg i conscient desbaratament dels sentits.
Jo crec que és a l’alquimia del verb on podem comprendre la immensitat de Rimbaud; aquest és un poema paradigmàtic de tota la seva obra i (potser fins i tot) vida on ens parla de com és el seu concepte de "poesia més gran que la vida". En aquest poema, inclòs a una temporada a l’infern, el poeta comença amb prosa i va interrompen el discurs per incloure-hi composicions antigues (generalment noves versions d’antics poemes seus) a vegades per burlar-se’n i renegar de la forma antiga.

Aquí hi trobareu el poema sencer traduït per Josep Palau i Fabre i a sota us en deixem un fragment....


ALQUÍMIA DEL VERB

Sobre mi. La història d’una de les meves follies. De feia temps em vantava de posseir tots els paisatges possibles, i trobava derisòries les celebritats de la pintura i de la poesia moderna. M’agradaven les pintures idiotes, sobreportes, decoracions quadres de saltimbanquis, ensenyes, estampes populars; la literatura passada de moda, llatí d’església, llibres eròtics sense ortografia, novel.les de les nostres àvies, contes de fades, llibrets de la infantesa, velles òperes, refranys estúpids, ritmes ingenus. Somniava croades, viatges de descobertes dels quals no hi ha referències, repúbliques sense històries, guerres de religió ofegades, revolucions de costums, desplaçaments de races i de continents: creia en tots els encanteris. Vaig inventar el color de les vocals! -A negre, E blanc, I roig, O blau, U verd. -Vaig arranjar la forma i el moviment de cada consonant i, amb ritmes instintius, m’envania d’inventar un verb poètic accessible, un dia o altre, a tots els sentits. Em reservava la traducció. De primer fou un estudi. Escrivia silencis, nits; anotava l’inexpressable. Fixava vertígens.



a moi. L'histoire d'une de mes folies. Depuis longtemps je me vantais de posséder tous les paysages possibles, et trouvais dérisoires les célébrités de la peinture et de la poésie moderne. J'aimais les peintures idiotes, dessus de portes, décors, toiles de saltimbanques, enseignes, enluminures populaires ; la littérature démodée, latin d'église, livres érotiques sans orthographe, romans de nos aïeules, contes de fées, petits livres de l'enfance, opéras vieux, refrains niais, rythmes naïfs. Je rêvais croisades, voyages de découvertes dont on n'a pas de relations, républiques sans histoires, guerres de religion étouffées, révolutions de mœurs, déplacements de races et de continents : je croyais à tous les enchantements. J'inventai la couleur des voyelles ! - A noir, E blanc, I rouge, O bleu, U vert. - Je réglai la forme et le mouvement de chaque consonne, et, avec des rythmes instinctifs, je me flattai d'inventer un verbe poétique accessible, un jour ou l'autre, à tous les sens. Je réservais la traduction. Ce fut d'abord une étude. J'écrivais des silences, des nuits, je notais l'inexprimable. Je fixais des vertiges.