Emily Dickinson
A T.W. Higginson
junio de 1869
Querido amigoUna carta siempre se me hace como la inmortalidad, porque es la mente sola sin amigo corpóreo. Deudores en nuestra conversación de la actitud y del acento, parece haber en el pensamiento un poder espectral que camina solo-Me gustaría darle las gracias por su gran bondad, pero nunca trato de aupar las palabras que no puedo sostener.
De venir usted a Amherst, podría entonces lograrlo, aunque la Gratitud es la tímida riqueza de aquellos que nada tienen. Estoy segura de que dice usted la verdad, porque los nobles lo hacen, pero sus cartas siempre me sorprenden. Mi vida ha sido demasiado sencilla y disciplinada para avergonzar a nadie.
"Vista de los ángeles", apenas mi responsabilidad.
Es difícil no ser ficticia en un lugar tan bello, pero las severas enmiendas de la prueba no son permitidas todas.
Recuerdo haber oído de niña el notable pasaje y haber preferido el "Poder", sin saber entonces que el "Reino" y la "Gloria" estaban incluidos.
Reparo en que vivo sola --Para un Emigrante, el País es huero salvo si es el propio. Habla usted amablemente de verme. Si pluguiera a su conveniencia el venir hasta Amherst, sería feliz, pero no traspaso el terreno de mi Padre para acudir a ninguna Casa o ciudad.
De nuestros actos más grandes somos ignorantes -
No era usted consciente de que me salvó la Vida. Agradecérselo en persona ha sido desde entonces una de mis únicas peticiones. La criatura que le pregunta a mi flor "¿Lo hará?", dice - "¿Lo hará?" - así que no conozco otra manera de pedir lo que quiero.
¿Disculpará usted cada cosa que digo, puesto que ningún otro me ha instruido?
"Vista de los ángeles", apenas mi responsabilidad.
Es difícil no ser ficticia en un lugar tan bello, pero las severas enmiendas de la prueba no son permitidas todas.
Recuerdo haber oído de niña el notable pasaje y haber preferido el "Poder", sin saber entonces que el "Reino" y la "Gloria" estaban incluidos.
Reparo en que vivo sola --Para un Emigrante, el País es huero salvo si es el propio. Habla usted amablemente de verme. Si pluguiera a su conveniencia el venir hasta Amherst, sería feliz, pero no traspaso el terreno de mi Padre para acudir a ninguna Casa o ciudad.
De nuestros actos más grandes somos ignorantes -
No era usted consciente de que me salvó la Vida. Agradecérselo en persona ha sido desde entonces una de mis únicas peticiones. La criatura que le pregunta a mi flor "¿Lo hará?", dice - "¿Lo hará?" - así que no conozco otra manera de pedir lo que quiero.
¿Disculpará usted cada cosa que digo, puesto que ningún otro me ha instruido?
Emily
Cartas. Emily Dickinson, edición y traducción de Nicole d'Amonville Alegría. Lumen, 2009. P. 175-176.
******************
"Estimava la paraula en totes les seves dimensions; els diccionaris la fascinaven i en ells cercava afanyosament el so just, l’etimologia adequada que ompliria la seva poesia, també li agradava crear ja des de molt jove versos el·líptics i els incloïa en les cartes als familiars i amics. En la seva poesia posava en qüestió constantment les nocions preconcebudes sobre la vivència religiosa i profana, sobre la situació de la dona a l’interior d’una estructura patriarcal i sobre la serietat puritana del seu entorn. Era juganera i posseïa un gran sentit de l’humor.
Al llarg dels anys, Emily Dickinson va anar preparant seleccions dels seus poemes que cosia formant fascicles; Mabel Todd és la que donà aquest nom als reculls de la poeta. L’any 1862 Emily Dickinson va decidir-se a seguir un consell dirigit als joves escriptors que apareixia a la revista The Atlantic, i va enviar quatre dels seus poemes a l’autor del consell, el crític Thomas Wentworth Higginson. La reacció del crític havia estat més aviat negativa però, malgrat la seva incomprensió, Emily es llançà a la tasca poètica amb valor i esperança intuint que tenia un talent especial. Ella no alteraria els seus versos per tal de complaure a un públic que considerava obtús.
“Jo no sóc ningú! Qui ets tu?” (#288), o, “Vaig agafar amb la Mà el meu Poder —-/I em llanço contra el Món —-” (#540).Solia vestir-se de blanc, un color ple de simbolisme a l’Amèrica del Nord del segle XIX. Dues estudioses de la dona decimonònica, Gilbert i G u b a r, suggereixen diverses interpretacions d’aquest color blanc: el blanc virginal, el blanc del fantasma, la llum blanca com a síntesi de tots els colors, el blanc del calor absolut, l’ambigüitat del conjunt del bé i el mal, com el color de Moby Dick la balena blanca creada per Melville.
Emily Dickinson convertia la seva pròpia vida en un poema format d’el·lipsis, de suggeriments i de solitud. Els últims anys de la seva vida va passar-los allunyada de la vida social, convertint-se en un misteri i identificant-se amb els éssers vius més insignificants: flors de curta vida, abelles, aranyes i petits ocells.
L’Ànima tria la seva pròpia societat —-
Després —- tanca la Porta —-
A la seva divina Majoria —-"
Emily Dickinson, Mary Farrell. Fundació La Caixa. Guies de lectura; 52.
"No hay, que yo sepa, una vida más apasionada y solitaria que la de esta mujer. Prefirió soñar el amor y acaso imaginarlo y temerlo. En su recluida aldea de Amherst buscó la reclusión de su casa y, en su casa, la reclusión del color blanco y la de no dejarse ver por los pocos amigos que recibía. Además de la escritura fugaz de cosas inmortales, profesó el hábito de la lenta lectura y la reflexión"
Jorge Luis Borges
Ahir, trobada.
ResponEliminaAvui tocaria resum.
Això meu amb la rima és una passada
que ja put a resclum.
Càsum la ficció suprema,
haurem d'esperar a demà,
i juro (porlagloriademipare) que la crònica serà poema,
o no serà.
I mentre passa aquest malson,
aquí us deixo amb la Dickinsón.
Fins i tot ho sap el vent,
ResponEliminaque la Dickinsón va per a en Girbén.
la Dickinson és fascinant per l'aurèola romàntica que l'envolta i la Matilde ... bé ... diguem que per una jota donaria :D (ai, que em pix de la riss, poca suelt)
ResponEliminaparaula de pas: "unces" (sujuru)
Clidi, et juro que no m'he pres cap birreta,
ResponEliminasenzillament he perdut la xaveta.
Pobreta,
tan joveneta.
D'això - MU - que m'has fet molt de bé.
ResponEliminaAvui em calia - i de mala manera -
escoltar Paraules semblants.
Accepta - de part meva - un Ramell
de sofertes Floretes alpines.
Hi han silenes, paradísies, parnàsies,
myosotis, narcisos, potentil·les,
paradelles, ranuncles, sibàldies,
bistortes, hieràcis, estel·làries...,
gnèums... - Què sé jo! -
Collins què bonico! Mu, com mola que parle hui i justament hui de correu ordinari
ResponElimina(sap com això de que parlara justament aquell dia de la biblioteca de Turturro)
Tant de bo valgui el ramell
ResponEliminaper apaivagar aquest rampell.
Això meu és delirant.
Fos, almenys, la rima assonant!!!
Pos Àgueda, si ha tornat a passar, d'això ja no en podem dir casualitat!!!
ResponEliminaA mi m'agradaria estar "placenteramente ubicado en alta mar".
ResponEliminaEl mèrit d'aquesta, Veí, és que era capaç d'estar "placenteramente ubicada en alta mar" sense sortir de casa, la tia.
ResponEliminaSembla ser que avui ja no rimo. Uff.
No passis ànsia,
ResponEliminani la rima rància,
que qui passa ansià,
al final es cansa.
Doncs, em proposo "estar placenteramente ubicado en alta mar", en qualsevol lloc. He dicho.
Amén, dic jo.
ResponElimina