la part citada

 

sis fites pop de 'cims borrascosos'

ELENA HEVIA
Sis fites pop de cims borrascosos
elPeriódico
24|7|2018

‘Cims borrascosos’, l’obra mestra d’Emily Brontë, de qui el 30 de juliol es compleix el bicentenari del seu naixement, és un llibre amb una interminable influència que continua viva.

El Heathcliff d’Olivier

Bona part del mèrit que el protagonista de ‘Cims borrascosos’ no sigui considerat un repugnant maltractador el té la romàntica pel·lícula de William Wyler de 1939 que, com en la majoria de les adaptacions, només contempla la primera part de l’obra. Com manaven les regles de Hollywood, l’aleshores bell Laurence Olivier va estar lluny d’encarnar Heathcliff com un personatge diabòlic.

Buñuel i el melodrama

A meitat dels anys 50, Luis Buñuel, corprès dels aspectes més malaltissos de la novel·la, va fer una barreja de melodrama mexicà i apoteosi necròfila a ‘Abismos de pasión’, una pel·lícula que trasllada la història d’amor (sense pròleg i sense segona part) al país asteca i que té al seu impactant final amb Heathcliff (aquí Alejandro) desenterrant Catalina a la seva cripta.

La cançó que fa por

El 1978, la cantant britànica Kate Bush va arribar al número 1 en les llistes de grans èxits amb la cançó ‘Wuthering Heights’, composta per ella després d’empatxar-se de la novel·la. Els seus peculiars aguts udoladors en què el fantasma de Catherine clamava “¡deixa’m entrar!” van gelar la sang a les pistes de ball dels setanta. Avui, als seus gairebé 60 anys, Bush acaba d’inscriure un poema seu en un monòlit situat als erms de York com un dels actes commemoratius del bicentenari d’Emily Brontë.

La versió Monty Python

No hi va haver res sagrat per al grup còmic més iconoclàstic i, naturalment, l’obra mestra de la literatura vuitcentista no va ser una excepció. En la seva imprescindible sèrie televisiva ‘Monty Python Flying Circus’, el sextet col·locava Heathcliff (Terry Jones) i Catherine allunyats i enfilats a uns cingles mentre entre ells es comunicaven en la distància gràcies a banderes de senyals marítims.

La saga ‘Crepuscle’

Les grans novel·les no tenen la culpa de les (males) influències que puguin suscitar. I està clar que sense ‘Cims borrascosos’, els ‘best-sellers’ i les pel·lícules per a adolescents de la saga ‘Crepuscle’ avui no existirien. L’únic bo d’aquesta influència és que l’autora Stephenie Meyer fa una dècada va aconseguir que el clàssic s’alcés al top dels llibres més venuts quan a ‘Eclipsi’, Bella Swan, fan de l’obra, identifica el seu amor amb el dels castos protagonistes de Brontë.

Un antiheroi negre

Emily Brontë va descriure Heathcliff com “un gitano esparracat” amb “el cabell negríssim”. L’aposta de la directora Andrea Arnold en l’última de les versions cinematogràfiques de l’obra, el 2011, va un pas més enllà i enfosqueix la pell de l’antiheroi. Heathcliff aquí és negre com per accentuar la distància ètnica i social entre ell i la societat victoriana que el rebutja.

família i d'altres animals

 

el viatge més bell és la lectura

There is no Frigate like a Book
To take us Lands away
Nor any Courses like a Page
Of prancing Poetry —
This Travel may the poorest take
Without oppress of Toll —
How frugal is the Chariot
That bears the Human Soul

                           *

No hi ha Fragata com un Llibre

per endur-se'ns Terres enllà,

ni Corsers com una Pàgina

d'encabritada Poesia.

Aquesta Travessa la pot fer el més pobre

sense l'opressió d'un Peatge.

Que n'és d'auster el Carruatge

que porta l'Ànima Humana.

Poema de l'Emily Dickinson llegit a: Nuccio Ordine. Els homes no són illes. Els clàssics ens ajuden a viure. Traducció de Jordi Bayod. Quaderns Crema, 2022. P. 156.

l'herbari de la dickinson

I was reared in the garden, you know.
Carta d'Emily Dickinson a Louise Norcross, abril 1859

Herbari de l'Emily Dickinson,
a la Houghton Library de la Universitat de Harvard.
Aquí el podeu consultar en línia.

Durante su vida, la poeta Emily Dickinson fue probablemente más conocida por su afición a las plantas y la botánica que por su poesía. En los casi 2 mil poemas que escribió los académicos han encontrado referencias al mundo vegetal y floral en al menos 600 ocasiones y el jardín de sus textos es hogar de hasta 80 variedades, 350 de ellas solamente flores, siendo la rosa el símbolo más frecuente.

A 130 años de su deceso, la Universidad de Massachusetts en Amherst —la ciudad natal de Dickinson— se ha propuesto rendirle homenaje con un proyecto que pretende volver a la vida el jardín donde la poeta pasó largas y felices horas. Según los registros de propiedad el padre de Emily, Edward Dickinson, construyó un invernadero en la propiedad de la familia para sus hijas en 1855. A partir de los 30 años Emily apenas dejó la casa familiar, pasando el resto de su vida dedicada a su poesía y a los macizos de flores como narcisos, crisantemos, jacintos, peonías y lirios.

En una carta a su amiga Abiah Root, Emily escribió: “¿Has hecho ya un herbario? Espero que lo hagas si no lo has hecho, será un tesoro para ti”. Y lo decía con conocimiento de causa: su herbario personal contenía más de 400 plantas, muchas veces clasificadas con sus nombres en latín. Esto nos da una idea de la importancia concreta que Emily daba al mundo vegetal, no sólo como fuente de placer estético sino de conocimiento de los ciclos de la vida, las estaciones y sus procesos.

Según Jane Wald, directora ejecutiva del Museo Emily Dickinson, “se trata de entender cómo era su mundo físico, personal, yuxtapuesto a su inmenso universo de ideas e imaginación. Toda esa creatividad y aguda observación ocurrió justo aquí. Su casa y sus jardines eran los lugares de su laboratorio poético”. Por su parte Judith Farr, autora de The Gardens of Emily Dickinson, piensa que la vocación poética y botánica de Dickinson son inseparables una de la otra y que pueden iluminarse mutuamente, pues los jardines “a menudo le ofrecían las narrativas, tropos, e imágenes que necesitaba”.

Y es que no se trata solamente de un proyecto de jardinería literaria, sino de una forma de leer en sus propios términos la obra de Dickinson: el jardín no fue sólo un espacio de entretenimiento y contemplación, sino el sitio donde tuvieron lugar muchos de sus descubrimientos y experimentos con el lenguaje. El museo planea renovar no sólo el jardín sino también el invernadero adyacente a la propiedad, el cual atraviesa en estos momentos un proceso arqueologico completo que ha durado ya 2 años. El líder de la excavación es Kerry Lynch de los Servicios Arqueológicos de la Universidad, quien ha encontrado las divisiones originales de la época de Emily, así como rastros de la ubicación en donde estuvieron las plantas y flores a las que la poeta se refiere en su poesía como “los hermosos niños de la primavera”. El proyecto podría finalizar y abrirse al público a fines de 2016.

El paraíso recobrado de Emily Dickinson. Faena Aleph. 3|7|2016.

Llegiu també -- -> Emily Dickinson’s Herbarium: A Forgotten Treasure at the Intersection of Science and Poetry. Maria Popova. Brainpickings.

la doctrina del no-res

«Bernardo Soares, que no és un heterònim sinó una part de Fernando Pessoa, sent que no és ningú.

«Sou os arredores de uma vila que não há, o comentário prolixo a um livro que se não escreveu. Não sou ninguém, ninguém.»

Soc els voltants d'una ciutat que no existeix, el comentari prolix a un llibre que no es va escriure. No sóc ningú, ningú.

És l'angoixa, el buit a l'interior, el «desassossego», l'ànima negra que cau al centre del maelström. «I jo, verdaderament jo, soc el centre que no existeix en això si no és per una geografia de l'abisme; soc el no-res entorn del qual gira aquest moviment.»

Soares habita la seva «noche oscura del alma».

En canvi, que orgullosa que està de no ser ningú, de ser el buit del mig, Emily Dickinson (I'm nobody! Who are you? / Are you — Nobody — too?). O Óssip Mandelstam (que ho treu de Maiakovski) a La quarta prosa: «Dues maneres de veure les coses: per a mi, al tortell, el que compta és el forat. I la massa de la corona? La corona ens la mengem — el forat resta». Els diversos misticismes, que aspiren a buidar, a fer lloc. Al silenci. La doctrina del no-res.

No és, en part, la doctrina de qualsevol art? Buidar-se de soroll, fer lloc perquè s'esdevingui alguna cosa senzilla i essencial, o simplement perquè s'esdevingui el pur lloc, la possibilitat de tot —inclòs el no-res.

Qui seu, seu sobre aquest buit com qui seu sobre un coixí pneumàtic.

És l'espai que la llengua prova d'omplir amb un nom —el nostre primer tatuatge—, amb un verb en primera persona, amb una màscara cridanera i competitiva, pública, judicada constantment, publicitada constantment. Ens la creiem, ens posem drets, de puntetes, pugem a l'escenari que creiem l'univers, ensenyem, publiquem, imposem la fotografia de la nostra amabilitat, la nostra felicitat, la nostra bondat, el nostre talent i el nostre èxit social.

M'hi negaria.

Qui seu, seu sobre el seu propi nom. Ha baixat de l'escenari. Posa el cul sobre el seu nom com si l'hagués acabat de defecar.

Passeja, quiet, pel seu interior (enstasi) i per això és igualment lliure de sortir-ne (èxtasi). Cap a l'univers, per exemple, o cap a l'interior d'una roca foradada, és igual. Cap als cabells plens de sorra d'una nena. Cap al xurro acabat de fregir: l'escalfor del seu interior, no prové de la temperatura que va néixer amb el Big Bang?»

j.l. badal. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. :Rata_, 2017. P. 173.

____________

P.S.: Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Novel·la 2018. Aquí, altres fragments que hem anat reproduint n'aquesta santa casa. La sgae m'agarre confessà.

retallables

Tim Foley. Literary Greats Paper Dolls. Dover, 2011.

Dickens i Artful Dodger (Oliver Twist).

La Dickinson, de jardinera.

emily dickinson archive

Los manuscritos de Emily Dickinson online

Inaugurado el Emily Dickinson Archive

Los manuscritos de la poeta estadounidense Emily Dickinson no se han caracterizado por su fácil consulta y acceso hasta el momento, debido a su diseminación por diversas instituciones y múltiples archivos. Sin embargo, desde hoy, el Emily Dickinson Archive permitirá consultarlos fácilmente online. Miles de estas piezas, archivadas en la Universidad de Harvard, el Amherst College o la Biblioteca de Boston, se recogen ahora en este catálogo de escaneos de los manuscritos originales. El proyecto ha sido organizado y financiado por Harvard.

numerocero. 23|10|2013

a la bústia d'amherst

L'Emily Dickinson va escriure alguns dels seus poemes en bocins de paper (fragments de sobres, principalment) que trobava per casa seva, a Amherst, Massachusetts. 

La Jen Bervin i la Marta L.Werner han recopilat i reproduït aquest material i han publicat un llibre d'artista, que es diu en aquests casos: una capseta amb 47 facsímils, la transcripció dels poemes, un assaig de 52 pàgines de la Marta L. Werner i no sé què més, que a mi l'anglès em confon.

De l'edició, limitada a 60 exemplars, se n'ha cuidat Granary Books, i es va posar a la venda el passat mes d'octubre, a 3.500$ la capsa. Ideal sant Jordi. Visa sí.

Jen Bervin i Marta Werner. The Gorgeous Nothings: Emily Dickinson's Envelope-Poems. Granary Books, 2012. 

Granarybooks

bestiari d'estiu

465.

I heard a Fly buzz – when I died –
The Stillness in the Room
Was like the Stillness in the Air –
Between the Heaves of Storm –

The Eyes around – had wrung them dry –
And Breaths were gathering firm
For that last Onset – when the King
Be witnessed – in the Room –

I willed my Keepsakes – Signed away
What portions of me be
Assignable – and then it was
There interposed a Fly –

With Blue – uncertain stumbling Buzz –
Between the light – and me –
And then the Windows failed – and then
I could not see to see –

Oí zumbar una mosca -- al morir
la quietud del cuarto
era como la quietud del aire --
entre los sobresaltos de la tormenta --

los ojos que me rodeaban -- se habían vaciado --
las respiraciones se unían firmes
para la última ceremonia -- en que el Rey
aparecería -- en el cuarto --

yo había legado mis recuerdos -- legado
todo lo que podía transferir de mí
fue en ese momento
cuando se interpuso una mosca --

con azul zumbaba -- indecisa tropezaba --
entre la luz --y yo--
y luego las ventanas declinaron -- y luego
no pude ver para ver --

( c. 1862) Traducció de Silvina Ocampo.

1650.

The pedigree of Honey

Does not concern the Bee -

A Clover, any time, to him,

Is Aristocracy -

L'Ascendència de la Mel
Tant li fa a l'Abella -
Un Trèvol, quan sigui, per ella,
És Aristocràcia -

1788.

Fame is a bee.

It has a song -

It has a sting -

Ah, too, it has a wing.

La Fama és una abella.
Te cant -
Té fibló -
Ah, també té ales.

Versions de Sam Abrams.

correu ordinari

Estoy placenteramente ubicada en alta mar.
Emily Dickinson

A T.W. Higginson

junio de 1869

Querido amigo

Una carta siempre se me hace como la inmortalidad, porque es la mente sola sin amigo corpóreo. Deudores en nuestra conversación de la actitud y del acento, parece haber en el pensamiento un poder espectral que camina solo-Me gustaría darle las gracias por su gran bondad, pero nunca trato de aupar las palabras que no puedo sostener.

De venir usted a Amherst, podría entonces lograrlo, aunque la Gratitud es la tímida riqueza de aquellos que nada tienen. Estoy segura de que dice usted la verdad, porque los nobles lo hacen, pero sus cartas siempre me sorprenden. Mi vida ha sido demasiado sencilla y disciplinada para avergonzar a nadie.
"Vista de los ángeles", apenas mi responsabilidad.
Es difícil no ser ficticia en un lugar tan bello, pero las severas enmiendas de la prueba no son permitidas todas.
Recuerdo haber oído de niña el notable pasaje y haber preferido el "Poder", sin saber entonces que el "Reino" y la "Gloria" estaban incluidos.
Reparo en que vivo sola --Para un Emigrante, el País es huero salvo si es el propio. Habla usted amablemente de verme. Si pluguiera a su conveniencia el venir hasta Amherst, sería feliz, pero no traspaso el terreno de mi Padre para acudir a ninguna Casa o ciudad.
De nuestros actos más grandes somos ignorantes -
No era usted consciente de que me salvó la Vida. Agradecérselo en persona ha sido desde entonces una de mis únicas peticiones. La criatura que le pregunta a mi flor "¿Lo hará?", dice - "¿Lo hará?" - así que no conozco otra manera de pedir lo que quiero.
¿Disculpará usted cada cosa que digo, puesto que ningún otro me ha instruido?

Emily

Cartas. Emily Dickinson, edición y traducción de Nicole d'Amonville Alegría. Lumen, 2009. P. 175-176.

******************

"Estimava la paraula en totes les seves dimensions; els diccionaris la fascinaven i en ells cercava afanyosament el so just, l’etimologia adequada que ompliria la seva poesia, també li agradava crear ja des de molt jove versos el·líptics i els incloïa en les cartes als familiars i amics. En la seva poesia posava en qüestió constantment les nocions preconcebudes sobre la vivència religiosa i profana, sobre la situació de la dona a l’interior d’una estructura patriarcal i sobre la serietat puritana del seu entorn. Era juganera i posseïa un gran sentit de l’humor.

Al llarg dels anys, Emily Dickinson va anar preparant seleccions dels seus poemes que cosia formant fascicles; Mabel Todd és la que donà aquest nom als reculls de la poeta. L’any 1862 Emily Dickinson va decidir-se a seguir un consell dirigit als joves escriptors que apareixia a la revista The Atlantic, i va enviar quatre dels seus poemes a l’autor del consell, el crític Thomas Wentworth Higginson. La reacció del crític havia estat més aviat negativa però, malgrat la seva incomprensió, Emily es llançà a la tasca poètica amb valor i esperança intuint que tenia un talent especial. Ella no alteraria els seus versos per tal de complaure a un públic que considerava obtús.

“Jo no sóc ningú! Qui ets tu?” (#288), o, “Vaig agafar amb la Mà el meu Poder —-/I em llanço contra el Món —-” (#540).

Solia vestir-se de blanc, un color ple de simbolisme a l’Amèrica del Nord del segle XIX. Dues estudioses de la dona decimonònica, Gilbert i G u b a r, suggereixen diverses interpretacions d’aquest color blanc: el blanc virginal, el blanc del fantasma, la llum blanca com a síntesi de tots els colors, el blanc del calor absolut, l’ambigüitat del conjunt del bé i el mal, com el color de Moby Dick la balena blanca creada per Melville.

Emily Dickinson convertia la seva pròpia vida en un poema format d’el·lipsis, de suggeriments i de solitud. Els últims anys de la seva vida va passar-los allunyada de la vida social, convertint-se en un misteri i identificant-se amb els éssers vius més insignificants: flors de curta vida, abelles, aranyes i petits ocells.

L’Ànima tria la seva pròpia societat —-
Després —- tanca la Porta —-
A la seva divina Majoria —-"

Emily Dickinson, Mary Farrell. Fundació La Caixa. Guies de lectura; 52.

"No hay, que yo sepa, una vida más apasionada y solitaria que la de esta mujer. Prefirió soñar el amor y acaso imaginarlo y temerlo. En su recluida aldea de Amherst buscó la reclusión de su casa y, en su casa, la reclusión del color blanco y la de no dejarse ver por los pocos amigos que recibía. Además de la escritura fugaz de cosas inmortales, profesó el hábito de la lenta lectura y la reflexión"

Jorge Luis Borges