Imatge trobada a Muros hablados.
Dimecres, 5 d’agost (1931)
M’he vist obligada a advertir a n’els municipals, perque un xicots s’entretenien obrint i tancant la porta de la Biblioteca, al mateix temps que feien un gran xivarri. Molt atentament s’han posat a les meves ordres.
Rebuts els números corresponents a les revistes Renaissance, Revue Française, Vanity Fair.
Divendres, 7 d’agost
Sembla qu’els municipals han fet un escarment de debó. Ells, n’han donat part a la Casa de la Ciutat a on els han fet presentar en aquests xicots; sembla que això anirá bé de debó, doncs per ara no torna a succeir.
No aneu mai a una biblioteca pública entre les cinc i les set de la tarda, tret que volgueu fer un estudi etològic, és clar. No sabreu ben bé on sou. Aquest consell val de setembre a juny.
No aneu mai a una biblioteca pública la primera quinzena de juny -a cap hora, totes són dolentes- quan la caterva habitual es veu ampliada amb els estudiants de selectivitat, els universitaris, i els esoïdes armats amb petards i el crèdit de síntesi.
Sempre visc aquestes dates tan assenyalades (i mortalment avorrides, per previsibles) amb la paciència al límit, saturada de la remor constant i de tanta feromona desfermada. I quan trobo que estic a punt de perdre l'oremus, agafo la bossa i foto el camp, carrer del Nord enllà, fins arribar a l'entrada del cementiri, que també és de titularitat municipal, i m'assec en un banc que hi ha, a fumar-me un Marlboro i recordar els dies en què vaig ser revolucionària.
No aneu mai a una biblioteca pública la primera quinzena de juny -a cap hora, totes són dolentes- quan la caterva habitual es veu ampliada amb els estudiants de selectivitat, els universitaris, i els esoïdes armats amb petards i el crèdit de síntesi.
Sempre visc aquestes dates tan assenyalades (i mortalment avorrides, per previsibles) amb la paciència al límit, saturada de la remor constant i de tanta feromona desfermada. I quan trobo que estic a punt de perdre l'oremus, agafo la bossa i foto el camp, carrer del Nord enllà, fins arribar a l'entrada del cementiri, que també és de titularitat municipal, i m'assec en un banc que hi ha, a fumar-me un Marlboro i recordar els dies en què vaig ser revolucionària.
*******
Dimecres, 5 d’agost (1931)
M’he vist obligada a advertir a n’els municipals, perque un xicots s’entretenien obrint i tancant la porta de la Biblioteca, al mateix temps que feien un gran xivarri. Molt atentament s’han posat a les meves ordres.
Rebuts els números corresponents a les revistes Renaissance, Revue Française, Vanity Fair.
Divendres, 7 d’agost
Sembla qu’els municipals han fet un escarment de debó. Ells, n’han donat part a la Casa de la Ciutat a on els han fet presentar en aquests xicots; sembla que això anirá bé de debó, doncs per ara no torna a succeir.
(La directora era de vacances i signa aquesta crònica la seva companya Srta. Angelina Boixader i Prat)
Magnífic tríptic de la bibliotecària. De tota manera, hi ha subtils diferències entre les dues èpoques. Des de sempre, la humanitat "madura" ha escrit textos en què veu la humanitat "jove" com una molèstia i una cosa desordenada.
ResponEliminagenial! la teva bibliotecària, però, no devia tenir Marlboro a mà, la pobra! (no me la imagino amb una pipa de mariner, arrrrr)
ResponEliminal'oracle em diu que escrigui: "exOmen". uiiiii
Però què m'en dieu de les tertúlies septuagenàries? De ben segur les seves feromones no van a la mateixa velocitat però...Tal vegada el seu "desordre" està més acord amb alguna bibliotecària "d'època"? Quanta raó tens Lluís. Matilde no perdis el "Nord".
ResponElimina1. Madura, tirant a passadeta. Sí, m'he fet vella.
ResponElimina2. Tinc una paciència infinita amb la gent gran i la canalla. No puc dir el mateix pel que fa als meus condeixebles i els adolescents.
L'adolescència m'atabala. La meva inclosa.
3. No puc perdre el nord, Hermes, ni que vulgués. No en tinc, d'això.
Oremus, si que en tinc!
ResponEliminaClidi, l'oracle és, de tros, el més espavilat d'aquesta casa!!!
ResponEliminaI la tècnica Malboro et funciona, Matilde? Aquí, a Cerdanyola, no tenim cap cementiri a prop de la biblioteca, però tenim l'estació de la Renfe. Diuen que mirar passar els trens relaxa...
ResponEliminaDéu ni do el Marlboro, Espai, sort en tinc.
ResponEliminaEl cementeri, pel silenci; ara a mi m'agraden molt les estacions de tren. Les de la Renfe rodalies, no, no gaire, la veritat, m'estimo més patir els esoïdes. La de França, a Barcelona, per exemple.
Ara, el (meu) millor lloc per asseure's en un banc és l'Umbracle del Parc de la Ciutadella. Guau.
I que no ens passi mai allò que explicava Calders (això ja ho he dit mil cops, però que hi farem, el que dèiem, repapiejo):
Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allà no hi havien hagut mai ni vies ni estació