Jerome K. Jerome. Tres homes en una barca (per no parlar del gos); traducció de Josep Marco. Quaderns Crema, 2000
El motiu d’aquest post és doble: agrair i recomanar, així doncs, comencem pel començament:
1.-L’altre dia, no recordo per quin motiu, l’autora d’un tel als ulls, bloc altament recomanable, parlava d’aquest llibre com una joia que calia descobrir i a més, beneïdes coincidències, resulta que és el llibre programat pel proper club de lectura del meu poble. Així que no m’he pogut resistir i aquest capdesetmana me l’he cruspit en dues tongades. Gràcies Clidice.
2.-El títol és prou explicatiu del que ens trobarem al llibre editat el 1889; tres personatges de l’Anglaterra de finals dels S.XiX pugen a una barca i es disposen a sirgar i remar pel Tàmesi com seguidors del mateix Pickwik o acòlits d'Huckleberry Finn. Aquí també es fixen en les persones però són els edificis històrics els que més acaparen la seva atenció. Com ja he comentat he llegit el llibre en dues sentades, la primera he de dir que em va deixar igual que abans és a dir amb cara de tòtil, però la segona em va transformar el semblant i la gent que viu amb mi fins i tot es va preocupar pels meus esgarips d’alegria, quin fart de riure per Déu. En la seva aparença intranscendent el llibre amaga veritats com temples construïdes amb un humor pre-surrealista d’allò més divertit i una mala llet encantadora. Feu-vos un favor, no us el perdeu.
...us en deixo dues de les píndoles que més m’han fet riure...
“ Sempre tinc la impressió que estic fent més feina de la que hauria de fer. I no és que jo m’oposi a la feina, us ho asseguro; a mi la feina m’agrada, em fascina. Puc passar-me hores senceres assegut mirant-la”
“Deien que per a poeta, o escriptor de novel•les de fulletó, o gasetiller, o coses així, sí que serviria, però que, per arribar a ser algú en el terreny de la pesca al Tàmesi, calia tenir més fantasia, més capacitat d’invenció de la que jo semblava posseir”.
El motiu d’aquest post és doble: agrair i recomanar, així doncs, comencem pel començament:
1.-L’altre dia, no recordo per quin motiu, l’autora d’un tel als ulls, bloc altament recomanable, parlava d’aquest llibre com una joia que calia descobrir i a més, beneïdes coincidències, resulta que és el llibre programat pel proper club de lectura del meu poble. Així que no m’he pogut resistir i aquest capdesetmana me l’he cruspit en dues tongades. Gràcies Clidice.
2.-El títol és prou explicatiu del que ens trobarem al llibre editat el 1889; tres personatges de l’Anglaterra de finals dels S.XiX pugen a una barca i es disposen a sirgar i remar pel Tàmesi com seguidors del mateix Pickwik o acòlits d'Huckleberry Finn. Aquí també es fixen en les persones però són els edificis històrics els que més acaparen la seva atenció. Com ja he comentat he llegit el llibre en dues sentades, la primera he de dir que em va deixar igual que abans és a dir amb cara de tòtil, però la segona em va transformar el semblant i la gent que viu amb mi fins i tot es va preocupar pels meus esgarips d’alegria, quin fart de riure per Déu. En la seva aparença intranscendent el llibre amaga veritats com temples construïdes amb un humor pre-surrealista d’allò més divertit i una mala llet encantadora. Feu-vos un favor, no us el perdeu.
...us en deixo dues de les píndoles que més m’han fet riure...
“ Sempre tinc la impressió que estic fent més feina de la que hauria de fer. I no és que jo m’oposi a la feina, us ho asseguro; a mi la feina m’agrada, em fascina. Puc passar-me hores senceres assegut mirant-la”
“Deien que per a poeta, o escriptor de novel•les de fulletó, o gasetiller, o coses així, sí que serviria, però que, per arribar a ser algú en el terreny de la pesca al Tàmesi, calia tenir més fantasia, més capacitat d’invenció de la que jo semblava posseir”.
me n'alegro que t'hagi agradat, em semblava que si no l'havies llegit no podies haver presumit d'haver passat pel damunt de la Terra ^^
ResponEliminaNo puc deixar de pensar en quin pòsit em deurien deixar les múltiples lectures que vaig fer-ne de petit. És ben possible que les seves sarcàstiques consignes espatllessin, feliçment, la meva mirada massa refiada.
ResponEliminaAlço una pinta per aquesta recuperació!
Quina casualitat, me'l vaig comprar ahir, també esperonat per la Clídice! Avui mateix m'hi poso.
ResponEliminaDoncs jo, Allau, esperonada per tu, m'he fet portar un Historias de Roma de l'Enric González, que me l'he llegit d'una sentada i m'ho he passat la mar de bé. Vull tornar a Roma, ja!!
ResponEliminaJo ja m'he llegit els tres (Roma, Londres i Nova York). El millor crec que és el de Roma, però els altres dos també estan molt bé. En Josep se'ls està rellegint i tot.
ResponEliminaFirmo la primera cita.
ResponElimina