dimecres, 14 de juliol de 2010

in Fanta veritas















Tot a punt. La safata amb els brioxos farcits de pernil i llonganissa; els petits croissants; les delícies de xocolata negra, gentilesa de la Quimi; el cos d'infanteria de refrescos perfectament freds i en formació, sota el comandament de madame Coca-cola-Chacón, que passa revista. Arriba en Jaume, que encara és en Jaume, i comença a descarregar els seus estris d'il·lusionista. Capses i capsetes, un copalta, una americana negra. Cap conill a la vista. Falta el cava (sí, no l'havíem anunciat, temerosos de provocar una allau d'assedegats), convenientment preservat de la calor en la nevera dels veïns de dalt. Els convidats van arribant amb comptagotes, i és el moment d'anar a cercar el Llopart brut nature (sí, no ens estem de res). Me n'hi vaig, esverada, i, imprevisiblement, obro la porta de la nevera amb un cop de cap brusc i contundent. No és broma. Ara us podria explicar que parlem d'una d'aquestes neveres d'habitació d'hotel (un minibar, vaja) encastada sota un taulell de fusta, la foscor de l'estança, l'afanya't, afanya't, sempre tan mal conseller. Quina fava em vaig fotre. Homèrica. Malgrat tot (i digníssima, després de deixar anar un renec irreproduïble) vaig acomplir la missió que m'havia set encomanada.
La resta no va desmerèixer el puntet surrealista que ja havíem aconseguit. Menjar bo, companyia agradable, el nyanyo incipient frenat sota una placa de gel d'aquestes que, normalment, tots tenim al congelador de casa, però que jo ahir duia a la bossa (això tampoc és broma), la conversa va de llibres (el que més ha agradat, dels que hem llegit aquesta temporada, és MARTIN EDEN), el Llopart em consola, en Jaume encara no sap treure's conills del copalta, però ha après a fer aparèixer ous, la qual cosa ens fa preveure que d'aquí poc, i si tot va bé, tindrem una bèstia sencera.
En fi, una colla de nàufrags estrafolaris, que deia en Jordi Lara, aquell de la màquina d'espavilar ocells (aquest ha set el que més m'ha agradat a mi). Gràcies a tots, i que per molts anys ens poguem anar trobant cada darrer dimarts de mes.

Bon istiu i bones lectures, estimats.


P.S.: Jo no sé que hi fiquen, a la Fanta. Pa mi que la carrega el diable. Avui, santibuprofé.


5 comentaris:

  1. Que passeu bon estiu, però no us allunyeu gaire ni per molt de temps. I no us fiqueu a l'aigua després de dinar!

    ResponElimina
  2. M'he descuidat una estampa entranyable, Allau: la colla de nàufrags estrafolaris sortint de la biblioteca carregats de grans esperances. Bonic de veure, tujuru.

    ResponElimina
  3. vigila amb la Fanta, que diu que les dones no tenim els enzims estomacals adequats per païr-la i normalment l'hem de rebaixar amb alguna altra potinga medicinal, per no prendre mal vull dir ^^

    ResponElimina
  4. Ah, ja ho entenc, Clidi, amb la Fanta passa com amb la tònica, que sola és verinosa i l'has de rebaixar amb una mica de ginebra, o cosa per l'estil. Ja m'ho semblava.

    ResponElimina
  5. Estimades Cli i Mati,

    La culpa del mal cos després d'una mica -o no tant mica- de tònica i gin és de la qualitat dels glaçons... (De las Muelas dixit).

    Mati, et llegeixo i t'envejo (sanament, eh!)

    Petó cansat de divendres!

    ResponElimina