dijous, 15 de juliol de 2010

erri de luca

[Avui, i per culpa de l'Allau, recupero un apunt que vaig publicar ara fa un any]

Fa uns quants dies un comentarista anònim ens demanava poemes. No sóc gaire de poesia -sóc més de gintònics- però, de tant en tant, m'arriben coses d'aquelles que et fumen una sotregada que et deixen arregladeta, ves. De l'Erri de Luca m'agrada quasi més ell que el que escriu. I el que escriu m'agrada molt, consti.

Va néixer a Nàpols el 1950. Ha treballat en els més diversos oficis tant a l'Àfrica com a França o Itàlia com ara conduint màquines i camions o fent d'obrer de la construcció. Va fer estudis de cultura clàssica, i de manera totalment autodidacta va aprendre l'hebreu per poder llegir els textos sagrats, que més tard va traduir. (Això ho he tret de la solapa de Montedidio).
Aquí, aquí, aquí i aquí, trobareu més informació.




Considero valore ogni forma di vita, la neve, la fragola, la mosca.
Considero valore il regno minerale, l’assemblea delle stelle.
Considero valore il vino finché dura il pasto, un sorriso involontario,
la stanchezza di chi non si è risparmiato, due vecchi che si amano.
Considero valore quello che domani non varrà più niente e quello che oggi
vale ancora poco.
Considero valore tutte le ferite.
Considero valore risparmiare acqua, riparare un paio di scarpe, tacere
in tempo, accorrere a un grido, chiedere permesso prima di sedersi,
provare gratitudine senza ricordare di che.
Considero valore sapere in una stanza dov’è il nord, qual è il nome
del vento che sta asciugando il bucato.
Considero valore il viaggio del vagabondo, la clausura della monaca,
la pazienza del condannato, qualunque colpa sia.
Considero valore l’uso del verbo amare e l’ipotesi che esista un creatore.

Molti di questi valori non ho conosciuto.

Da Opera sull'acqua e altre poesie, Einaudi, 2002


Considero un valor cada forma de vida, la neu, la maduixa, la mosca.
Considero un valor el regne mineral, l’assemblea dels estels.
Considero un valor el vi mentre dura l’àpat, un somriure involuntari,
el cansament de qui no s’ha fatigat, dos vells que s’estimen.
Considero un valor el que demà no valdrà res i el que avui
encara val poc.
Considero un valor totes les ferides.
Considero un valor estalviar aigua, arreglar un parell de sabates, callar

a temps, comparèixer al primer crit, demanar permís abans d’asseure’s,
estar agraït sense recordar de què.
Considero un valor saber on és el nord d'una habitació, quin és el nom
del vent que està eixugant la bugada.
Considero un valor el viatge del rodamón, la clausura de la monja,
la paciència del condemnat, sigui quina sigui la culpa.
Considero un valor l’ús del verb estimar i la hipòtesi que existeixi un creador.

Molts d’aquests valors no els he conegut.


23 comentaris:

  1. Hola Matilde,

    M'agrada molt aquest poema. És transparent, emotiu, escrit amb un llenguatge senzill, sense utilitzar paraules pedants ni metàfores recargolades que no porten enlloc. No el coneixia. Gràcies.

    (L'amor per la poesia i pels gintònics es pot combinar perfectament, en dono fe!)

    Salut,
    S.

    ResponElimina
  2. Ei, Sadurní. La poesia i jo anem fent, poc a poquet. Em costa, i vaig amb molta prevenció: tinc un pànic visceral al nyigo-nyigo. Ara, quan m'arriba, m'arriba. Si et demanés un poeta (o dos, o tres), quin nom diríes?

    (amics, un gintònic a temps ajuda a prevenir la malària! No oblideu que la tònica aporta quinina. Quant a la ginebra, desinfecta i fa veure-hi clar. No us hi deixeu posar suc de llimona. Només la pela.)
    De res, S., i una abraçada.

    ResponElimina
  3. ...llegó el verano....i los gin tònics.....guapo el poema i guapo el poeta.....

    ResponElimina
  4. Sisí, no us moqueu pas amb mitja màniga! Bombay Sapphire és la ginebra blava? Un meu amic que té molta por de contreure la malària, sempre diu que la millor ginebra és la Hendrick's. (a l'esperit destil·lat hi afegeixen una infusió de cogombre i petals de no sé quina rosa)No l'he tastada.

    http://www.hendricksgin.com/

    Però tal i com van les coses ens haurem de conformar amb Beefeater o Gordons.
    Gràcies per la llatinada. La poesia de Catul sí que m'agrada molt.

    ResponElimina
  5. Hola Matilde,

    La meva recomanació poètica per excel·lència és "El cop de la destral", de Jordi Larios (Eumo Editorial, 2006). Com va dir en Jordi Llavina a la ressenya que en va fer a l'Avui quan es va publicar, (cito textualment)"aquest llibre és com una summa del bo i millor que s'ha escrit en vers i en català". Pots trobar la ressenya a la següent pàgina web:

    http://www.cultura03.com/premsa/comunicacio/Perdidos_Avui2.pdf

    "El cop de la destral" és un poemari que pot agradar tant als que no estan acostumats a llegir poesia com als que porten quaranta anys llegint-ne i són molt exigents. L'he regalat més d'una vegada a familiars i amics en festes i aniversaris i mai ningú no me n'ha fet cap comentari negatiu.

    Salut!
    S.

    ResponElimina
  6. Gràcies, Sadurní,
    Et faig cas i com que a la Triadú no el tenim (??) l'he demanat a una altra biblioteca. L'edició Cafè central, però. Vint-i-dos anys entre el primer poemari i el segon? Llegeixo que és com Ferrater+Vinyoli. Ja et diré què. Moltes gràcies, S.

    ResponElimina
  7. Per cert, Sadurní, LARIOS, com la ginebra!! què fort.

    ResponElimina
  8. hip!

    Cédric

    ResponElimina
  9. sssaaluuttt(hip)Céééédriccc...

    ResponElimina
  10. Hola,
    entre ginebra i ginebra, això sí Larios, us convido a llegir

    Montedidio (2002)

    Tu, mio (1999)

    Bona narrativa d´Erri de Luca

    M´ha agradat trobar-me amb el poema d´Erri de Luca, ara en sabré una mica més d´aquest autor italià.
    Gràcies!
    Imma

    ResponElimina
  11. "Cal estar sempre borratxo. Tot rau en això: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del temps que us esquerda les espatlles i us empeny cap a terra, cal emborratxar-se sense treva. De què, però? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però emborratxeu-vos."

    Gràcies pel poema i pels gintònics.

    ResponElimina
  12. Oui, madame.
    "Petits poemes en prosa" (l'spleen de Paris)

    ResponElimina
  13. Vaig conèixer al de Luca per ma mare. Ella em va passar "El contrari d'un" que mig li havien regalat amb un diari (que és una de les maneres de saldar). Aviat vaig entendre una de les raons del seu entusiasme, les muntanyes del de Luca eren les mateixes que ella tant estima.

    “Dos no és el doble, sinó el contrari d’un, de la seva soledat. Dos és l’aliança, el doble fil que no es pot trencar”... Ves que aquest doble fil que no es pot trencar no sigui la doble corda que relliga als alpinistes.
    Erri de Luca dedica el poema que encapçala el llibre a la seva mare: “A les mares, perquè a ser dos es comença des d’elles”.
    I quants suggeriments no es poden treure de la seva definició de "l'esquerra asseguda", ell que militava a l'esquerra, més que dreta, dempeus!

    A la teva salut, MU!

    ResponElimina
  14. Matilde, has fet santament en rescatar aquest apunt que combina tant bé amb el meu (i on apareix una premonició de Hendricks). Caldria fer una secció de poetes pels qui no agrada la poesia.

    ResponElimina
  15. Allau, no me n'he pogut estar. Una cosa portava a l'altra, no?
    I sí, un any després ja he tastat la Hendricks, i en companyia. Ostres, qui ens ho havia de dir, oi? Ara ens caldria allò que diu el nostre amic Espai: que bien hecho que está, el mundo.

    ResponElimina
  16. Mestressa: més que xin-xin digui gin-gin!
    I quin gust i efectes pot tenir l'oposat "xang-jang"?

    ResponElimina
  17. Un poema directe i clar. No en coneixia l'autor, però m'ha agradat. Per "no ser gaire de poesia", n'has triat un de ben interessant! Salut!

    ResponElimina
  18. Jo sóc de prosa, David, ara, un poema, de tant en tant, se'm posa molt i molt bé. (Haig de confessar que m'estic reformant, perquè aquest darrer any he llegit més poesia que en tota la meva vida anterior).
    T'oferiria un cafè, però veig que no en prens. Fa un gintònic? Gin-gin i salut!, que diu en Girbén.

    ResponElimina
  19. Jo també sóc més de gintònics (i ara a l'estiu ja ni t'ho dic), i de vi blanc ben gelat. Això de la poesia costa molt, i no acabo de comprendre perquè malgasten tant de paper. Mira que no acabar la línia...!

    En veure el cognom Einaudi, però, el cor m'ha fet un salt: un tal Ludovico (mal m'està el dir-ho, dient-me Lluís) em va robar el cor, però fou musicalment. Sé del cert que se'l troba bé al Yutub, i que és música bona per a escoltar a l'estiu, entre gin i tònic.

    ResponElimina
  20. Lluís, sin notícia de Ludovico. Ni idea. Vaig a tafanejar ara mateix. Xin-xin!

    ResponElimina
  21. Vaig tard, ja ho sé, però porto uns dieeeees que ni te cueng. Compartim gintònics i pànic al nyigo-nyigo, o sigui que m'ho prendre amb calma, gràcies. La poesia vull dir, els gin-tònics de Tanqueray per a mi sispli :) ara que la del cogombre estava força bona eh! hips! ui, perdó :P

    ResponElimina