papers de diari

Tu que saps el mal de riure
quan enlloc no veus la gràcia
cago'n la divina acràcia
tu rai, que no et moriràs pas mai.

Enric Casasses

Si hom s'ha de guanyar la vida en una biblioteca pública, que sigui en una ciutat petita. Ho dic perquè la quantitat de visites diàries (tres o quatre-centes) encara fa possible que el tracte sigui humà, és a dir, amb nom i cognoms, i la cosa vagi una mica més enllà de la pura transacció.

M'agraden, sobretot, les converses de la barra (que és un taulell però sense caixa registradora, la qual cosa garanteix la netedat). N'he tret moltíssimes coses. Moltes referències de llibres i música, per exemple. D'aquest intercanvi franc (i de franc) m'ha arribat aquest llibret. I no em refereixo a la mera recomanació de la lectura, ni dic llibret perquè no valgui res (al contrari): parlo de l'objecte, de les 117 pàgines relligades. Sí, en Josep m'ha deixat aquest recull d'articles i jo li he passat el meu exemplar d'Historias de Roma de l'Enric González. Préstec personal: rien ne va plus.

Me l'he cruspit en una hora.

De l'autor, res no en sabia. Va néixer a Guardiola de Berguedà l'any 1966. És poeta, narrador, músic i projectista (tira plans?).

Ha estat cap de projectes de l'enginyeria que ha dissenyat les instal·lacions del Nou Museu de la Ciència de Barcelona Cosmocaixa, del Palacio de Congresos de Tenerife i del Nou Hospital de Sant Pau. Ha publicat el llibre de poemes Romanços (2004), i ha escrit dos llibres més, Odi sobre tela (2009), també de poesia, i un altre de relats, Per a nois i paranoies. D'altra banda, ha participat, com a clarinetista, en el primer disc d'Ivette Nadal, Guerres dolcíssimes (2008). Un tio polifacètic que col·labora assíduament com a articulista d'opinió en diversos mitjans de comunicació. La major part d'aquests articles van ser publicats en un diari comarcal d'aquells que regalen. Tot això està molt bé, però anem al gra: per què dedicar-li una horeta de la nostra atrafegada vida? Doncs ben senzill, perquè hom té la sensació que parla del que li dóna la gana i com li dóna la gana. Això ho diu en Matthew Tree, que acusa a aquests articles de ser "massa lliures", i jo hi estic d'acord. I no es refereix a la llibertat estilística que sovint es pren Tomàs Arias, sinó a la sensació de llibertat expressiva. Refrescants i amb un puntet canalla. Pel mateix preu, us n'ofereixo un. Potser no és el millor, però m'agrada perquè se'n fot d'ell mateix. I això no passa gaire sovint. Ah, i gràcies, Josep. Moltes gràcies.

Senyores i senyors

Una vegada, mentre presentava una novel·la d'un escriptor amic meu, vaig ser acomiadat a mig discurs. Va ser després de dir que les presentacions de llibres s'assemblen als enterraments, perquè són dues cerimònies en les quals és costum no parlar malament de l'amfitrió. Això no va agradar. Es va entendre que volia criticar el mort. Madonna!, res més lluny. Els morts tenen tot el meu respecte i alguns novel·listes també, només que no comparteixo la rígida tradició de parlar-ne només bé en un dia assenyalat, obligant-se, per cortesia, a esborrar-ne els defectes, si en tinguessin. Del capellà s'espera que certifiqui poc menys que la santedat del finat, quan tots sabem quina mena de dropo era; i del presentador, escollit meticulosament d'entre les amistats més incondicionals de l'autor, se n'espera un rosari d'elogis laudatoris corol·lats per la modesta afirmació que ens trobem davant d'una de les millors novel·les del segle ics, quan tots sabem que d'aquí a uns mesos la novel·la haurà desaparegut dels aparadors, si no de les llibreries.
Jo, de tota manera, al final del meu discurs, ja havia previst uns elogis i unes capes de vanaglòria per al meu amic, però no hi vaig arribar a temps. Em va arrabassar el micròfon i es va seguir autopresentant ell mateix. Al final, hi va haver qui ens va felicitar i tot.
Es van pensar que ho teníem assajat, que volíem ser originals, que fèiem comèdia.
D'això fa anys, i he tingut temps de penedir-me del meu miserable comportament en aquell acte. Que sóc el més pèssim i gris dels presentadors me n'he adonat, amb el temps, veient com ho fan els altres. Per exemple, dilluns passat vaig anar a la presentació de l'última novel·la del Jordi Cussà, Clara i les ombres, a l'emblemàtic bar Almirall, al barri xino de Barcelona, a càrrec de Marius Serra. Senyor! Quin mestre de la paraula, de la hermenèutica, del noble art d'interpretar els texts fins a trobar-ne l'últim significat per, a la fi, resumir-ne magistralment la tesi de forma clara i elegant. Això és presentar un llibre: fer venir ganes de llegir-lo.
Jo, després de sentir el Màrius Serra, faré una excepció a la norma de llegir només autors morts i, sense reserves, em llegiré l'última novel·la publicada del meu amic Jordi Cussà, i averaquè.

11 de maig de 2007 (columna "La Comuna" al diari Berguedà actual.)