dimarts, 12 d’octubre de 2010

ca de blogger

Nivala. Comtessa d'Angeville. La muntanya màgica

Matt. Rasoir Electrique. Busca qui t'ha pegat al dia. 

Wilma. Allau. The Daily Avalanche


20 comentaris:

  1. Bub, guau, bub!

    Wilma (gossa bilingüe)

    ResponElimina
  2. -Ouah ouah, responc jo que sóc de francès.

    És reguapa, la Wilma. Tots tres, de fet.

    ResponElimina
  3. El Matt és manxec (com el formatge), però això no treu que estiga agraït de compartir post amb dos bitxets tan guapets :)

    ResponElimina
  4. Doncs mira... tot i saber que t'has ficat a la dimensió dels gossos a través del llibre, a mi aquests animalons no m'agraden massa. Diuen que els humans ens podem dividir (també) entre els amants dels gossos i els dels gats, i jo sóc dels segons. No hi puc fer més. Quan veig un gosset -fins i tot com aquí, en efígie- em ve aquella olor al nas i no puc, no puc...

    ResponElimina
  5. Coi, Lluís, doncs aquest mes hauràs d'espaiar les visites, que això semblarà una gossera. I el mes que ve, ratpenats.
    Veus, a mi els gats ni de peluix!!

    ResponElimina
  6. Doncs mira, i sense que serveixi de precedent, m'apunto al bàndol d'en Lluís. I això que he conviscut amb ambdues espècies :)

    ResponElimina
  7. Que bé que Matt sigui manxec, Buscaquit'hapegat, perquè a mi sempre m'ha fet pensar en els gossos que sortien en un Don Quijote de l'editorial Bruguera de quan jo era petita.
    Sí que fan goig, sí, aquests tres.

    ResponElimina
  8. Ca dels meus pares sempre ha set com una arca de Noè, Clidi, tota mena d'animals, racionals i dels altres, gats inclosos. M'estan bé fora de casa, menjant ratolins, però al sofà, ni parlar-ne.

    ResponElimina
  9. Sobre rat-penats, m'he avançat una mica sense saber-ho (altre cop aquestes coses que passen!): demà penjo un post on hi apareixen els murissecs, dins una cova.

    ResponElimina
  10. Casualitats, en diuen, Lluís. Ja.
    ;)

    ResponElimina
  11. Matilde Matilde, estes coses s'avisen, xè, que mire que desamparà que ix la pobra Nivala ahí lligà a la paperera amb el trosset eixe de corda i el collar ridícul amb que me la donaren de la protectora... Dona, ho haguera dit li n'haguera deixat alguna més guapeta!! Ara no es pot queixar de companyia!! I va, aprofite pa posar-me sentimental i ho torne a repetir: BENEÏT EL DIA EN QUE ESTA GOSSA ES VA CREUAR EN EL MEU CAMÍ!!!!

    Per altre costat, jo, els gats, ni en pintura.

    ResponElimina
  12. Ai que me'n recordo del meu Dru i em poso tristoi!
    Apart d'un formidable muntanyenc -feliç als bivacs i prou capaç de fer fer un 3000-, no era un mal espeleòleg... No, no ho provéssiu amb un gat.

    ResponElimina
  13. Comtessa, doncs apa que no està estupenda la Nivala, orelles amunt i mirant a la càmera, a l'entrada del llavador.
    Heu fet sort totes dues, crec!!

    ResponElimina
  14. En Girbén, a ca meua encara recordem el dia que un cotxe ens va atropellar l' Aluca, una gossa que el meu pare va dur de Sant Vicente del Monte, Cantabria, i a qui només li faltava parlar. Corríem tots per casa somicant per les cantonades, pare inclòs, que és un tros de John Wayne. Es fan estimar, aquestes bestioles. Sí.

    ResponElimina
  15. jo sóc més de gats tot i que veient aquestes fotografies i llegint els comentaris és difícil no entendrir-se! (prenc nota de no fer espeleologia amb gats)

    ResponElimina
  16. És que aquests són guapets com els seus amos, marta, i això ajuda. Bé, l'Allau és més aviat cangur ocasional, però acceptem pop i ja està.

    ResponElimina
  17. Tal vegada el llibre més emotiu que conec sobre gossos sigui Hi havia una vegada un gos (de la Monique Martin i que va editar Parramón); un llibre sense ni una paraula i ni falta que li fan amb aquells dibuixos tan meravellosos...
    En tinc una versió PDF però pesa una mica per transitar per la xarxa.

    ResponElimina
  18. Merci, Girb, només hi ha una biblioteca en tota la xarxa de la Diputació que el tingui, la de St. Pau, al carrer del Carme. No cal dir que ja viatja cap a Vic!!

    ResponElimina
  19. De petita m'agradaven tant els gossos com els gats. Però haig de dir que ara m'inclino més pels segons. Tot i que no tinc ni tindré cal animal domèstic -crec, ep, que mai pots dir d'aquesta aigua no en beuré-. Sóc políticament incorrecta: jo ja tinc dos "animalons" a casa de qui m'haig de preocupar... les meves filles I val a dir que la gran és la reencarnació d'un gat. Així que ja vaig servida ;P

    ResponElimina
  20. M'agraden els gossos, però no en tinc cap.
    Fa uns dies que, de tant parlar-ne, me'ls miro molt quan vaig pel carrer. Calla, a veure si. Un gos gros. Un tros de gos. Començo de rumiar el nom.

    ResponElimina