diumenge, 7 de novembre del 2010

art de coch

Murillo design. Atlas Culinary Adventures. 2004.
Cocino todos los días. Es una tarea que me relaja y me permite pensar. Pienso mientras pico los ajos y el perejil. Pienso y me desahogo triturando el tomate. Pienso y lloro pelando las cebollas. Cocino en silencio, en aparente silencio, pero dentro de mí hierven los pensamientos.
Uso la tabla para trocear las verduras y las carnes. Poseo una buena colección de cuchillos. Me atrae el sonido de los cuchillos atravesando las piezas y el ruido tosco del filo contra la madera. Me convierto en asesino y no me detiene ninguna razón humanitaria. Reviento la pieza con el cuchillo como si fuera el cuello de la víctima. Así imparto la ley en mi cocina.
Nunca dejo el fuego para atender otros quehaceres. El buen cocinero, como el capitán de un barco, jamás abandona la nave. Además, los guisos necesitan vigilancia constante, porque de lo contrario se evaden, se disuelven o se queman.
La cocina requiere imaginación, valentía y paciencia. Las revoluciones no se preparan en unas horas. La venganza se sirve en plato frío. El menú de los sentimientos tiene una carta amplia y variada.
La carne va dorándose lentamente tras el cristal del horno y tras el vidrio agoniza la tarde. Cocinar, a veces, también provoca melancolía. Pero no consigo evitar que invadan mi cabeza macabros pensamientos. Y ahora es otra vez la carne del enemigo la que sufre dentro del horno.
Me gusta trabajar a solas en la cocina. A veces soporto un pinche a mi lado, alguien servil y prudente que me ayude con discreción. Odio el ruido, las voces, la falta de respeto a los sentimientos.

José Antonio Garriga Vela. "El cocinero". A: Poesía a la carta: la gastronomía en el arte y la literatura. Revista Litoral, núm. 241. P. 62.

*******

P.S.: Fa molt de temps, pels bars de Gràcia corria una fórmula eficaç per a posar fi a les converses pretesament intel·lectuals (i pesades, i rotllo) dels estudiants de filologia. No me enorgullesco de los libros que he leído, sino de mis lentejas con choriso, va fer fortuna, però no em va reportar mai ni fama ni un duro ni res. Ni una trista canya. Sí, és meva, i, a banda, ben veritat,  perquè les meves llenties amb xoriço -mal m'està el dir-ho- són de traca i mocador. I ara no me'n sé avenir, que se'm fa molt estrany haver passat quasi dos anys en aquesta casa i encara és hora que trepitgi la cuina. No se'n parli més, a partir d'ara (i de tant en tant) us cridaré a taula. La cosa anirà del que he menjat mentre llegia.

19 comentaris:

  1. Uix, jo en això sóc un desastre... cuino ràpid i corrents i no se m'acuden plats, si he comprat llibres de cuina sempre es queden a la lleixa i no en trec gens de profit...
    Menjar m'agrada, però, m'agrada tot...

    ResponElimina
  2. Doncs a mi m'agrada molt cuinar, Eulàlia, des de ben petita. Però res d'aquesta cuina "decapdesetmana" amb mil i un ingredients estranyíssims i caríssims, que has de baixar a la Boqueria perquè sinó no els trobes, no, m'interessa la cuina honesta, la que fa sang, la de diari, matèria primera bona i l'elaboració justa. Admiro els cuiners que jo anomeno "d'aprofitament", éssers humans que amb la branca d'api pansida i el tomàquet mig florit que tots tenim a la nevera et pareixen, en un tres i no res, un arròs que et fa plorar. Artistes. Alquímia pura.

    ResponElimina
  3. Matilde, aquestes coses s'avisen que a mi aquesta cuina de resistència cada dia m'agrada més. Per a quan una excursió gastronòmica?

    [Jo, que no cuino, filosofo mentre planxo].

    ResponElimina
  4. Quan vulguis, Allauet, a veure si entre tots t'engreixem una mica. (Mira qui parla!)
    Avui, escudella i carn d'olla, pilota inclosa. Pa cagar-se. Porto mig matí del teclat a l'escumadora, que si hi ha una cosa que no soporto n'aquest món són els brous bruts, amb aquelles llunes de greix surant pel plat.

    ResponElimina
  5. No sé qui va dir que el cuiner de debò és que obre una nevera i amb el que hi troba sap cuinar una cosa d'aquestes de veritat (i no de disseny).
    Jo d'això en vaig aprenent més darrerament. A Bellver, entre anar i venir i aquesta vida en trànsit que duc, mai no sé què hi tinc. Darrerament em surten combinacions curioses... i jo diria que m'eh engreixat mig quilet.

    ResponElimina
  6. Doncs jo no m'engreixo i crec que (a banda d'un metabolisme ràpid com una llebre) ajuda el fet que menjo poc, de tot i molt sovint. Cinc cops al dia.
    Al matí endrapo tot el que se'm posa per davant, dino poquíssim, però no perdono el berenar.
    Ai, ho sento, que ara semblo la Maria Josep Rosselló.

    ResponElimina
  7. Un dia, per la capsa aquella que hi ha a casa, li feien una entrevista a un tipus que deien que era un gran gastrònom:

    Periodista especialment espavilat: Vostè deu ser un gran cuiner, essent tan afeccionat a la cuina.

    Gastrònom, amb cara de catxundeiu infinit: Perdoni, però a mi m'agrada menjar li he dit, no pas cuinar.

    Doncs això, tu seca perquè cuines i jo com una yubarta tipa de krill perquè no :P

    (sortosament, mentre hi vagis posant porc me'n puc estar ^^)

    ResponElimina
  8. cuina! Mmmmmmm m'encanta llegir coses sobre tot el que pugui tenir a veure amb cuinar. I m'encanta menjar (això és un problema quan estic nerviosa o trista) i m'encanta la gent que cuina i m'encanta tenir ganes de cuinar (no sempre en tinc) i m'agradaria saber cuinar i saber tenir convidats. Ara mateix estic preparant les carmanyoles de la setmana per dinar i estic fent crema de carbassa

    ResponElimina
  9. Clidi, doncs a mi del porc, hasta los andares!.
    I ara que penso, que ahir et vaig demanar un pernil de jabug per Nadal, però també t'hauria pogut demanar oli. Oli però del bo, extravergedelaprimerapremsada. Jo m'ho curo tot amb pa i oli. Quin invent!

    ResponElimina
  10. Al meu poble es fa vi, l'oli al poble del costat (uf! grrrr :P). Però veurem que arreglem ^^ I de jamó de jabug nasti de plasti, que de porcs en tenim molts, però no en fem pernils :)

    ResponElimina
  11. Clidi, passa una ampolleta, dona!
    matilde, em sembla que tu estàs a la terra de les secallones...
    Jo... què puc aportar, jo? ara que de prèssics ja no n'hi ha? potser podria fer-me amb algunes pomes fuji... o algunes carabasses per fer sopa com la marta voladora...

    Què? Fem un tiberi blogaire?

    ResponElimina
  12. Doncs a mi m'agraden les pel·lícules on surt gent cuinant. Pot ser la meva favorita és el Festí de Babette, però hi ha una comèdia, Deliciosa Martha, es diu, que en fi, bon rotllo.

    Ui, la crema de carbassa, jo la faig estranya, perquè a la meva cuina les cremes de verdura no porten ni crema de llet ni "quesitos". Innegociable. Así imparto la ley, que diu aquest d'aquí dalt.
    Sofregeixo una mica el porro i la carbassa. Poc oli. Hi afegeixo una patata però no la tallo, l'esqueixo, que així deixa anar més midó, o el que sigui allò, després brou (quan més bo el brou, millor la crema, no falla) i a bullir fins que la carbassa estigui toveta.
    L'any passat, en Mitchum em duia unes carbasses de casa seva que feien plorar de boniques i grosses i bones com éren.

    ResponElimina
  13. I qui vulgui llonganissa culara extra, que vingui a Vic i moderi un club de lectura!

    ResponElimina
  14. fiu! si ja ho dic jo, això de no menjar-me el Wilbur tot són avantatges huis huis huis!

    ResponElimina
  15. ei! que si convé aportar vi a la causa jo m'hi apuntut, que dirien a txirona :)

    ResponElimina
  16. Acabo de saber que avui el santparederoma ha dinat escudella i carn d'olla. Us juro que no ha vingut a casa.

    ResponElimina
  17. Tinc Deliciosa Martha com una de les meves peli de capçalera i m'encanta que la prota es digui Martha... La meva crema de carbassa d'ahir tenia carbassa, ceba, patata, una mica d'oli, aigua (a falta de brou...) i una miqueta de comí. I va quedar bona!

    ResponElimina
  18. Crema de carbassa sense crema de llet ni formatgets i Deliciosa Martha!! D'això jo en dic afinitats electives!

    ResponElimina
  19. marta voladora: m'agrada especialment el toc de comí!!!Aquesta... segurament sí que la puc cuinar.

    ResponElimina